El dinosaure encara hi és

No conec ningú que no conegui «El dinosaurio», el microconte d’Augusto Monterroso. Bé, per si de cas: Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. Açò és tot. Açò és tant. Poques vegades un nombre tan limitat de paraules permet fer una quantitat tan ingent d’interpretacions com les que emanen d’aquesta petita peça magistral. No hi entrarem, en l’anàlisi del text. Només volia dir que l’he recordat en pensar en el darrer canvi d’hora —a les dues van ser les tres— que, de manera inexorable, ens ha menat cap a l’horari d’estiu.

El canvi ha coincidit amb l’equinocci i, per tant, amb l’arribada de la primavera. A la natura —només cal fer alguna petita passejada pel camp per a comprovar-ho—, tot reviscola. Reneix. Les orquídies salvatges, les lletreres esponeroses, els ocells en migració i aquells que ja es preparen per a emparellar-se, tot apunta a l’arribada del bon temps. El març ventós, no sé si, per al pagès, serà profitós, com afirma el refrany. Veurem, a més, si a l’abril cada gota valdrà per mil. Darrerament, les aplicacions meteorològiques dels dispositius mòbils treuen fum. No sempre l’encerten.

Aquest retorn a la vida també es dona a escala humana. Les tresques dels jubilats han estat un primer indici de desvetllament en una illa que es disposa a sortir de la letargia. Enrere deixarem els carrers desèrtics —no només a les fantasmagòriques urbanitzacions costaneres—, plens de comerços tancats i de rètols indicant el retorn primaveral, al qual arribaran aquells negocis que hagin resistit la hivernada; enrere quedaran els llargs períodes d’incomunicació marítima pel mal temps, de conseqüències impactants a les lleixes dels supermercats; direm adeu a la possibilitat —real: jo l’he viscuda— de travessar l’illa en cotxe, d’un cap a l’altre, sense trobar-se cap vehicle pel carril contrari; tampoc no seran solitàries les passejades pel Camí de Cavalls, poc transitat excepte quan una cursa de muntanya hi amolla, enmig del temporal, sis-cents malalts de running, servidor inclòs.

En despertar-nos, però, comprovam que el dinosaure encara hi és. Que ràpidament havíem oblidat la seva existència! I no només açò. Tot indica que el son de l’hivern li ha fet venir gana. I que, empès per la primor, pensa engreixar tot el que pugui aquest estiu. Fins a la saturació. Fins a rebentar. Tindrà set i, malgrat les pluges prou abundants d’aquests darrers mesos, no hi haurà prou aigua per a assaciar-lo. És el que passa quan se n’extreu més de la que entra als aqüífers.

Necessitarà, també, energia, per a moure’s. En aquest sentit, l’especulació al voltant de les plaques solars ajudarà a assaciar-lo els dies de més gana, en la punta de l’estiu. No hi fa res que, la resta de l’any, la producció s’hagi de limitar per manca de demanda i que, per açò, alguna ment preclara ja hagi previst vendre’n els excedents a Mallorca, on no abunden aquestes instal·lacions que han canviat radicalment el paisatge del camp.

Com a bon saure que és, la fera ferotge necessita romandre llargues hores al sol. Passa, però, que és tan grossa que no en té prou amb totes les platges de l’illa juntes per a torrar-se. N’ocupa tota la sorra disponible. En satura l’espai, molt per sobre de la seva capacitat de càrrega. Envaeix, fins i tot, les zones protegides. No hi fa res que estiguin delimitades. Necessita espai vital. En canvi, per banyar-se, prefereix les piscines. Com més n’hi hagi, millor!

Arribats a aquest punt, no cal explicar que el dinosaure de què parlam, com en el conte de Monterroso, pot ser una metàfora. Ho és. Del que hem apuntat i, també, de la saturació de les carreteres, dels habitatges vacacionals plens, a preus prohibitius, en una illa en què els residents de cada vegada més en passen un fum per trobar on viure tot l’any, en què el caravanisme de subsistència o el sensellarisme augmenten a les totes, en què tantes coses apunten a superació de tots els límits possibles.

Davant d’un monstre com aquest, simplificant-ho, hi ha dues possibilitats. D’una banda, no fer res. Per tant, es tractaria de deixar-lo créixer, alimentat pel lliure mercat, insaciable com és, fins que rebenti. Podem posar-hi de la nostra part, a més, amb mesures que, aparentment, ens vulguin fer creure que serveixen per posar-hi remei. Que té set? Idò farem dessaladores. Que vol córrer per l’asfalt? Idò ampliarem la carretera del General, convertint-la en una mena de Scalextric amb restes talaiòtiques a tocar, decorant-lo. Que vol alguna cosa? Idò ració doble! Que no es queixi. I que creixi fins a fer-se tan gros que no hi hagi per on agafar-lo.

El sentit comú, que és el menys comú dels sentits, convida a posar-hi remei. La solució exigeix establir límits. Si el dinosaure té sobrepès, caldrà posar-lo a dieta. Ens hi va la salut col·lectiva. A Eivissa —el model a seguir per a alguns dels nostres maîtres à penser—, l’any passat van restringir-hi l’entrada de cotxes, com ja havien fet abans a Formentera. Estranyament, ni els nostres governants ni els mitjans de comunicació afins no han parlat gaire d’aquesta mesura. Potser hi té a veure el fet que la cosa ha funcionat. La disminució de vehicles s’ha traduït en una menor pressió a les platges, en un descens de visitants. Evidentment, no sempre plou a gust de tothom i hi haurà gent a la Pitiüsa major a qui tot açò no li haurà fet gens de gràcia. Segurament, perquè la caixa se n’haurà ressentit. Però, com en tot, se suposa que cal mirar pel bé general i no pel profit particular. O no era així?

Per cert, tot el que heu llegit en els paràgrafs precedents no és fruit de la paleontofòbia —o deinofòbia, com també és coneguda la por irracional cap als animals prehistòrics. Res més enfora de la realitat. Ben cuidat, redimensionat, la criatura hauria de poder conviure amb altres espècies. Ara no ho fa: va devorar els seus competidors sense pietat poc després d’arribar a Menorca. Tot l’espai vital per a ella! És massa competitiva. Però cal ser optimistes, almenys tàcticament, i creure que podrem reeducar-la i fer-li aprendre a cohabitar a l’illa, amb respecte i equilibri. Entre tots fem el món.

El final del conte de Monterroso és obert. En el cas menorquí, tots sabem com acabarà la història si no en tocam ni una coma. Potser és el moment de reescriure-la per assegurar-nos-en un bon final.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Views: 66