Vaig començar dient, en la posada de llarg de Defensionari, de Llucia Palliser, que la meva intervenció era del tot prescindible. Que no calia. Sé que m’estava tirant pedres a la teulada, però de cada vegada tenc més clar que allò que vol un bon llibre —de poesia en aquest cas—, és ser llegit sense condicionants previs. Entrar-hi i no tenir ni idea d’allò que hom hi trobarà. I deixar-se endur. Les presentacions són un poc com els tràilers de les pel·lícules. N’hi ha que, fins i tot, si el film és dolent, n’acaben fent espòilers o, pitjor, et lleven les ganes de veure’l… No era aquest el cas, vaig dir de bon començament, perquè el llibre de què havia de parlar era bo.
A més, vaig afegir que ja hi eren, els condicionants. D’una banda, a l’entrevista que Toni Seguí va fer a l’autora al diari Menorca, tot just una setmana abans de la presentació —dia 28 de març—, Palliser traçava les coordenades a partir de les quals endinsar-se en la seva obra. Què hi podia afegir jo, si ella ho deixava tot ben clar? De l’altra, en un sentit diferent, ho era també l’epíleg que tanca el llibre, una meravella de Sònia Moll que ofereix, en aquesta ocasió, la pauta amb què encarar la relectura de Defensionari, a partir, una altra vegada, de remarcar les claus amb què el retorn sigui al més fructífer possible. Afegir-n’hi un altre, de condicionant, el meu, no sé, ho veia un pèl incoherent.
Em demanava, per tant, què hi podria aportar a un acte com aquest. Potser el públic no havia llegit cap dels dos textos —l’entrevista i l’epíleg que acabava de citar. Si hagués estat així, podria haver-ne fet un refregit i fer passar bou per bèstia grossa. No és, però, aquest, el meu estil. Podria, també, haver-los llegit en veu alta, literalment, convidant els assistents, tot seguit —deixant anar l’enfant terrible que habita en mi—, a no fer-los cas i a deixar-se endur pels versos del llibre, sense condicionants. Tampoc no ho vaig fer. No volia, de cap de les maneres, trair la confiança que Llucia Palliser va dipositar en mi quan em va convidar a fer la presentació del seu Defensionari. Jo també, com ella deixa clar a la petita biografia que acompanya la solapa del llibre, encara no he après a dir que no. Sí que estic tornant, però, selectiu. Per açò vaig acceptar encantat la convidada, malgrat ser conscient que, a final de trimestre, els professors anam tapats de feina i totes les excuses de mal pagador que hom vulgui afegir-hi. Ella, en canvi, també afirma, en aquest paratext, que té temps lliure… Només puc dir una cosa al respecte: quina enveja que em fas, Llucia!
Bé, com que no volia acabar fent part «dels vius» que se li «moren a dins» —en llegir el llibre s’entén què vull dir—, creia que el més senzill, en un acte com aquest, era exercir de comercial i, com es diu col·loquialment, vendre la moto. En altres paraules, vaig intentar fer veure que calia llegir aquest llibre. I que, abans, lògicament, tocava passar per caixa per adquirir-lo. No deixava de ser una tasca fàcil, aquesta, la de fer proselitisme de la darrera novetat literària palliseriana (o palliserenca) —caldria acabar d’afinar l’adjectiu. I, com que una presentació no deixa de ser una activitat puntual i les paraules se les emporta el vent, amb quatre retocs, volia deixar constància escrita d’allò que vaig dir aprofitant l’espai de què dispòs en aquest blog col·lectiu.
Per tant, anem al gra: com ja he dit, l’obra és bona. Començant per l’objecte en si. El llibre està molt ben fet. Es nota que hi ha una editorial amb cara i ulls al darrere, amb un disseny, obra de Damià Rotger, que actualitza i personalitza la col·lecció, que no és una qualsevol: Defensionari fa el nombre 188 de l’emblemàtica la «La Balenguera», represa per la Nova Editorial Moll, continuadora d’aquella que va fundar, fa gairebé un segle, l’insigne filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Aquí cal fer notar, com ja s’ha dit, que Llucia Palliser és la primera menorquina que hi publica. Tenim molt bones poetes a l’illa. Que no n’hi hagués cap, encara, en aquesta col·lecció, no deixava de ser una anomalia. Ja era hora, idò, d’haver-hi posat remei.
Si agafam aquest bell objecte, el primer element que ens hauria de cridar l’atenció és el títol. Existeix, entre alguns escriptors menorquins, una certa tendència a crear, per fusió més que no pas per aglutinació, noves paraules, el significat de les quals és una mescla dels termes que en fan part. Algunes han fet fortuna, com l’escriviure de Ponç Pons, el lletrescar de Damià Rotger o les pedraules de Joan Pons. Qui més que manco les coneix i, fins i tot, hi ha gent que les ha incorporades al seu vocabulari quotidià. N’haurem d’afegir, a la nòmina, una de nova, que no és un compost sinó un derivat: defensionari.
Al llibre apareix per partida triple: al títol, a la definició que s’hi inclou, a manera d’entrada de diccionari, i al poema central. Tal com podem llegir al començament, el nom masculí defensionari fa referència a un «Artefacte imprecís que sol haver-hi arreu, amb seient o sense, amb espai o sense, ans amb lletra, irremissiblement, amb una obertura perpètua per on hom pot dir, xiuxiuejar, bramular, clamar, escriure la seva defensió al cosmos, i podrà ser escoltat o llegir per qualsevol que, sens subterfugi, s’hi veurà emmirallat.»
Les abreviacions que encapçalen la definició ens indiquen que la paraula pertany al lèxic comú i al camp semàntic religiós. Aquest darrer aspecte es confirma en llegir «Defensionari», el poema, que no deixa de ser un prec. Així, d’acord amb el significat que acabam de llegir, el llibre, «amb lletra, irremissiblement», esdevé l’«artefacte» amb què el jo poètic exerceix la defensa respecte d’alguna cosa que el lector descobrirà durant la travessa de l’obra. Al darrere de tot plegat, hi ha una experiència que ho genera, una «ferida supurant» que, des del meu punt de vista —de qui llegeix, vull dir—, no és més que un aspecte secundari en l’obra. N’és una mena de motor immòbil: «el trencament d’una relació personal», com afirma Palliser a l’entrevista periodística amb Toni Seguí, esmentada en un paràgraf precedent.
Allò que importa, i aquí hi ha el bo d’os del llibre, és testimoniar el procés que ens mena de la vulnerabilitat al comiat. Afirma Palliser que «escriure aquest poemari ha estat una mena de purga». També ho és, fins a un cert punt, el recorregut que ens proposa Defensionari. En llegir les paraules que he citat, que encapçalaven, per cert, l’entrevista del diari, automàticament vaig recordar la cita amb què Ponç Pons iniciava El salobre, uns mots atribuïts a Robert Penn Warren —la versió original dels quals he cercat sense fortuna— que, en català diuen el següent: «La poesia és la impuresa que un ésser viu segrega per purificar-se». Va per aquí, el llibre de Llucia Palliser, però no ben bé.
Crec que, a Defensionari, li escau millor, pel contingut, la idea de catarsi, un concepte que ens mena a la purga, però també a la purificació que permet «reverdir» a qui la passa. Tot alhora i de la mà de l’expressió artística que, d’acord amb els presocràtics i amb Aristòtil, tenia connexions amb la medicina i amb la religió. És a través de l’art —la poesia, però també els gravats de Carles Moll que acompanyen els textos, les referències a la pintura (Cézane, per exemple) o a la música, a què explícitament fan referència les composicions de la secció «Do menor»—, que el jo poètic fa un procés de sanació, de depuració amb què poder passar avant després d’una experiència traumàtica. L’art és una mena de medicina per a l’ànima. Que el lector s’hi vegi emmirallat, com afirma en acabar la definició de Defensionari, no és casual. A través dels versos pot efectuar, per mimesi, un procés semblant durant la lectura. Connectar-hi. Empatitzar-hi. Depurar-se emocionalment.
Seguim. Just abans de començar a llegir els poemes que conformen el volum, ens trobam amb dos paratextos. El primer ens remet al substrat del llibre, l’amor. No debades, Sant Agustí, un dels pares de la patrística cristiana, va deixar-ho clar: «Estima i fes el que vulguis» Són unes paraules que Sònia Moll connecta amb l’hipocràtic —un terme mèdic, és a dir, relacionat amb la cura: tot lliga!— «primum non nocere» («primer de tot, no fer mal»), present a Cada veta de vida, l’opera prima de Palliser, una obra amb la qual Defensionari té una sèrie de vasos comunicants evidents. Amb açò també vull dir que, en algun moment del procés, caldria rellegir (o llegir si encara no s’ha fet) el primer llibre de la nostra poeta per complementar i arrodonir la lectura del segon.
L’altre paratext, d’Albert Camus, potser ens podria fer pensar en aquell famós aforisme futbolístic segons el qual la millor defensa és un bon atac. Davant de l’absurd a què ens aboca, a vegades, la vida, cal deixar la passivitat defensiva de banda i passar a l’acció que, en aquest cas, neix de la revolta, de la llibertat i de la passió. El mite de Sísif, d’acord amb la lectura que en fa l’escriptor d’arrels menorquines, ens recorda que la represa, tornar a partir i haver d’empènyer la pedra costa amunt una vegada més, dona també sentit a la vida. És, de fet, la vida.
En girar pàgina després d’aquests dos paratextos inicials, comença l’aventura. Correspon, però, als lectors, emprendre-la en solitari. Recorrerà, pel camí, una sèrie de seccions en què la varietat és la norma. Deu composicions, respectivament, conformen les anomenades —cadascuna amb un nom substantiu i significatiu— «Vulnerabilitat», «Provisionalitat», «Rescat» i «Evidència». N’hi ha, però, en què només trobarà un únic poema. Hi ha composicions llargues i peces en què som a tocar de l’aforisme. Hi ha formalisme i versificació —un cicle de lires, un sonet…—, però també molta llibertat formal; hi ha experimentació formal: la tipografia esdevé un element més a tenir en compte a l’hora d’endinsar-se en la lectura… Etcètera.
Vaig defensar, en començar la meva intervenció en la presentació de Defensionari, en un soterrani del Col·legi d’Arquitectes ple a vessar, la necessitat d’endinsar-se en un llibre sense condicionants previs i no vaig fer altra cosa que apuntar-ne uns quants. Vaig decidir, també, que faria de comercial amb la finalitat explícita de fer veure al públic assistent que calia llegir el darrer llibre de Llucia Palliser i no tenc clar que me’n sortís. Sigui com sigui, tant a la presentació com en aquest xalandrot he fet un breu recorregut pels preliminars de l’obra. El meu recorregut, però, s’acaba aquí, just abans d’abordar el primer poema del llibre. Correspon als potencials lectors del llibre continuar-lo. El gaudireu. Sònia Moll us esperarà al final del camí per arrodonir la passejada. Acabareu, també, reverdint.
Views: 46