Els primers indicis es feien subtilment perceptibles a partir de la Mare de Déu d’agost, dia quinze. I, a mesura que passaven les setmanes següents, s’evidenciava que, a poc a poc i en bones, l’illa s’anava buidant. Amb l’arribada de setembre, el retorn a l’escola o l’epígon que suposaven les maoneses festes de Gràcia en el calendari de les celebracions estiuenques, encara es feia més evident que la temporada s’acabava. Enguany, però, som a tocar de l’equinocci de tardor, a punt de travessar la frontissa amb què encararem la recta final de l’any, i la percepció no és la mateixa.
Podríem amanir-ho amb algunes referències boomers. Si mesuréssim el temps a partir d’una sèrie com Verano Azul, a aquestes alçades de la pel·lícula Chanquete ja hauria mort i, al darrer capítol, amb el correlat objectiu de la pluja, veuríem marxar tots els al·lots de la colla i les respectives famílies —juntament amb la resta d’estiuejants— cap a les residències habituals, es suposa que situades en algun lloc concret de la meseta castellana. Tothom partiria, excepte en Pancho, condemnat a viure al llogaret de la costa en solitud, amargat sense els companys d’aventures fets durant els mesos caniculars. De fons, a més, sonaria una cançó —infame— del Duo Dinámico. No aquella en què, pederàsticament, els intèrprets declaren el seu amor a una jovencella de quinze anys, sinó una altra, típica i tòpica, en què canten el final d’una relació sentimental que coincideix amb l’arribada de setembre. D’acord amb el que diu la lletra, ella segurament l’oblidarà, però ell, l’home, assegura convençut i vehement que no ho farà mai. No només els reggaetons són masclistes: el mal ve d’enfora i ens en faríem creus, d’allò que escoltaven els nostres avis. M’agrada molt més la història d’amor estival que narren Els Pets a «S’ha acabat», però açò són figues d’un altre paner. En l’enèsima reposició de la sèrie —diria que, enguany, sorprenentment, cap cadena de televisió l’ha emesa—, haurien de canviar-ne el final, d’acord amb els temps que ens ha tocat viure.
Des d’un punt de vista meteorològic, es suposava que, amb el mes de setembre, haurien d’haver arribat les pluges abundants. Per ara, es fan esperar. Els intents constatats fins avui, escadussers, no han passat de la molesta enfarinada de fang. En canvi, alguns fenòmens puntuals, fins ara extraordinaris, sembla que volen deixar de ser-ho. La calor extrema, per exemple. És ver que a l’estiu n’ha de fer. El que no és normal, però, és haver enfilat una nit tropical rere l’altra, de Sant Joan a Gràcia, amb algunes vetllades tòrrides en què conciliar el son ha esdevingut una quimera. També és ver que les tempestes d’estiu han de ser intenses. Amanides amb llamps i trons. Enguany, però, hem vist pedregar d’una manera insòlita. Als tallers mecànics encara estan arranjant els vehicles que en patiren les conseqüències. I, malgrat ésser evident, encara hi ha negacionistes del canvi climàtic capficats a fer-nos creure que el planeta avança dins dels paràmetres de la més absoluta de les normalitats. Disposen, per cert, de plataformes mediàtiques prou potents per fer arribar els seus missatges a la població. No els veig gaire allunyats dels terraplanistes, als quals no em sorprendria que qualcun il·luminat indígena els acabés agraint que hagin potenciat, a l’illa, el turisme de congressos. Si vivim, coses veurem.
És estiu i l’illa encara vessa. Anam a tota màquina. Hem aprofitat el mal anomenat retorn a la normalitat per batre tota casta de rècords: vols, visitants, ocupació d’allotjaments… Els hotelers —i açò és insòlit, en tractar-se d’un gremi acostumat a fer de la queixa el seu modus vivendi— han sortit a expressar públicament la satisfacció per com ha transcorregut la temporada turística. La seva, evidentment, en l’accepció més restringida que pugui tenir aquest possessiu. És ver que sectors com el de la restauració han fet el seu agost durant els mesos d’estiu. Hi ha hagut feina per a tothom que n’ha volgut fer. En aquest sentit, Menorca ha semblat Xauxa. El 2022, més que mai. Ara bé, potser no hi seria sobrer, ara, enmig de tanta eufòria, recordar unes paraules de Pep Mir formulades fa tot just una setmana a l’autoanomenat —i no és ironia— diari de tots els menorquins: «Enguany ha estat un excés, i no hi ha excés sense ressaca».
Perquè no cal oblidar que aquest ha estat també l’estiu de la saturació a les carreteres, de les cues per anar a la platja o veure les postes de sol, dels iots amarrats damunt de la posidònia, de les mancances en el transport públic, de l’especulació immobiliària, dels preus desbocats, de les demandes d’ús racional de l’aigua, de gent vivint en caravanes perquè no poden pagar el lloguer d’un pis… En fi, de la saturació d’una illa que té la capacitat que té, per molt que any rere any assagem de posar-la a prova. I no és, açò, una percepció subjectiva, com qualque irresponsable ha volgut fer creure. Hi ha un fotimer de dades que avalen el fet que, de sostenible, l’actual desenvolupament de l’illa no en té res. I que cal actuar-hi urgentment. Per açò, no és estrany que hi hagi veus que demanin posar-hi seny. El joc de paraules amb què referir-s’hi està molt ben trobat: in-SOS-tenible. La campanya endegada pel GOB és, per a dir-ho amb paraules ecumèniques, justa i necessària. Combregar-hi és el més assenyat que podem fer.
Arribam al final de l’estiu de la mateixa manera que arribam al final d’aquest text amb què donarem per acabada la sèrie que vam encetar amb el mes de juliol. Hem intentat testimoniar alguns aspectes d’aquesta illa que gairebé passa per ull en arribar la temporada alta del turisme. En pocs dies encetarem el santmiquelnadal i Menorca entrarà en hibernació. Després d’uns mesos forçant la màquina, el motor romandrà en punt mort o gairebé. I, per acabar-ho d’adobar, vindrà l’oblit. Sobretot, vindrà l’oblit. Poca gent, prest, recordarà com de difícil ha estat anar fent durant els dies més bojos d’aquesta illa. Alguns discursos —ampliació de connexions aèries, diversificació del turisme—, especialment sospitosos a menys d’un any per a les eleccions, conviden a pensar que tornarà arribar Sant Joan i poc o res no haurà canviat. Tornarà a girar la mateixa roda de sempre. Fins que peti i acabem anant barranc avall. Serà el moment de dir allò tan assenyat, com ho és, en general, la saviesa popular, d’«ara és hora, Pere meu!».
Visits: 1