Comèdia

No sé fins a quin punt haver rallat fa un parell de setmanes d’allò que ens diuen els noms dels carrers hi ha influït o no, però la veritat és que avui matí, en travessar una part de Maó per anar de l’institut Joan Ramis fins a la biblioteca pública, ho he fet venir bé per passar pel carrer de Sant Bartomeu. En entrar-hi, venint del carrer del Forn, m’he fixat —més que mai— en la placa en què hi consta el nom oficial i, sobretot, en la que, enrajolada, just davall, reprodueix la denominació popular de la via, coneguda com de sa Comèdia.

Continua llegint

Share Button

La collita del noranta-u

Dia vint-i-quatre de setembre commemoràrem que, tres dècades enrere, s’havia publicat un disc que, tot i no ser el millor de Nirvana, va capgirar i condicionar bona part de la música popular dels anys següents, especialment del rock i les seves múltiples derivades. Nevermind va ser el nom amb què els d’Aberdeen, població situada a unes cinc hores en cotxe de Seattle, l’epicentre de l’anomenat Grunge, batejaren el seu segon treball, aquell que, segons els especialistes, esdevé una autèntica prova de foc, ja que o bé serveix per a consolidar una carrera discogràfica o bé per a sentenciar-la. No cal fer cap espòiler: res no va ser el mateix després d’aquell disc, que els catapultà a la fama mundial.

Continua llegint

Share Button

Què ens diuen els noms dels carrers

Passejar pels carrers de les ciutats ofereix la possibilitat, entre d’altres moltes coses, de poder-les llegir. Les seves geografies són una mena de llibre obert, la lectura del qual pot ajudar-nos a conèixer-les més a fons, així com també a la gent que hi viu. Els noms de les vies públiques, en aquest sentit, ens poden dir —o no dir, un aspecte que a vegades és tant o més important encara que allò que hi ha— moltes coses respecte del que som com a comunicat. En són un mirall.

Continua llegint

Share Button

Còmplices de la mentida

Fa poc més d’una setmana es va fer viral un vídeo en què es veia com Maria Llull, del setmanari Ara Balears, intervenia en la roda de premsa d’un conegut representant de la ultradreta mallorquina per dir-li que estava mentint en declarar que el Govern de les Illes volia imposar sancions als metges que no s’adrecessin en català als pacients que així els ho demanessin. La sortida indigna, a l’alçada de la misèria moral d’aquest vividor dels doblers públics, va ser antològica: després d’un silenci més llarg del que és habitual, que denotava que l’havien descol·locat, va objectar no haver entès les paraules de la periodista perquè les havia expressat en llengua catalana. Excuses de mal pagador. Durant uns dies, les xarxes bulliren i tot van ser missatges en què la gent es felicitava perquè qualcú, finalment, havia exercit com tocava, és a dir amb sentit crític, la seva professió.

Continua llegint

Share Button

Aquest no és un premi de poesia més

Avui, en una cerimònia que es farà al pati del convent maonès de sant Francesc, sabrem qui ha guanyat la primera edició del premi de poesia per a joves Gumersind Gomila, convocat per les regidories de Joventut i Política Lingüística de l’ajuntament de Maó. Tal i com ha manifestat a les xarxes Bartomeu Obrador, a mi també em fa curiositat saber què en sortirà, d’aquest primer veredicte. Com a membre del jurat, tenc una informació privilegiada que no es contradiu, però, amb aquesta afirmació. Més enllà de quina serà l’obra guanyadora, hi ha moltes més coses que n’haurien de sortir, del premi.

Continua llegint

Share Button

En sabrem?

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

Continua llegint

Share Button

Tardor ramisiana

Encaram la recta final de l’estiu, que ja setembreja. I començam a conèixer algunes de les propostes culturals previstes per a la tardor. És el cas del Teatre Principal de Maó, que ha publicat, aquesta setmana, la programació per als propers mesos. Comencen fort, perquè dia 9 d’octubre es representarà Arminda, una història d’homes (així l’han batejada), de Joan Ramis. L’encarregada de fer-ho és la companyia La Trup, que segueix així amb la seva lloable iniciativa de fer pujar als escenaris els clàssics ramisians —després d’haver-nos ofert una Lucrècia memorable, fa pocs anys— i altres textos que formen part del repertori dramàtic de la il·lustració menorquina, com per exemple la Ifigenia a Tàurida en la versió catalana que Joana de Vigo i Esquella (1779-1855) va fer de l’original de Claude Guimond de la Touche.

Continua llegint

Share Button

El concert de l’estiu

En poc més d’un any i mig, anar de concerts ha canviat de manera radical. Sobtadament, vam passar de tenir-ho tot —per exemple, gaudir d’un festival de gòspel a Manchester, en què participà la coral menorquina Moments a Cor, al costat d’altres formacions europees, o, uns dies més tard, viure un espectacular i inoblidable concert de Monster Magnet a Barcelona— a gairebé res —és a dir, al trist consol de les actuacions en reproducció en continu (en anglès, streaming) a les xarxes, amb resultats sovint irregulars, sobretot per mancances tècniques a l’hora d’emetre-les des dels menjadors de casa, uns espais poc preparats per a tocar-hi música. No deixaven de ser un succedani, però durant uns mesos aquesta va ser gairebé l’única manera d’accedir a les interpretacions en directe.

Continua llegint

Share Button

Galeries d’art, encara

M’ha sorprès, i molt, la repercussió inesperada de la reflexió que vaig dedicar, aquí, fa quinze dies, a l’aparició recent de diverses galeries d’art a Menorca, un fenomen que vaig voler relacionar amb d’altres que també es donen en els processos de gentrificació. No només les xarxes se n’han fet ressò, sinó que, fins i tot, en un cas d’intrusisme laboral, me n’han demanat parer per a un petit reportatge a IB3, la radiotelevisió pública de les illes. Jo no som cap especialista en el món de l’art o l’urbanisme. Escric assaig i, per a fer-ho, m’agrada documentar-me. Res més.

Continua llegint

Share Button

Na Fina

Bon vespre, autoritats, membres de l’IME, amics i amigues,

Voldria començar aquest discurs tot agraint que m’hagin convidat a fer-lo. Ho diré a la borbònica manera, però també amb tota la sinceritat del món: adreçar-vos aquests mots m’omple d’orgull i de satisfacció. És l’únic encàrrec, enmig d’unes més que merescudes vacances després d’un curs atípic, al qual no em podia negar, per molt que, després de rebre’n l’encomana, tingués clar que la meva presència, aquí, era totalment innecessària.

Continua llegint

Share Button