Bon vespre, autoritats, membres de l’IME, amics i amigues,
Voldria començar aquest discurs tot agraint que m’hagin convidat a fer-lo. Ho diré a la borbònica manera, però també amb tota la sinceritat del món: adreçar-vos aquests mots m’omple d’orgull i de satisfacció. És l’únic encàrrec, enmig d’unes més que merescudes vacances després d’un curs atípic, al qual no em podia negar, per molt que, després de rebre’n l’encomana, tingués clar que la meva presència, aquí, era totalment innecessària.
M’explic. D’aquesta mena de discursos en diem laudatios, conservant el mot llatí, tot i que també podríem fer servir paraules nostrades com lloança o panegíric per a referir-nos-hi, ja que parlam de textos de caràcter persuasiu i encomiàstics, que serveixen per posar de manifest els mèrits que justifiquen un reconeixement en forma de guardó. En el cas de Josefina Salord, davant de l’evidència de la trajectòria, gairebé que ens el podríem estalviar, el discurs, perquè, parafrasejant Josep Vicent Foix, la sap tothom i, més que una profecia, és gairebé una obvietat que si qualcú, enguany, mereixia el premi Maria Lluïsa Serra, aquesta persona era, justament, na Fina.
Dit d’una altra manera, canviant-ne la perspectiva i convertint-ho en una interrogació retòrica, ja ho sabeu, d’aquelles que no necessiten resposta perquè hi és implícita: algú seria tan agosarat, per no emprar un mot més categòric, de treure a onejar la bandera de la pròpia ignorància —o de la mala fe: convindreu que, a vegades, costa distingir una cosa de l’altra— i posar en dubte l’acte que estem celebrant ara mateix?
Malgrat les obvietats, però, seguirem escrupolosament el protocol i, per açò, a continuació, ni que sigui breument, repassarem els mèrits que atresora Josefina Salord, tot indicant, per començar, que hi ha un fil conductor que els cohesiona. La trajectòria intel·lectual de la nostra guardonada neix d’una presa de consciència molt primerenca. En ple franquisme, a mitjan dècada dels seixanta, quan era tot just una al·lota ciutadellenca bona estudiant i aficionada a la lectura, va tenir una mena d’epifania en tenir, a les mans, la Historia de Menorca de Joan Benejam Saura: el llibre va fer veure-li clar que veníem d’un silenci antic i molt llarg que ens havia escamotejat una part essencial de la nostra història col·lectiva (Pons 2019, 239).
La feina de Salord, de llavors ençà, s’ha centrat a salvar-nos els mots, a recuperar els noms de tantes coses i a posar-los en valor. Hi ha esmerçat —hi esmerça encara: que per molts d’anys pugui fer-ho— tota una vida. Seguint la màxima fabriana, no ha abandonat mai la tasca ni l’esperança, i s’ha dedicat a cartografiar, amb la major de les precisions possibles, el mapa de la història cultural menorquina, sobretot del segle XVIII ençà, inserint-la en el lloc que li correspon, d’una banda, en el marc general de la cultura catalana i, de l’altra, en el context europeu de què forma part.
Per a fer-ho, a més d’una força de voluntat de pedra picada, ha disposat d’uns sòlids fonaments acadèmics. Després dels anys illencs de formació —a Ciutadella, amb les monges de la Consolació i, després, amb les de Lestonnac; i a Maó, on va cursar el COU—, Salord es va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció de Filologia Romànica- Subsecció Hispànica), el 1978, i, dos anys després, en Filologia (Secció de Filologia Catalana: Literatura) per la Universitat de Barcelona. El mateix any, per cert, obtingué la Càtedra de batxillerat de llengua i literatura catalanes.
Tot i que, entre 1982 i 1985, va fer els cursos de doctorat, la seva trajectòria s’encaminà cap al món de l’ensenyament, que exercí, entre el curs 1980-81 i 1991-92, a l’Institut de Batxillerat Eugeni d’Ors de Badalona. Ara bé, açò no va suposar, en cap moment, una desconnexió del món universitari. Per exemple, va tornar a fer cursos de doctorat a la Universitat de les Illes Balears, entre 1997 i 2000, de la qual era, des de 1994, col·laboradora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Molt abans, però, en l’etapa universitària Barcelonina, el mestratge Joaquim Molas va ser cabdal a l’hora de definir-ne la trajectòria. Salord és el que, en argot acadèmic, s’anomena una moleta. Com ella mateixa afirma: «Només volia el mestratge d’en Molas, per això vaig fer un curs [de doctorat] per any. Probablement hauria fet la tesi, però un dia, amb en Molas parlàvem que a Menorca faltaven edicions de molts de textos i ell va venir a dir que perquè no em posava a la feina» (Pons 2019, 244). I s’hi va posar. De fet, com remarca Pere Antoni Pons, «tota la seva vida intel·lectual i investigadora ha anat orientada a aquesta tasca» (Pons 2019, 245).
Acabam d’apuntar dues de les tres potes en què es fonamenta la feina de Salord, tres àmbits que estan estretament interconnectats. A la docència, d’una banda, i a la investigació, de l’altra, cal afegir-ne la tercera, l’Institut Menorquí d’Estudis. Tot reprenent el fil de la primera, cal dir que, després de l’etapa badalonina, el curs 1992-93 arribà a Menorca, a l’Institut Joan Ramis i Ramis, on va romandre fins al 2013, quan passà a ser la Coordinadora Científica de l’IME. El primer any a l’institut maonès va impartir, entre d’altres, una assignatura optativa de COU, Literatura Catalana, que vaig tenir el goig de cursar. Em va agradar tant que, per cert, vaig repetir-la l’any següent (servidor no era, en aquella època, un estudiant modèlic). Posem per cas que, si en tost de justificar un premi, ara ens trobéssim en un més que hipotètic procés de beatificació de Fina Salord, el següent miracle seria força útil a la causa: del primer grup d’alumnes, una dotzena, que triaren l’optativa, més de la meitat són, avui, llicenciats en filologia catalana. Uns quants, a més, hem acabat essent col·legues de na Fina, al Ramis. La dada diu molt de l’impacte que Salord (i, també, altres professors «heterodoxos») van tenir en els alumnes d’un institut en què predominaven els tons grisos i els pes feixuc dels anys.
Salord ha estat una professora magnífica, d’aquelles que no deixen indiferents els alumnes (ni els col·legues!). El secret de tot plegat és tan senzill com, encara, poc habitual en la professió. Ella mateixa ens en dona la fórmula: «Jo crec que he estat una professora apreciada, en molts casos estimada, perquè crec que he estat una persona generosa. Des de sempre he posat en pràctica això que des de fa uns anys en diuen intel·ligència emocional. Un professor ha de ser una persona positiva i optimista. Jo sempre he cregut en el meus alumnes i en les seves possibilitats. Com pots ser professor si no creus que els teus alumnes poden aprendre i millorar?» (Pons 2019, 246). No crec exagerat afirmar que el mestratge de Salord ha generat una bona colla de deixebles. N’hi ha, fins i tot, que s’hi defineixen orgullosament, emprant l’adjectiu proposat per un d’ells, Jordi Florit: mifsudsalordians. Efectivament, es tracta d’un compost, en què tanta importància té la segona part com la primera d’un mot que vol remarcar la perfecta simbiosi de les dues peces del binomi i, per tant, posar de manifest la importància que l’enyoradíssim Àngel Mifsud, el savi de Tavernes de la Valldigna, ha tingut i té en la trajectòria de na Fina Salord. Amb ell va compartir una colla d’anys menorquins —pocs, perquè se’n va anar massa prest— que només es poden qualificar com a esponerosos, com podem testimoniar totes aquelles persones que vam poder gaudir de la seva companyia, conversa, i generosa erudició.
La docència ha estat, per a Salord, una tasca central, com recorda: «A l’ensenyament, sempre m’hi he lliurat en cos i ànima. Ha estat una feina sagrada per a mi. Hi he dedicat tots els esforços que han fet falta i més. Mentre feia de professora, aprofitava els caps de setmana i les vacances per avançar les feines d’investigació», explica a Pere Antoni Pons (2019, 245). I, tot i açò, els fruits d’aquesta tasca feta fora hores ha estat ingent. El resultat és un coneixement gairebé enciclopèdic de la cultura de Menorca de les darreres centúries, que ha anat garbellant amb la intenció de posar-lo a disposició de la societat a la qual pertany, sobretot en forma de publicacions. És l’autora de vint-i-cinc llibres, d’entre els quals cal citar, per exemple, els centrats en la cultura de la il·lustració, ja sigui en forma de monografies centrades en un autor (La fortalesa activa: Antoni Roig dins els seus sermons, 1990), en síntesis de conjunt (l’imprescindible La Il·lustració a Menorca, 2010) o tenint cura de l’edició dels textos de les jornades dedicades a figures cabdals del grup il·lustrat menorquí (Antoni Febrer i Cardona, Vicenç Albertí i Vidal o Joan Ramis, de qui acaba d’aparèixer, enguany, el volum Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades (2021), del qual ha estat editora i autora d’un capítol.
En aquest sentit, però, un llibre de què està molt orgullosa, perquè combina justament l’àmbit de la docència amb la feina d’investigació és Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada (1996) que va coordinar amb Joel Bagur i Àlex Villeyra, aleshores dos alumnes d’institut, com ho eren els autors de gran part dels textos de l’obra, estudiants de BUP i COU que, d’aquesta manera feren una brillant aportació a l’any Ramis, amb què es commemorava el 250è aniversari del naixement d’aquesta figura cabdal de la cultura catalana de tots els temps. El resultat va ser un volum que, per cert, encara avui és de consulta obligada per qui vulgui treballar acadèmicament Joan Ramis, la qual cosa diu molt del profit que es pot obtenir de la confiança entre alumnes i professors que hem citat abans.
A més de la il·lustració menorquina, Salord ha abordat altres temàtiques, sempre, com hem dit, amb la idea d’ajudar a construir el mapa del coneixement de la història cultural de l’illa (i més enllà, com mostren les investigacions al voltant d’Albert Camus). Així, ha dedicat obres a aspectes relacionats amb el vuit-cents i el nou-cents, alguns dels quals, fins i tot, connecten amb el segle xxi. Aquest interès pels darrers tres segles i escaig de la nostra cultura el trobam reflectit també en tota mena de capítols de llibre (n’ha publicat prop d’una trentena), en edicions i pròlegs (una trentena més), en més de setanta articles, apareguts en una àmplia nòmina de capçaleres (Revista de Menorca, Publicacions des Born, Revista de Catalunya, Randa, Lluc, Serra d’Or, L’Avenç, Estudis Romànics, Anuari Verdaguer, Caràcters…) i en més de dues dotzenes de participacions en congressos i jornades.
Tot i que ja hem dit que estan totalment lligats, el tercer gran àmbit de l’actuació de Fina Salord és l’Institut Menorquí d’Estudis, una institució en què ha interpretat gairebé tots els papers de l’auca: cap de la secció de Llengua i Literatura, presidenta del Consell Científic i Coordinadora Científica, el darrer càrrec que hi ha exercit. Jubilar-s’hi, fa pocs mesos, no vol dir que desconnecti de la institució, ans al contrari. Malgrat la relació que manté amb altres entitats —és membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura catalanes, de la Societat de Llengua i Literatura, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del PEN CLUB, de la Secció d’Estudis del Cercle Artístic de Ciutadella, és membre corresponent de la Societat Verdaguer i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, patrona de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu, on ocupa diferents càrrecs; ha format part del Consell Social de la UIB, a través del qual va presidir l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears, ha ocupat la vicepresidència del Cercle Artístic de Ciutadella i de l’Ateneu de Maó i ha estat vocal de la Revista de Menorca, publicació que codirigeix des de 1999—, el nom de Josefina Salord segueix totalment lligat al dia a dia de l’IME, del qual va ser membre fundadora, el 1985.
La creació de la nostra institució va ser el punt culminant d’un procés iniciat una anys abans. En el cas concret de Salord, podem establir com a punt d’inflexió el moment en què, des de l’Obra Cultural de Menorca, és a dir, Josep Miquel Vidal (un altre humanot —amb u— de la cultura illenca, que també ens deixà massa prest) i Joan Francesc López Casasnovas, van encomanar-li l’edició del tom corresponent a la literatura de l’Enciclopèdia de Menorca. Davant del poc coneixement que hi havia en aquell moment de la matèria, sobretot pel que feia a l’època de la il·lustració (que havia redescobert Jordi Carbonell uns anys abans), Josefina Salord explica el següent: «Un dia vaig anar a veure en Vidal i vaig dir-li que, abans de fer els fascicles sobre literatura del XVIII, s’havien de fer edicions, monografies, estudis… Li vaig dir també que nosaltres, els de literatura, tancaríem l’Enciclopèdia, que primer desfilassin tots els altres». I així serà: na Fina ho té ben present. Llàstima, però, que en Vidal no pugui veure com, a poc a poc i en bones, es va acomplint el seu magne projecte.
L’IME, nascut un any després d’aquesta trobada que acabam de reportar, ha estat la institució que ha permès de dur a terme, entre d’altres aspectes, el procés de recuperació, estudi i divulgació de la nostra història cultural. La relació que hi ha mantingut Josefina Salord és tan intensa que, fins i tot, explica per què va tornar a Menorca en començar la dècada dels noranta: per a estar-hi més a prop. Des de l’IME, concretament des de la secció de Llengua i Literatura, ha impulsat la celebració de jornades, cursos i congressos i, sobretot, l’edició de llibres, d’entre els quals hi ha gairebé tots els imprescindibles per a tenir una visió completa de la història cultura illenca.
Tot açò li devem, i moltes més coses, a la fortalesa activa de Salord, per dir-ho manllevant-li les paraules que dedicà, com hem dit, a l’il·lustrat Antoni Roig. Hi ha, també, allò que s’anomenen els intangibles, aspectes que fa de mal fer constatar físicament, però que no només hi són sinó que són fonamentals a l’hora d’entendre la importància de Fina Salord. En aquest sentit, ja hem dit que la seva tasca ha anat deixant un reguitzell de deixebles. També caldria fer constar la importància que té, per a ella, l’amistat, una virtut que, per a dir-ho amb els mots de Ciceró que Febrer i Cardona va traslladar a la nostra llengua, «augmenta el resplendor de la prosperitat». En el cas de Josefina Salord, no podem entendre l’amicitia sense esmentar un altre substantiu —i aquí, el terme substantiu, a més, ha de ser aquest i no un altre, perquè fa referència a una paraula a la qual extreu tota la substància—, la generositat. Tothom que, per exemple, ha pogut tastar-la quan exerceix de gran Amfitriona per les festes de Sant Joan, a ca seva, al ciutadellenc carrer de Sant Cristòfol, al voltant d’un dels ribells amb el millor gin amb llimonada del món, sap a què em referesc.
Disculpau-me, benvolgut públic, perquè la meva dissertació, just ha sentit olor de cavalls i de festa, tan enyorats, ha tingut la temptació de desviar el caragol de mots del camí previst. És un bon moment, crec, per a concloure aquesta passejada. Esper haver justificat per què Josefina Salord és justa mereixedora del premi Maria Lluïsa Serra d’enguany: la seva contribució a la defensa i l’enriquiment del patrimoni històric i cultural de l’illa és fonamental, fora dubte, inqüestionable.
No és el primer reconeixement que rep (té un Flabiol de Bronze per activitats culturals del Casino 17 de Gener i el setmanari El Iris de Ciutadella; el Josep M. Llompart, d’una banda, i l’Emili Darder de l’Obra Cultural Balear, de l’altra; un guardó als Premis d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i un Recercat de l’Institut Ramon Muntaner, si no me’n deix cap pel camí) i, n’estic segur, no serà el que li donam avui el darrer premi que obtindrà. Afortunadament, som davant d’una trajectòria que roman oberta i que, per açò mateix, encara ens oferirà molts de fruits en el futur. Molts i bons. Celebrem-ho!
Moltíssimes gràcies.
Referències:
PONS, Pere Antoni. 2019. Un arxipèlag radiant. Muro: Ensiola Editorial
Visits: 4
Felicitats Fina pel teu recorregut i el que heu fet junts tu i l’Àngel.
Gràcies Isma per la teva laudatio.
Deixares empremta.