Llegesc al diari que Cees Nooteboom és mort. Aquest escriptor, d’origen neerlandès —escrivia en aquesta llengua, entre d’altres—, tenia 92 anys en el moment del traspàs. Era conegut i reconegut a Europa. El seu nom, fins i tot, havia sonat en algunes travesses de cara al Premi Nobel de Literatura. La seva connexió amb Menorca era evident: tenia casa a Sant Lluís. Hi passava una part important de l’any. És aquí, a l’illa, d’acord amb el que he pogut llegir per les xarxes, on ha finat.
Una part del vincle que mantenia amb Menorca s’explica en alguna de les seves obres. Sobretot, a Lluvia roja (Siruela, 2009), un llibre que, casualment, havia acabat de llegir diumenge passat. Sí, fa cinc dies. La vida acostuma a oferir-nos casualitats que fan pensar en l’existència de fats enjogassats. Per açò, conèixer-ne el decés m’ha colpit. Feia poc més d’un mes, aprofitant les vacances de Nadal, que havia començat a llegir-lo. Feia quinze dies que havia cercat per la xarxa internàutica la manera de pronunciar el seu nom, que sona amb una velar inicial —és un diminutiu de Cornelius: Ques Not-Bon, amb totes les vocals tancades.
Me’l vaig trobar per casualitat a la biblioteca de l’institut fa uns mesos. Dins una capsa plena de llibres —una donació d’algun professor—, va aparèixer Cómo ser europeos (Siruela, 1993), un petit volum que aplegava vuit textos de procedència diversa en què l’autor reflexionava al voltant de l’existència d’una cultura de caràcter europeu. Tot i que cal situar l’obra en el moment en què s’havia signat el Tractat de Maastricht o que, als Balcans, la guerra feia estralls a un parell o tres d’hores en avió de ca nostra, moltes de les idees que hi vehicula són encara vigents. Sabia de la vinculació de l’escriptor amb Menorca, tot i que, llevat d’açò, Nooteboom era per a mi un autèntic desconegut. A Sant Lluís se li havien fet alguns homenatges. Adolf Sintes o Toni Seguí n’havien parlat, però ni el seu nom ni la seva obra no havien captat la meva atenció. Va ser necessària la col·laboració de l’atzar per començar a endinsar-m’hi.
En algunes pàgines d’aquest breu assaig —Cómo ser europeos— hi apareixien referències a l’illa. La majoria menaven a una altra obra seva, el títol de la qual era més que significatiu, ja que es referia a una realitat ben coneguda a Menorca on, de tant en tant, plou terra. El bot a Lluvia roja, per tant, va ser automàtic. No havia acabat el primer i ja havia encomanat el segon. En castellà, perquè l’obra d’aquest escriptor només té uns pocs títols traduïts al català, de la mà de l’editorial valenciana Bromera. El pròxim llibre que li llegeixi, ho tenc clar, estarà traduït a la meva llengua.
La visió que Nooteboom dona dels illencs és curiosa. Ho fa a través de la mirada aliena de qualcú amb una visió del món m’atreviria a dir que força diferent de la nostra. Deu ser cosa d’açò que ara anomenam illenquitat. Per molt que hagi residit temporades llargues a Menorca, tenc la sensació que no ha deixat de ser qualcú extern a aquest món en què la vivència del límit ho condiciona tot. Ha trobat, aquí, un lloc on refugiar-se, on recollir-se, on passar desapercebut, però no per a integrar-se. Ho dic, açò, amb tota la cautela del món, a partir d’allò que li he llegit, que no és gaire. Fa la impressió que veu la societat illenca de manera superficial, sense aprofundir-hi. Així i tot, saber com ens veuen des de fora sempre és un exercici interessant. Obliga a defugir el cofoisme. Però, d’altra banda, posa en entredit la credibilitat respecte del que ens pugui comentar en parlar d’altres llocs i d’altres gents, que és allò que fa normalment a la seva obra, una mescla de literatura de viatges i assaig. Fins a quin punt no va més enllà del tòpic quan ens parla d’allò que ha vist en les seves innumerables anades i vingudes? De fet, quan més m’ha agradat el que escrivia era quan la reflexió se centrava en la vivència personal del viatge més que no pas en el context en què es produïa. Caldrà seguir llegint-lo per saber fins a quin punt estic o no equivocat.
Un darrer apunt: a partir de Cómo ser europeos i de Lluvia roja, he intentat ubicar can Cees. El terme municipal de Sant Lluís és gros. De camins rurals, n’hi ha per donar i per vendre. Cases situades en un cul-de-sac en què destaquin dues palmeres, no n’hi deu haver tantes, tot i que, quan l’escriptor neerlandès en parlava, la plaga del morrut no havia fet estralls: potser les dues columnes d’origen vegetal ja no hi són. La notícia de la seva mort apunta que vivia al nucli de Consell. Una altra casualitat! Hi he rodat desenes de vegades, per allà. N’he recorregut tots els racons, normalment amb el cor bombant sang a cent cinquanta pulsacions per minuts, suant com un porc. Segur que he passat per davant ca seva més d’una vegada! Ell —perquè solia ser a l’estiu quan açò succeïa— hi devia ser. I jo no n’era conscient, de cap manera. Tenc la sensació, agredolça, que amb Cees Nooteboom, un veí santlluïser discret, he fet tard.
Views: 37