El pedregar lingüístic

Fa relativament pocs dies, el passat vint-i-sis d’octubre, la Plataforma per la Llengua donava a conèixer l’InformeCat 2021. 50 dades sobre la llengua catalana. Els mitjans de comunicació en destacaren, als titulars o als cossos de les notícies, informacions com que, des de 2005, s’han perdut mig milió de parlants, que només un 36 per cent de la gent empra el català habitualment o que vuit de cada deu persones canvien de llengua quan l’interlocutor fa servir el castellà. Les xifres semblaven justificar la frase contundent amb què Òscar Esculies, president de l’entitat, va valorar els resultats que presentava l’informe: «si continuem a aquest ritme, anem pel pedregar».

Ara bé, cal tenir en compte que les dades són molt complexes i que resumir-les en una frase o dues és gairebé impossible sense perdre molts matisos pel camí. El titular impactant no deixa de ser epidèrmic per definició. A més, cal tenir clar quin és l’origen i la intenció dels continguts d’aquest informe. En aquest cas, i si no vaig errat, l’Informecat 2021 es basa en els resultats d’un estudi elaborat per l’empresa GESOP, una més de les diferents prospeccions que, al voltant de la llengua, s’han fet en els darrers anys. Potser seria molt interessant posar-la al costat d’altres materials que ens proporcionen informació sobre l’estat en què es troba el català, especialment d’aquells que provenen de les diferents enquestes d’usos lingüístics de la població (EULP) que es fan, amb diferents periodicitats, a les Illes, al País Valencià i al Principat. Els panorames que dibuixen presenten una enorme diversitat de situacions.

Dins de la catalanofonia, les dades mostren les diferents dinàmiques sociolingüístiques dels territoris que la conformen i els diversos factors que les condicionen, ja sigui perquè varien les administracions que hi intervenen o la manera en què ho fan –açò té estar repartit en quatre estats i, pel que fa a l’estat espanyol, en unes quantes comunitats autònomes, cadascuna d’elles farcida d’ajuntaments i, a mig camí, les diputacions o els consells insulars–, ja sigui perquè la situació a les zones urbanes sol diferir força de les rurals o bé perquè els espais turistitzats solen mostrar comportaments i actituds per part dels parlants que s’allunyen dels que es donen en zones que no hi estan. Açò explica que en un lloc tan petit com pugui ser Menorca hi hagi situacions diferents en funció de l’àrea geogràfica a què facem referència. Atenent a les xifres de què disposam i per dir-ho emprant les paraules punyents que va fer servir l’enyorat Àngel Mifsud, el vaixell de la llengua, a la nostra illa, s’escora per la part de llevant.

Les dades mostren aquesta diversitat. En testimonien, també, la complexitat. Per açò, davant del fet innegable que el català es troba minoritzat, és fonamental entendre-les amb la màxima precisió possible, amb el major dels rigors acadèmics. Perquè aquesta és l’única manera amb què actuar sobre els usos lingüístics de la població si es vol ésser eficient. Segons es desprèn dels informes –el darrer dels quals publicat ja fa sis anys– elaborats per la xarxa Cruscat, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans i centrada en l’estudi de la situació i l’evolució del català, la llengua catalana mostra una gran fortalesa pel que fa a la competència: mai no hi havia hagut tantes persones que manifestin saber parlar-la (més de deu milions d’una població total que frega els catorze). Aquí, cal fer constar el paper fonamental que els diferents sistemes educatius han tingut a l’hora de formar els nous parlants en uns països, els nostres, que s’han caracteritzat per l’arribada constant de fluxos migratoris que no tenien el català com a llengua d’ús. Tot açò, per cert, explica perquè aquest àmbit, l’escolar, sol rebre alguns dels atacs més furibunds per part dels sectors contraris a la normalització.

En canvi, pel que fa a les febleses, és evident que l’ús efectiu del català presenta moltíssimes mancances. Mai no hi havia hagut tants catalanoparlants potencials, ho acabam de dir, però a la pràctica, no fan servir la llengua. Davant d’aquesta realitat, no deixa de ser significatiu la manca de polítiques lingüístiques favorables i efectives per a fomentar-lo per part de les diferents administracions competents. És ver que el marc legal és el que és, però en el marc espanyol no se li ha tret tot el rendiment possible. Els marges de maniobra no s’han espremut per tota una sèrie de causes que, ara i aquí, seria massa llarg intentar escatir. En aquest sentit, no és sobrer recordar que, en situacions de minorització lingüística, romandre de braços plegats, no fer res, també és perjudicial per a la llengua subordinada.

Tot plegat convida a veure el got mig ple o mig buit. Així, podríem convenir que la llengua catalana és una malalta amb una mala salut de ferro que encara està viva malgrat l’embat constant de la castellana i, des de fa relativament poc, de la globalització econòmica, l’impacte de la qual damunt de la diversitat lingüística és evident, si interpretam el costat positiu que ens mostren les dades. Ara bé, podem constatar que, davant de l’abassegadora presència de titulars alarmants o dels continguts que llegim a les xarxes, la nostra llengua es troba de cada vegada pitjor, que perd llençols bugada rere bugada i que es troba de ple dins d’un pedregar al final del qual ja es divisa l’enorme precipici de l’anorreament.

Aquesta realitat dual, per tant, ens pot convidar a l’optimisme o al pessimisme si hi projectam les nostres emocions i sistema de valors. Ara bé, potser aquesta és una tendència que hauríem d’evitar, almenys si fem cas de les paraules que la lingüista Carme Junyent va adreçar l’altre al públic que va assistir –ella no, per cert: era a l’altra banda de la pantalla– a la presentació ciutadellenca del polèmic Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo 2021), que ha coordinat. A més de parlar-nos del llibre, va ser inevitable, en tant que especialista en llengües amenaçades del món i en processos de substitució lingüística, que parlés del darrer informe de la Plataforma per la Llengua. Analitzar la situació del català acarant-la als molts casos coneguts de glotofàgia o desaparició de llengües (en qualsevol de les tres fases del procés: de la bilingüització fins a pèrdua de transmissió intergeneracional, la primera, seguida de la decadència, en segon lloc, i culminada per l’existència, irreversible, dels darrers parlants) ajuda a superar els enfocaments basats en estats d’ànim.

El moment crític en un procés de substitució, ja que pot conduir-la a un punt de no-retorn, el trobam quan, en una llengua, els pares deixen de transmetre-la als fills, al final de la primera etapa del procés. En canvi, revertir la situació en què es troben els usos és relativament més senzill: depèn, que no és poca cosa, de la voluntat política i d’un marc legal més favorable. A diferència del que ha passat en molts de casos, en què els parlants que deixaven d’ensenyar la llengua intergeneracionalment no eren conscients de les conseqüències d’aquesta decisió o, pitjor, les desconeixien, nosaltres tenim dades, moltes, respecte de la situació del català. Açò, més enllà de fer-nos ser optimistes o pessimistes, ens hauria d’obligar, encara que fos moralment, a prendre mesures per tal d’evitar un camí que sabem perfectament on condueix.

En aquest sentit, el darrer informe de la Plataforma per la Llengua només dona dues dades relacionades amb aquest àmbit clau. D’una banda, ens diu que el 20,1% dels algueresos fa servir el català amb el primer fill, la qual cosa mostra la poca viabilitat que la llengua té en aquest territori sard; en canvi, de l’altra, i pel que fa a la Franja, apunta que el 89,2% dels catalanoparlants –nou de cada deu, per a entendre’ns– transmeten el català als fills, la qual cosa podria «assegurar una certa estabilitat del grup lingüístic». Estaria bé conèixer la situació al conjunt de la catalafonia d’aquest aspecte. Junyent, per exemple, no té clar que no s’estigui perdent la transmissió o que ens hi estiguem apropant perillosament.

N’hem de fer alarmisme, de tot plegat? En principi, no. Açò no vol dir, però, que no n’haguem de fer cas. Ben al contrari, l’evidència de les dades i el coneixement del procés a través del qual una llengua pot acabar desapareixent justifiquen la posada en marxa, al més prest possible, de mesures que ajudin a revertir-ne la situació.

Visits: 1