Enguany, finalment, aniré a Roma. En acabar els exàmens de la selectivitat, amb la majoria dels alumnes de segon de batxillerat, acompanyat per tres professors més, partirem cap a la capital italiana amb motiu del viatge de final d’estudis. En concretar-se la destinació, ja fa uns mesos, vaig dir que sí tot d’una a la proposta de fer part del grup. La idea de visitar la Capella Sixtina va decantar la balança gairebé a l’instant. És ver que la visita inclourà altres indrets imprescindibles de la ciutat, però la contemplació in situ dels frescos de Miquel Àngel i, per extensió, d’un dels indrets més espectaculars del Vaticà, d’un quant temps ençà s’ha convertit —i no sabria dir per què— en una necessitat. Gairebé en una obsessió. Si tot va bé, podré satisfer-la molt prest.
Aquesta circumstància explica l’interès amb què he seguit tot allò relacionat amb la mort del papa Francesc i, sobretot, l’espectacle —en el bon sentit de la paraula— del conclave amb què se n’ha escollit el successor. Que hi hagi hagut fumata blanca unes setmanes abans del nostre viatge ha estat una molt bona notícia, cosa que no dic des d’un punt de vista religiós sinó per pur egoisme: mentre va durar el procés successori es van suspendre les visites a la Capella Sixtina. Només hauria faltat que la tria s’hagués allargat i que m’hagués quedat sense poder fer la visita que tenim concertada i que, en el meu cas, justifica gairebé tot el viatge.
A més d’aquest indret emblemàtic, com he dit, també hi ha previst anar a llocs icònics de la ciutat, com el Coliseu, els fòrums imperials, el Panteó, la via Condotti, l’estàtua de Moisès… Per acabar d’arrodonir la dimensió cultural del viatge, he començat a pensar en les lectures amb què, a més d’alleugerir les hores d’avió, pugui preparar-me l’ambient: les Elegies romanes, de Goethe; Borja Papa, de Joan Francesc Mira; La Terra Santa, d’Alda Merini… Com que viatjam en un parell de companyies aèries de baix cost, hauré d’anar viu amb les dimensions de l’equipatge. Segurament tocarà recórrer al lector de llibres digital, tot i que ara mateix només tenc aquests títols en paper.
L’estada és relativament curta. Només hi farem cinc dies, a Roma. Una part important del darrer, a més, el dedicarem a la tornada, amb una escala llarga a Barcelona. El ritme que durem, per a veure el màxim possible de coses amb el temps de què disposarem, serà molt intens. El programa d’activitats és més que complet. Així, lògicament, el contacte que tindrem amb els llocs que visitarem de la ciutat haurà de ser força superficial. Com que no ens sortirem del guió dels indrets típics i tòpics, farem el que fa tothom: llargues coes, visites de metge, contemplació fugissera dels monuments, baralles amb els selfistes per obtenir les millors perspectives per a les nostres autofotos… És un peatge que assumirem gustosament, perquè no és cada dia que un pot ser un lloc com aquest, tot i que, a la Capella Sixtina, intentaré allargar-ho al màxim possible.
Durant cinc dies, per tant, seré un turista més. Hi pens i no m’acaba d’agradar la paraula. O, més ben dit, fer-hi part. Turista. Les connotacions del mot són, en general, negatives. Com que el viatge té una base cultural —hi ha, fins i tot, un projecte pedagògic que el justifica—, m’agradaria pensar que, a Roma, no seré un visitant com la majoria de la gent amb què em trobaré. En aquest sentit, he recordat que hi ha qui proposa diferenciar entre turistes i viatgers. El segon mot sona millor. Ara bé, he cercat informació al respecte i el resultat ha estat colpidor. Segons Paul Bowles, allò que els diferencia és que un turista sap exactament quin dia tornarà del lloc que visita, mentre que un viatger, quan arriba a la seva destinació, no sap si s’hi quedarà la resta de la vida. Si faig cas del que diu aquest l’escriptor estatunidenc, no hi ha dubte d’allò que seré: tenc el bitllet de tornada emès, implacable.
Ara bé, la cosa pot ser més complexa. Segons afirma l’antropòleg José Marsilla, especialista en els lligams que el turisme estableix amb els conflictes urbans i l’exclusió social, la diferència entre els dos termes no deixa de ser banal. En ambdós casos, un turista i un viatger són consumidors de temps lliure i oci que un tercer ha mercantilitzat. El segon, en aquest sentit, «no és més que un turista de classe mitjana amb pretensions d’originalitat», és a dir, qualcú que es vol distingir d’allò que es considera normal, d’allò que fa tothom de manera freqüent i ordinària.
Ara sí que m’hi podria incloure, aquí, amb la meva actitud esnob de pensar que, a Roma, seré diferent de la resta de multituds amb què coincidiré. A la pràctica, d’acord amb Marsilla, un viatger és qualcú que no deixa de formar part d’un ramat, perquè com ell també n’hi ha a carretades, tot i que el ramat sigui un altre. El mercat ho sap perfectament i, per açò mateix, li ofereix experiències aparentment personalitzades, úniques i distingides, amb les quals alimentar el seu ego i, sobretot, seguir exercint de consumidor de temps lliure i oci. El neoliberalisme, com bé s’encarrega de demostrar, se les sap totes.
Només hi ha una manera de conèixer a fons un lloc: formant-ne part, integrant-s’hi. Vivint-hi. És a dir, essent veí en tost de visitant. En aquest sentit, el viatge a Roma no deixarà de ser una experiència interessant perquè, aquesta vegada, es capgiraran els papers. Com a part activa del turisme de masses, en tant que visitant, seré agent del procés de gentrificació i de depredació de recursos que aquesta activitat econòmica genera. Em mouré per una part de la ciutat que no deixarà de ser un escenari, un gran decorat a l’aire lliure. Transitaré per les postals. I les gaudiré, evidentment, a la meva manera. Supòs que no veuré, però, la gent que intenta viure darrere del gran teló, els veïns. La realitat quotidiana. L’essència de la ciutat. En tornar a Menorca, tornaré al lloc que em correspon i, com a resident, esdevindré part passiva del procés de turistificació i, en conseqüència i per exemple, renunciaré a anar a nedar, a l’estiu, a segons quines platges, mediterràniament emblemàtiques, no aptes per açò mateix per als illencs. Perquè hi aniran, en massa, els ramats de turistes, de visitants o tots alhora.
Sigui com sigui, però, hauré visitat la Capella Sixtina.
Views: 19