És una obvietat: per Sant Jordi, els llibres surten al carrer. Disposats en paradetes, la gent els té fàcilment a l’abast, també aquella que no està avesada a transitar per les llibreries i les biblioteques. És allò de Mahoma i la muntanya. Potser no hi ha la varietat habitual —l’oferta s’ha de limitar, per força, a una selecció, aquella que es pot encabir en un espai relativament petit—, però l’exercici que ens proposa segueix essent força interessant. Ens recorda, entre altres aspectes, que la lectura es basa en un suport físic, fet sobretot amb paper i tinta. Un llibre també és, per tant, un objecte que es pot tocar, ensumar, escoltar… A més, en fullejar-lo, abans de decidir si el compram o no, la vista pot jugar-hi un paper important. La disposició de les pàgines, la mida de les lletres, els marges, l’interlineat, poden incidir directament en el gaudi de l’experiència lectora. En segons quines condicions, per molt bo que en sigui el contingut, aquesta pot convertir-se en una tortura.
Fa uns mesos, Jordi Puntí, en un article a L’Avenç, es referia a la tipografia minúscula característica de la MOLU, la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal que va publicar, ja fa una colla d’anys, Edicions 62, amb el suport d’una coneguda entitat bancària. Lletra petita, molt, i aprofitament al màxim de la pàgina: marges escassos i separació mínima entre línies. Ho recordava amb una certa amabilitat, fruit del pas inexorable del temps, que tot ho acaba embellint. No devia pensar el mateix una part important de la gent en el moment d’enfrontar-se a aquells volums, originalment amb les cobertes verdes, la lectura dels quals esdevenia tot un repte tipogràfic. El mateix es podria dir de la seva germana, la MOLC, en què el color groc protagonitzava l’embolcall amb què se serviren molts de títols imprescindibles de la nostra literatura, la catalana. Més d’una diòptria es va congriar a les seves pàgines.
Un llibre ha de ser atractiu. Per a dir-ho amb paraules de Biel Mesquida, hauria de fer llegiguera només de tocar-lo, de fullejar-lo. Per açò, ha d’estar ben fet. El paper, per exemple, hauria de ser bo, factor que en condiciona la durabilitat. Molts dels títols publicats avui en dia s’hauran biodegradat abans que ho hagin fet els seus lectors. Hi ha pàgines que, en menys d’un any, groguegen a les totes. El més preocupant és que no sempre pertanyen a col·leccions de butxaca, en què se suposa que la inversió és menor i en què, per açò mateix, s’utilitzen materials de menys qualitat per poder abaratir el preu final de venda del producte. Hi ha edicions en tapa dura que, en aquest sentit, són infames. Com ho és el preu a què es venen.
Un altre factor que s’ha de tenir en compte és l’enquadernació. No pot ser que, en obrir-lo per primera vegada, les pàgines d’un llibre es desferrin. Puc entendre que açò passi amb qualsevol dels títols de l’antiga col·lecció publicada per Salvat —amb la col·laboració de la televisió pública espanyola—, als anys setanta del segle passat. En cauen pàgines cada vegada que els obres. La cola emprada per relligar-los devia ser la més barata del mercat, a l’altura d’uns llibres que havien de ser econòmics per poder entrar al màxim nombre de llars possible. Ma mare els va comprar tots, religiosament. Avui en dia, encara són ben presents en mercats d’ocasió. Que açò passi amb títols publicats actualment és molt irritant: entenc que no tots es puguin relligar, però d’aquí a fer les coses amb un mínim de cura, hi ha tot un món. Un llibre ha de durar. S’ha de poder rellegir sense perdre’n pàgines pel camí.
Tornem, però, a la tipografia. A més dels volums de la MOLU i la MOLC, els llibres publicats per l’Abadia de Montserrat podrien aparèixer fàcilment a la llista d’artefactes de llegibilitat tortuosa. Potser hi havia una part d’ascesi monacal en tot plegat. Tal vegada sí. Sigui com sigui, enfrontar-se a un volum de la biblioteca Marian Aguiló implicava haver-s’hi de deixar els ulls, literalment. Abordar, com vaig fer no fa gaire, Els grans cementiris sota la lluna, de Georges Bernanos —en una edició comentada deliciosament pel pare Massot, publicada a Curial el 1981—, ha estat un dels reptes culturals més grans de la meva vida. A més d’uns continguts densos, les lletres comprimides no ho posaven gens fàcil. Res a veure, per cert, amb les novel·les barates de començament de segle XX, en què difícilment podien caber més lletres en una pàgina —de la mida d’un diari, a quatre columnes en què no hi havia gairebé cap espai disponible. N’he tingudes entre mans, darrerament, tot catalogant la biblioteca de l’institut, i no m’he atrevit a llegir ni un trist paràgraf. La disposició del text ha suposat, tot d’un plegat, una barrera infranquejable.
Segurament és una curolla molt personal, però no puc deixar de fixar-me en les tipografies dels llibres que llegesc. Algunes, són icòniques de les editorials que les fan servir: la Garamond de Quaderns Crema; la Caslon Pro de Periscopi… Agraesc poder trobar-ne informació als crèdits del llibre, tot i que no és un costum gaire estès per part del gremi editor. No sempre en conec el nom, però em crida l’atenció el disseny de les lletres. En aquest sentit som, també, lletraferit. Bastant radical, per cert. He arribat a amenaçar, mig en broma, els meus alumnes: «qui em lliuri un treball imprès amb Comic Sans, tindrà un zero automàtic!»
No m’acabaven de convèncer les tipografies que emprava Labreu en els inicis, sobretot en els llibres de poesia; odiava —aquest és el verb adequat— la Legacy feta servir durant un temps a la col·lecció «Petit Format» de l’IME, la mateixa font que el Govern Balear havia triat unes legislatures abans com a lletra corporativa. Encara se’m regira el ventre quan obr un llibre i la tipografia és sense serif —Arial, Helvetica…—: no té gràcia. Ho dic en un sentit figurat i, també, literal, ja que aquesta és la traducció anglesa del terme serif: gràcia. Les lletres de pal sec van molt bé per llegir en pantalla, però en paper són més eficients aquelles que tenen un «traç decoratiu que forma la terminació de les astes dels caràcters d’algunes tipografies». Les serifes, a més de gràcia, tenen una llegibilitat més elevada.
Açò no vol dir que qualsevol tipus d’aquesta mena sigui vàlid. Entenc que un tipògraf vulgui experimentar i innovar, però crec que, en aquest àmbit, cal ser mínimament conservador. Hi ha la possibilitat d’arriscar, evidentment, però amb mesura, sobretot si els textos són llargs. En poesia, potser és on aquesta mena de maniobres puguin reeixir millor. M’agrada força la lletra —i el disseny en general— que fa servir la Nova Editorial Moll. Darrere hi ha Damià Rotger, que d’aquestes coses en sap una maneta. Conviu a la perfecció amb la seriositat més clàssica de la col·lecció «La fosca», de Lleonard Muntaner, o amb la imprescindible «Ossos de sol», d’AdiA Edicions. Disculpau-me, però no he pogut evitar garnar cap a casa.
No puc evitar fixar-m’hi, en aquestes coses. N’he llegit, fins i tot, alguna referència des d’un punt de vista teòric. Per exemple, els Cinquanta i tants consells sobre tipografia, d’Enric Jardí (GG, 2021), un volumet més que recomanable, que en el seu moment en va fer qüestionar l’ús o no de l’alineació justificada del text, una solució amb què encara pens a l’hora de penjar els meus escrits a la xarxa. No ho tenc resolt. De fet, a l’hora de llegir, dedic una part de l’atenció a aquesta mena d’aspectes. Segurament, hi ha un pòsit de deformació professional en la meva forma de procedir. Avesat a haver de corregir galerades de llibres, potser una de les pitjors tortures a què es pot sotmetre un filòleg, detect errors tipogràfics de forma automàtica —a vegades molt subtils: la confusió d’una ela minúscula amb una i majúscula, per exemple—, o resseguesc els espais en blanc que resten dins el text, els anomenats camins o rius tipogràfics. Cadascú és un friqui a la seva manera. Aquesta és la meva.
De tot el que acab de comentar, es poden despendre una sèrie de conclusions importants. En citarem un parell. En primer lloc, cal tenir molt clar que, a l’hora de publicar un llibre, la figura d’un editor que faci bé la seva feina és imprescindible: triar el disseny de les pàgines pot esdevenir un factor crític d’èxit. O de fracàs. En segon lloc, sembla evident que un llibre, abans de ser llegit, ha d’entrar pels ulls. Fullejar-los prèviament —per exemple, un bon dia de Sant Jordi, en una paradeta al carrer—, pot evitar prendre decisions els únics beneficiaris de les quals no seran els lectors sinó els oculistes que s’hauran d’encarregar de graduar-nos les ulleres per tal d’adequar-les a una vista cada vegada més degradada.
Views: 31
Mel !