Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.
Visits: 0