General

Aquest serà un estiu estrany, un estiu sense festes. A les nostres places no veurem ni cavalls, ni passa-carrers, ni bandes de música, ni revetlles, ni bòtils de pomada, ni focs artificials. Allò que cap govern s’atreviria mai a fer, la pandèmia ho ha liquidat amb un tres i no res. La festa popular, juntament amb l’oci nocturn, és una de les grans damnificades d’aquesta pandèmia. Com molt bé explicava en Jordi Orell en un magnífic article a les portes de sant Joan, la situació és de desconcert. No és el meu objectiu criticar les mesures que s’han pres per combatre la pandèmia. Els governs han fet el que havien de fer i els ciutadans ens toca complir tan bé com puguem. La festa i l’oci nocturn són difícilment compatibles amb les mesures de seguretat necessàries per a combatre la COVID-19. Del que m’agradaria parlar és dels arguments que s’han posat en circulació en relació a la festa i de les seves conseqüències per a la cultura popular.

Llegiu més

Views: 2

Fa molts d’anys de tot plegat i, com que cit de memòria, no sé si el que diré és del tot cert. Però ens servirà. Érem al tombant de la darrera dècada del segle passat, en un dels últims cursos de la carrera universitària. Els continguts d’una de les assignatures que fèiem en horari de capvespre es centraven en la narrativa catalana breu del segle XX —el conte, segons el programa oficial, tot i que hi ha tot un debat taxonòmic i terminològic al voltant de les narracions de curta distància que, en aquell moment, no vam abordar. Va ser aquí que, tot parlant de Pere Calders i de la seva proposta literària, va aparèixer la tortuga.

Llegiu més

Views: 4

Fa poc més d’un any vaig dinar al restaurant que Martín Berasategui té a Lasarte, al País Basc. Va ser —perdonau-me el tòpic— una experiència única, que vaig gaudir en la millor de les companyies possibles, en el marc d’un cap de setmana de celebració en què l’element gastronòmic va ser-ne el pal de paller, especialment a Bilbao, el lloc on havíem establert la base d’operacions. La capital biscaïna, tal i com vam poder comprovar, és un festival del bon menjar, tot i que el punt àlgid de la ruta va ser la visita, un centenar de quilòmetres a l’est, a tocar de Donostia, a l’arxiconegut restaurant Lasarte-Oria, amb tres estrelles Michelin. Allà vam viure un autèntic espectacle culinari.

Llegiu més

Views: 1

Estem acostumats, a base de veure telenotícies i de llegir diaris generalistes, a pensar que a ca nostra estem tan aïllats del món que determinades problemàtiques no ens afecten. No estic parlant de la COVID-19, tot i que en seria un bon exemple. No costa gaire pensar que el fet de viure en una illa petita ens fa immunes a tota casta de virus, no només els biològics, sinó també els culturals, la qual cosa es tradueix, moltes vegades, en un convit a la inacció: total, com que no m’afecta, no cal que me’n preocupi ni que hi faci res. Ara bé, només cal gratar un poc en la superfície de la societat menorquina per veure que, com a part que som d’un món global i interconnectat, totes les casuístiques hi acaben tenint, en major o menor mesura, repliques locals. No en podem romandre, per tant, aliens ni, encara menys, passius.

Llegiu més

Views: 2

Aquest darrer dissabte de de sant Joan, el vint-i-tres de juny, ha estat una data assenyalada, però justament per un motiu que res no té a veure amb les festes ciutadellenques. Després de tres mesos sense poder-ho fer, he tornat a l’institut. Hi hem pogut celebrar, de manera presencial i mantenint totes les distàncies profilàctiques necessàries, les juntes d’avaluació dels alumnes de segon de batxillerat. M’hi he sentit, sobretot al principi, un poc estrany, tot i que si hi ha una sensació amb què resumir la retrobada amb el centre és la d’alleujament. Ja era hora! Un cop avaluats i amb el títol de batxillerat en mà –no en tots els casos, malauradament, però sí en la majoria d’alumnes– hem tancat formalment un cercle, l’acadèmic, iniciat el setembre de l’any passat, en un curs que ha passat per moments extraordinaris. Ara bé, tornar al centre m’ha fet prendre consciència que me n’han quedat, com a mínim, un parell d’oberts. Hi resten, almenys, dos comiats sense fer, la qual cosa també confirma que, el d’enguany, no ha estat un curs normal.

Llegiu més

Views: 3

Avui és un dia assenyalat. Ho és perquè es trenca una d’aquelles tradicions que, tot i ésser recents, semblaven immemorials. En trobar-nos en el cap de setmana immediatament anterior als dies centrals de la festa ciutadellenca de Sant Joan —justament enguany, a més, la data coincideix amb el dissabte des Be—, tocava celebrar-ho internàuticament amb la publicació d’un conte que s’hi relacionés, tal i com ha succeït al blog des que el 2017 va aparèixer la narració «En Bep Quely» (amb què es va iniciar, sense voler, un costum literari al qual es van afegir les maoneses festes de Gràcia i les celebracions nadalenques i que ha donat com a fruit una dotzena de contes). Però la maleïda pandèmia ho ha trastocat tot. Per començar, els terminis de les coses: enguany sí que hi ha hagut narració santjoanera, el que passa és que va aparèixer ja fa unes quantes setmanes (el passat vint-i-vuit de març), perquè el moment ho demanava. El títol del relat, «Un Sant Joan distòpic», n’indicava clarament el contingut (el qual, per cert, si llegiu el text, veureu que ha acabat esdevenint, fins a un cert punt, profètic: una part important de la festa ciutadellenca es celebrarà de manera virtual, a la xarxa). Avui, per tant, no calia reincidir-hi. Hi ha hagut conte, sí, tot i que en una data no prevista, amb la qual cosa s’ha trencat la tradició. Una reflexió semblant podem fer en relació amb les festes menorquines de l’estiu, no només amb les ciutadellenques: se’n celebraran? I, si n’hi ha, de quina manera s’adaptaran al context excepcional sobrevingut amb la Covid-19?

Llegiu més

Views: 5

Quin interès pot tenir per als lectors d’aquest blog explicar-los que, avui, si tot va bé, travessaré l’illa per primera vegada des d’aquell llunyà deu de març en què tot es va aturar per anar a cercar, a VaDllibres, la comanda de Sant Jordi? Evidentment, cap. Com tampoc no en té dir que, entre d’altres adquisicions, podré començar el llibre Te potaria encima, d’Andrew Matheson (Contra, 2017), una obra en què s’explica la història dels Hollywood Brats, un grup de rock que ho tenia tot per a triomfar, però que avui ningú no recorda. En vaig conèixer l’existència perquè en una edició del programa Ciutat Maragda en va parlar Jordi Puntí —que també en va llegir un breu paràgraf—, el qual me’n va acabar fent llegiguera (que diria en Biel Mesquida). Realment, tot açò, per si mateix, no té cap mena d’interès. És pur exhibicionisme. Ara bé, el Narcís que tots duim dins nostre malda per imposar-se i, normalment, ho sol aconseguir: sobretot en els escriptors i els músics. En els artistes, en general, hi té la mà trencada.

Llegiu més

Views: 1

L’aventura —no sé si dir-ne metaliterària— va començar amb la troballa d’una sèrie de volumets de l’antiga col·lecció «Alianza 100» (tres, amb textos de Juan Rulfo, Jorge Luis Borges i Julio Cortázar), perduts en un prestatge, amb què Z esperava reprendre l’hàbit lector després d’uns dies en què el confinament li havia impedit de fer-ho. Feia molts d’anys de l’aparició d’aquells llibres petits i modestos que, en aquella època, li havien passat desapercebuts: la lectura encara no s’havia convertit en una prioritat quan Z encarava els primers anys de l’adolescència. En van treure cent títols, a vint duros cadascun. Z en va comprar alguns, però a posteriori i en llibreries de vell. Els qui vam conèixer les pessetes ja tenim una certa edat. En el seu moment, vendre llibres al preu d’un parell de cafès va ser una maniobra comercial interessant, tot i que no sé fins a quin punt reeixida. Al darrere hi havia una campanya per eixamplar el públic lector i, sobretot, per crear nous compradors de llibres (especialment els de l’editorial que hi havia darrere del projecte).

Llegiu més

Views: 1

Després de dos mesos i mig teletreballant —i encara no he acabat de fer-ho—, hi ha coses que es veuen d’una altra manera. No em referesc al fet que la situació que hem viscut, amb tothom fent feina des del menjador, la cuina o el despatx de ca seva, mentre els fills trescaven per casa (i havien de fer, també, la seva tongada de deures escolars), no es pugui considerar un exemple vàlid de treball a distància, un tema que donaria per a una reflexió llarga i aprofundida, però que ara tancarem ràpidament: malgrat anomenar-lo d’aquesta manera, el que estem patint no és teletreball sinó una altra cosa molt pitjor. M’interessa centrar-me només en la mitjana d’hores, inhumana, que més d’un ha acabat passant davant de la pantalla de l’ordinador i alguna de les conseqüències més significatives que se’n deriven, per exemple el rendiment de la lectura digital.

Llegiu més

Views: 3