Ismael Pelegrí i Pons

Estem acostumats, a base de veure telenotícies i de llegir diaris generalistes, a pensar que a ca nostra estem tan aïllats del món que determinades problemàtiques no ens afecten. No estic parlant de la COVID-19, tot i que en seria un bon exemple. No costa gaire pensar que el fet de viure en una illa petita ens fa immunes a tota casta de virus, no només els biològics, sinó també els culturals, la qual cosa es tradueix, moltes vegades, en un convit a la inacció: total, com que no m’afecta, no cal que me’n preocupi ni que hi faci res. Ara bé, només cal gratar un poc en la superfície de la societat menorquina per veure que, com a part que som d’un món global i interconnectat, totes les casuístiques hi acaben tenint, en major o menor mesura, repliques locals. No en podem romandre, per tant, aliens ni, encara menys, passius.

Llegiu més

Views: 1

Aquest darrer dissabte de de sant Joan, el vint-i-tres de juny, ha estat una data assenyalada, però justament per un motiu que res no té a veure amb les festes ciutadellenques. Després de tres mesos sense poder-ho fer, he tornat a l’institut. Hi hem pogut celebrar, de manera presencial i mantenint totes les distàncies profilàctiques necessàries, les juntes d’avaluació dels alumnes de segon de batxillerat. M’hi he sentit, sobretot al principi, un poc estrany, tot i que si hi ha una sensació amb què resumir la retrobada amb el centre és la d’alleujament. Ja era hora! Un cop avaluats i amb el títol de batxillerat en mà –no en tots els casos, malauradament, però sí en la majoria d’alumnes– hem tancat formalment un cercle, l’acadèmic, iniciat el setembre de l’any passat, en un curs que ha passat per moments extraordinaris. Ara bé, tornar al centre m’ha fet prendre consciència que me n’han quedat, com a mínim, un parell d’oberts. Hi resten, almenys, dos comiats sense fer, la qual cosa també confirma que, el d’enguany, no ha estat un curs normal.

Llegiu més

Views: 2

Avui és un dia assenyalat. Ho és perquè es trenca una d’aquelles tradicions que, tot i ésser recents, semblaven immemorials. En trobar-nos en el cap de setmana immediatament anterior als dies centrals de la festa ciutadellenca de Sant Joan —justament enguany, a més, la data coincideix amb el dissabte des Be—, tocava celebrar-ho internàuticament amb la publicació d’un conte que s’hi relacionés, tal i com ha succeït al blog des que el 2017 va aparèixer la narració «En Bep Quely» (amb què es va iniciar, sense voler, un costum literari al qual es van afegir les maoneses festes de Gràcia i les celebracions nadalenques i que ha donat com a fruit una dotzena de contes). Però la maleïda pandèmia ho ha trastocat tot. Per començar, els terminis de les coses: enguany sí que hi ha hagut narració santjoanera, el que passa és que va aparèixer ja fa unes quantes setmanes (el passat vint-i-vuit de març), perquè el moment ho demanava. El títol del relat, «Un Sant Joan distòpic», n’indicava clarament el contingut (el qual, per cert, si llegiu el text, veureu que ha acabat esdevenint, fins a un cert punt, profètic: una part important de la festa ciutadellenca es celebrarà de manera virtual, a la xarxa). Avui, per tant, no calia reincidir-hi. Hi ha hagut conte, sí, tot i que en una data no prevista, amb la qual cosa s’ha trencat la tradició. Una reflexió semblant podem fer en relació amb les festes menorquines de l’estiu, no només amb les ciutadellenques: se’n celebraran? I, si n’hi ha, de quina manera s’adaptaran al context excepcional sobrevingut amb la Covid-19?

Llegiu més

Views: 1

Quin interès pot tenir per als lectors d’aquest blog explicar-los que, avui, si tot va bé, travessaré l’illa per primera vegada des d’aquell llunyà deu de març en què tot es va aturar per anar a cercar, a VaDllibres, la comanda de Sant Jordi? Evidentment, cap. Com tampoc no en té dir que, entre d’altres adquisicions, podré començar el llibre Te potaria encima, d’Andrew Matheson (Contra, 2017), una obra en què s’explica la història dels Hollywood Brats, un grup de rock que ho tenia tot per a triomfar, però que avui ningú no recorda. En vaig conèixer l’existència perquè en una edició del programa Ciutat Maragda en va parlar Jordi Puntí —que també en va llegir un breu paràgraf—, el qual me’n va acabar fent llegiguera (que diria en Biel Mesquida). Realment, tot açò, per si mateix, no té cap mena d’interès. És pur exhibicionisme. Ara bé, el Narcís que tots duim dins nostre malda per imposar-se i, normalment, ho sol aconseguir: sobretot en els escriptors i els músics. En els artistes, en general, hi té la mà trencada.

Llegiu més

Views: 1

L’aventura —no sé si dir-ne metaliterària— va començar amb la troballa d’una sèrie de volumets de l’antiga col·lecció «Alianza 100» (tres, amb textos de Juan Rulfo, Jorge Luis Borges i Julio Cortázar), perduts en un prestatge, amb què Z esperava reprendre l’hàbit lector després d’uns dies en què el confinament li havia impedit de fer-ho. Feia molts d’anys de l’aparició d’aquells llibres petits i modestos que, en aquella època, li havien passat desapercebuts: la lectura encara no s’havia convertit en una prioritat quan Z encarava els primers anys de l’adolescència. En van treure cent títols, a vint duros cadascun. Z en va comprar alguns, però a posteriori i en llibreries de vell. Els qui vam conèixer les pessetes ja tenim una certa edat. En el seu moment, vendre llibres al preu d’un parell de cafès va ser una maniobra comercial interessant, tot i que no sé fins a quin punt reeixida. Al darrere hi havia una campanya per eixamplar el públic lector i, sobretot, per crear nous compradors de llibres (especialment els de l’editorial que hi havia darrere del projecte).

Llegiu més

Views: 1

Després de dos mesos i mig teletreballant —i encara no he acabat de fer-ho—, hi ha coses que es veuen d’una altra manera. No em referesc al fet que la situació que hem viscut, amb tothom fent feina des del menjador, la cuina o el despatx de ca seva, mentre els fills trescaven per casa (i havien de fer, també, la seva tongada de deures escolars), no es pugui considerar un exemple vàlid de treball a distància, un tema que donaria per a una reflexió llarga i aprofundida, però que ara tancarem ràpidament: malgrat anomenar-lo d’aquesta manera, el que estem patint no és teletreball sinó una altra cosa molt pitjor. M’interessa centrar-me només en la mitjana d’hores, inhumana, que més d’un ha acabat passant davant de la pantalla de l’ordinador i alguna de les conseqüències més significatives que se’n deriven, per exemple el rendiment de la lectura digital.

Llegiu més

Views: 2

Finalment, després d’haver romàs al munt de les lectures pendents —i, tot s’ha de dir, malgrat un parell d’intents d’encetar-la, en moments inadequats, la qual cosa la va fer tornar a la llista d’espera— he acabat de llegir Lítica, la nouvelle que Lucia Pietrelli va publicar el 2019 a Males Herbes. És la primera vegada que he abordat la prosa d’una autora de qui sí he llegit els poemaris Mort d’un aviador tartamut (AdiA, 2013), Ortigues (AdiA, 2015) i V (Cafè Central / Eumo, 2016). El resultat ha tornat a ser més que satisfactori: malgrat el canvi en el format, la literatura de l’escriptora mallorquina segueix essent sòlida i interessant alhora.

Llegiu més

Views: 8

Som un il·lús. I escric aquestes línies des de la ràbia i la impotència. A la correguda. Som un de tants que havia cregut que la crisi del coronavirus es convertiria en una oportunitat per anar cap a un futur millor. Sobretot, en els moments més durs del confinament, aquesta mena d’optimisme s’havia convertit en un motiu per a suportar millor la situació: no podíem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema, deia l’eslògan famós. Al final, però, ara que començam a sortir del pou, sembla que les coses tornen al lloc de sempre i, per tant, s’imposa el curtterminisme de tota la vida, el que ens havia dut fins aquí. Tot sembla indicar que els criteris econòmics, per variar, s’imposaran a la salut pública, al bé general. Res de nou, per cert, perquè açò ja passava quan ningú no havia sentit parlar de la malaltia respiratòria causada pel SARS-CoV-2, coneguda col·loquialment com a covid-19.

Llegiu més

Views: 3

D’ençà que va començar el confinament no hem pogut celebrar com hauria estat desitjable una sèrie de commemoracions que, en tant que dies internacionals o mundials, tenen un espai marcat al calendari. Potser, en el meu cas, el més significatiu dels esdeveniments que han acabat essent anormals ha estat el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març. A l’institut on faig feina, teníem el costum de programar una sèrie d’actes —modestos, però fets amb tota la bona intenció del món— amb què fèiem arribar al conjunt de la comunitat educativa una bona dosi de versos. Enguany, en canvi, tot i haver intentat tirar endavant alguna iniciativa virtual, sembla que ha acabat passant un pèl desapercebut el poema de Josep Carner amb què la literatura catalana s’afegia a la celebració de l’efemèride, com discret ha estat el ressò de la resta d’activitats fetes al voltant d’aquesta fita. No hem pogut fer-li, a la parenta pobra, els honors que es mereixia.

Llegiu més

Views: 1

«Rellegir ens dona la mida del canvis que es produeixen en nosaltres mateixos. També em passa amb la música.» Aquestes paraules, que cit literalment, formen part del comentari que Margarita Ballester va deixar escrit al blog, just al final de l’article de la setmana passada dedicat a la relectura. No vaig contestar-li, com tenc costum de fer, no per manca d’educació, sinó de temps. Ara bé, des del moment en què les dues frases ballesterianes han estat, fins a un cert punt, l’espurna que ha encès el discurs del xalandrot d’aquesta setmana, potser el que ve a continuació en pot ser una resposta sui generis. Ho dic perquè els mots que encapçalen el paràgraf em van fer pensar, en llegir-los per primera vegada (en una d’aquelles associacions atzaroses que no saps per on agafar), en els Popu Polls. Escoltar música i, sobretot, reescoltar-la —una pràctica tan natural com recurrent— és també una manera d’introspecció, d’interrogar-nos per veure, entre d’altres coses, com hem anat canviant. És una forma, per dir-ho amb unes altres paraules, de contrarestar els diferents jos que hem estat al llarg dels anys.

Llegiu més

Views: 1