Aquest estiu, el tornam a passar a la vora de la mar. També repetim lloc d’estada, Alcalfar. Hi fa un estar d’àngels. Aprofit l’avinentesa per exhumar un fragment de dietari que vaig redactar en la primera de les estades familiars que hi vam fer:
23 d’agost de 2011
Alcalfar. Segons la veïna de l’apartament de baix, una al·lota principatina, «hi ha penya que l’escriu amb u i penya que l’escriu amb ela». «Per què?» «Ah, no ho sé!»
Més o menys aquesta va ser la conversa que li vaig poder escoltar l’altre dia amb una altra al·lota que, pel que sembla, havia vingut a passar-hi uns dies. Aquesta urbanització on hem passat l’agost d’enguany —que ja s’acaba— presenta una bossa gens menyspreable de gent que domina la filologia, especialment la toponímia, i que no té cap vergonya a debatre, perdoneu, a pontificar, sobre quina ha de ser l’ortografia correcta del nom de l’indret. Passa un poc com a Maó, on tenc l’altre lloc de residència, el de llarga durada.
Així, el nom, mal escrit –és a dir, amb u– és present a les samarretes que es venen a la petita botiga de records, al mapa que un veí va dibuixar i que es troba a l’entrada de la urbanització i a tot allò que surti de l’associació de veïns. El programa de les festes, sense anar més enfora. Aquest document s’afegeix a la llista de despropòsits que emanen darrerament dels ajuntaments de l’illa, corporacions que han prescindit alegrement dels normalitzadors lingüístics i s’exposen al món com a mostres de la ignorància més patètica. A Sant Lluís especialment: un dels carrers d’Alcalfar està oficialment batejat «S’a baixada». Pobra vocal! Alcalfar, a més, és un dels pocs llocs de l’illa on encara es practica el costum cavernari de modificar barroerament el nom de la urbanització de la retolació pública. Ahir vaig comprovar que, fins i tot, havien ratllat el nom a la senyalització vertical del camí de cavalls, a l’alçada de cala Roig, a mig camí de Punta Prima.
Aquesta actitud de resistència davant de la normalització del topònim i la seva adequació a la normativa de la llengua catalana no obeeix a cap altra raó que a l’autoodi. I aquest és fruit de l’espanyolització, un mot que equival a uniformització, colonització, anorreament cultural…, i tota la llista que ja coneixem.
Les festes d’Alcalfar tenen com a acte principal l’encesa de la cala. Els al·lots i al·lotes de la urbanització s’encarreguen d’il·luminar els penyals a base de llaunes de beguda omplertes amb estopa i fuel. Centenars de visitants segueixen amb atenció com prenen els incomptables llumets, alhora que ho fa un fester a damunt del Torn. L’al·lotam, un cop enllestida la feina, es llença a l’aigua, torxa en mà, des del penyal Verd, un salt considerable. Tot seguit, a tocar de ses Anelles, es dispara un castell de focs artificials sobre la cala il·luminada. Tothom aplaudeix i es senten els típics oohhs. Per acabar, davant del moll d’en Parpal, s’encenen –amb foc– unes lletres gegants amb el nom de la cala i l’any corrent. El topònim s’ha rebel·lat i ha fet saber a tothom que es reivindica de nació catalana, amb ela. Així s’entén que, després de la a, la ela, la c i la a, la u es resistís a prendre més d’un quart d’hora. Que, quan ho feren les darreres lletres, les primeres ja s’haguessin apagat. I que la traca final s’engegàs quan la gent començava els primers balls de la revetlla i els més petits ja dormien. I no val l’excusa de la humitat o de la poca qualitat de l’estopa. Els fets van parlar per ells sols. Alcalfar.
Visits: 0