Els aeroports tenen una natura sinistra. Per a molts de menorquins han esdevingut els no-llocs per excel·lència. D’acord amb la teorització de Marc Augé, també pertanyen a aquesta mena d’espais de transitorietat, d’anonimat i de consum —propis de la hipermodernitat, un altre concepte formulat per l’antropòleg francès—, els hotels, els centres comercials o les àrees de servei de les autopistes. Són indrets pels quals passes, però on no pots establir cap mena de vincle humà. Un illenc té moltes possibilitats de caure en les seves urpes. De tant en tant, toca volar, no necessàriament per oci. Aquí, que no hi ha trens, els avions s’han convertit en la versió nostrada de Rodalies, és a dir, de la RENFE principatina: els retards, les cancel·lacions, les sobrereserves —la gent més cosmopolita en diu overbooking—, l’obscurantisme informatiu, no són una exclusiva del transport en raïls.
Escric aquestes línies a la correguda mentre faig temps a l’aeroport del Prat, a Barcelona. L’endarreriment d’avui matí —més de dues hores— ha fet que no arribés a la connexió prevista. No em puc queixar, però, perquè m’han reubicat el mateix dia, en el darrer vol de la jornada. A misses dites. Podria haver estat molt pitjor. La darrera vegada, per gentilesa de la companyia aèria, vaig haver de fer nit a un hotel del Prat de Llobregat. No tot va ser dolent: vaig gaudir, de manera inesperada, la descoberta d’aquesta població, a tocar de Barcelona, en la qual no havia estat mai.
Fer temps a l’aeroport quan saps que hi passaràs quatre hores —aquesta és la previsió que ens han donat—, es pot convertir en una tortura. No hi fa res que al lector digital hi dugui uns quants centenars de títols i que ja vagi pel 78 % del llibre començat avui de matí a Menorca; que hagi comprat tots els diaris del dia, fins i tot premsa estrangera i que els hagi llegits sencers, fins i tot aquelles seccions —les pàgines de color de salmó, per exemple, o els esports— que no em miraria mai; que hagi aprofitat per estirar les cames tot recorrent les distàncies quilomètriques que separen les diferents terminals aeroportuàries, de punta a punta; que hagi entrat a totes les botigues a mirar què venien i a quin preu —desorbitat, com sempre—, per acabar assumint que no faig part dels clients potencials d’aquesta mena de negocis; que hagi fet un mos i un tec infames, també a preu d’or, en un dels establiments de restauració estratègicament distribuïts per la zona; que hagi revisat com un il·lús la pantalla amb la previsió dels vols, per si hi havia hagut algun canvi imprevist o per formular generalitzacions sense fonament —quines companyies aèries són més o menys fiables— a partir del nombre de retards o cancel·lacions que hi apareixien; que hagi intentat en diverses ocasions adaptar la postura corporal a la complexa ergonomia dels bancs de les zones d’espera —hi ha una teoria de la conspiració que diu que volen que no hi facis gaire temps, que els seients dels bars són més còmodes i s’hi ha de consumir; també podria ser que els encarregats de dissenyar-los tenguin rampells psicòpates o familiars fisioterapeutes—, tot i que no he pogut evitar el mal d’esquena o, pitjor, del cul, que se m’ha adormit literalment cada vegada; que hagi escoltat les converses de la gent que seia al meu costat, maldant per endevinar la llengua en què interactuaven o el tema tractat, potser amb la il·lusió de trobar-hi alguna veta literària; que hagi contemplat, com un turista qualsevol a Punta Nati, però sense selfies, l’ocàs del dia a les pistes, on el formigueig de vehicles, operaris, aeronaus i llums de tots colors era constant. He intentat endevinar on es trobava el massís de Montserrat, però la pol·lució atmosfèrica no m’ho ha posat gens fàcil.
Quatre hores són massa hores. Ha arribat un moment en què estava fart de tot. També, d’anotar al quadern els pensaments que em passaven pel cap —una part important dels quals, després d’haver passat una purga posterior, són els que estàs llegint. Per cert, es tracta de la mateixa llibreta en què he retrobat anotada l’estructura d’un conte potencial, molt kafkià, que havia pensat la darrera vegada que em va passar una cosa semblant, fa un parell de mesos. Ho havia oblidat! En revisar-la, he resolt que no l’acabaré escrivint, ja que tenc la convicció que algú altre ja ho ha fet abans: la història d’algú, anomenem-lo K per exemple, que, el primer dia, perd el vol perquè hi ha una vaga de taxistes; que, ensoldemà, l’hi cancel·len per unes causes que no queden gaire clares; que, després d’haver fet nit a un hotel per gentilesa de la companyia aèria, perd l’equipatge i la documentació dins la terminal i no pot embarcar; que, tres anys després de viure com un sense sostre a l’aeroport, gairebé ha oblidat com va poder acabar així.
La companyia aèria amb la qual hem de volar, gairebé obligats perquè, a l’hivern, és l’única que fa la ruta que ens connecta amb Barcelona —em fa molta gràcia, quan aterram, que ens agraeixin per megafonia haver escollit viatjar amb ells, alhora que desitgen tornar a veure’ns prest a bord—, domina la narració del misteri. També escriu contes, per dir-ho d’alguna manera. Sap jugar amb les expectatives de les víctimes, perdó, dels clients. El narrador serveix la informació en petites dosis. Si hi ha un retard llarg, en un primer avís et diu que la cosa serà curta. Com que és poca cosa, ho acceptes amb resignació. Forma part d’un marge que ja hem assumit que és lògic. Atenua, a més, l’impacte del segon avís, en què el temps afegit augmenta. I, així, fins a assolir de manera definitiva un munt d’hores acumulades o, pitjor, fins a confirmar-se la cancel·lació del vol. No compensa la indemnització rebuda, quan n’hi ha, però mentiria si no cregués que hi ajuda. Per açò, puc entendre que hi hagi gent que, en situacions com aquestes, aspiri a recuperar la inversió efectuada, a vegades amb escreix. Passa, però, que la compensació és econòmica. No et donen res amb què rescabalar el mal emocional que t’han causat. És el que té ser el personatge pla, l’antiheroi que protagonitza aquesta mena d’històries.
Darrerament, viatjar s’ha convertit en una loteria. I aquesta, a diferència de la de Nadal —en què no acostum a jugar—, de tant en tant m’ha tocat.
Views: 17