En l’escrit anterior afirmava que Menorca necessita universitat, tanmateix no qualsevol universitat es bona per Menorca. Hi ha universitats que serveixen i altres que no serveixen per res. En la segona part d’aquesta sèrie m’agradaria reflexionar sobre el model d’universitat. Quina mena d’universitat necessita Menorca? Permeteu-me que faci aquesta reflexió tot comparant el model universitari britànic i l’espanyol.
Els darrers 30 anys han estat marcats per un creixement espectacular de la universitat. El 1984 a l’estat espanyol existien 34 universitats, 4 d’elles privades, les quals comptaven amb 700.000 estudiants. Avui hi ha 77 universitats, 17 de les quals privades, 184 campus universitaris i 1 milió i mig d’estudiants. El creixement del sector universitari ha tingut un impacte molt positiu sobre el nivell formació de la societat. Avui 4 de cada 10 joves van a la universitat, un percentatge molt similar al de la Gran Bretanya o França. I no és una universitat especialment cara. Estudiar al Regne Unit costa només en matrícula prop de €4000 a l’any a pagar una vegada treballes i tens un sou mínim de €15.000. Els universitaris britànics quan acaben la carrera acumulen uns deutes de €20.000 de mitjana.
El problema de la universitat espanyola no és tant un problema de quantitat d’infraestructures com de qualitat. S’han invertit molts diners en edificis, campus i ampliacions de plantilla. Tanmateix la inversió no ha vingut acompanyada per una reforma integral del seu funcionament. Hi ha hagut millores pedagògiques, així com també una certa internacionalització però el model no ha canviat, continua essent el model funcionarial d’inspiració francesa de sempre.
Des de la meva experiència britànica, m’agradaria destacar algunes de les insuficiències d’aquest model. En primer lloc voldria destacar que el model universitari espanyol està excessivament orientat cap al sector públic. Les carreres sobretot les més clàssiques encara estan concebudes – exagerant una mica– com un curs de preparació del temari d’oposicions. La universitat espanyola no està al servei de la innovació i té un diàleg més aviat escàs amb el món professional. Funciona bàsicament com una porta d’accés a la funció pública i altres professions afins. Fixem-nos sinó que la gran majoria dels llicenciats aspiren a treballar per l’estat (funcionaris, jutges, metges o professors), per la caixa de torn o en sectors relacionats amb la construcció (arquitectes, enginyers, advocats). El pla Bolonya ha introduït aires de canvi i hi ha iniciatives interessants sobretot a les zones més industrialitzades, tanmateix la universitat espanyola està molt lluny de deixar enrere la seva orientació cap al sector públic
El nivell acadèmic del professorat a les universitats espanyoles és relativament bo, comparable sinó millor al de qualsevol país Europeu. Tanmateix la universitat espanyola té una estructura molt complicada i burocràtica que no premia el bon professional sinó al que sap moure’s millor dins el sistema. Les desigualtats laborals són escandaloses. La universitat està plena de professors que fan poc i que cobren bé i de becaris que fan molt i cobren poc, que es passen el millors anys de la seva vida fent cua. En els darrers anys s’han fet avenços interessants amb la creació de figures laborals. Ara bé enlloc de simplificar l’estructura laboral de la universitat aquest avenços encara l’han feta més complexa. Sovint tens la sensació que si Einstein es presentés a una plaça el més probable és que no l’agafessin perquè li falta una fotocòpia compulsada. Les universitats espanyoles són poc eficients. Necessiten el doble de recursos per aconseguir la meitat de resultats que les britàniques.
A l’estat espanyol els professors tenen molta independència acadèmica però el nivell de la recerca és més aviat baix. Precisament aquesta setmana s’ha publicat el rànquing mundial de les millors universitats. La primera universitat de l’estat espanyol la trobem a la posició 171 i és la de Barcelona, la UAB ocupa a la posició 211, la UAM la posició 215 i la Complutense la posició 252. El rànquing l’encapçalen Harvard i Cambridge. La primera universitat australiana, un país amb una població similar a Espanya, la trobem en la posició 17; la primera universitat canadenca a la posició 18; la primera universitat francesa a la posició 28; la universitat nacional de Singapur ocupa la posició número 30; el Trinity College de Dublin ocupa la posició 43 (per cert Irlanda només té 3 milions d’habitants). Xina, Taiwan, Noruega, Israel, Suïssa, Finlàndia, alemanya i Corea tenen universitats més ben valorades que Espanya
Aquesta és a grans trets la universitat que tenim a l’estat espanyol, una universitat amb gent preparada i treballadora amb un nivell acadèmic acceptable i amb algunes iniciatives interessants però mal enfoca i mal organitzada. La universitat anglesa té molts punts dèbils, però funciona millor. És més oberta, és més autònoma, és més eficient, està més orientada a la recerca, premia l’excel•lència i té un sistema pedagògic molt més eficaç, en el qual s’inspira el procés de Bolonya. La diferència fonamental és en definitiva de filosofia. Mentre que la universitat espanyola treballa perquè ningú es surti dels límits establerts, és a dir perquè les coses es continuïn fent com sempre s’han fet; la universitat anglesa treballa per superar constantment aquest límits, i obrir nous camps de coneixement. Aquesta és la gran diferència.
El model universitari funcionarial d’inspiració francesa no és el model que necessita Menorca. El model actual és més aviat un fre al nostre desenvolupament social, cultural i econòmic. Vivim en un moment de gran incertesa econòmica. L’economia ha sofert una sotragada important que ha enviat a molta gent a l’atur. El nostre nivell de vida s’ha vist seriosament afectat i no tornarà a ser el que era fins d’aquí a uns quants anys. Els problemes econòmics de Menorca i l’estat espanyol no es limiten a una crisi financera. A la crisi bancària internacional cal sumar-hi dues crisis de collita pròpia. La primera té a veure amb l’esclat de la gran bombolla immobiliària, mentre que la segona fa referència a la manca de competitivitat de l’economia.
La crisi actual no només afecta als oficis relacionats amb l’especulació immobiliària sinó també i molt al sector públic – que ha absorbit la majoria dels llicenciats universitaris de la meva generació. I és que el creixement del sector públic depenia en última instància dels impostos provinents de l’especulació immobiliària. Amb un dèficit públic desbocat no fa falta ser economista per concloure que tant l’oferta pública d’ocupació com la inversió pública romandran congelades per molt d’anys. És llei de vida. D’allà on no n’hi ha no en raja. Això planteja un gran repte per a la generació que actualment gaudeix dels plaers de la vida universitària. O trobam petroli prest que permeti finançar la continua expansió del sector públic o potser que comencéssim a pensar en un nou model de creixement que doni feina a les futures generacions de llicenciats.
La majoria dels economistes parlen de la necessitat de promoure una economia més productiva i menys especulativa. També parlen de la importància de la formació, l’economia del coneixement i la millora general de la productivitat. En un article recent en Guillem López Casasnovas afirmava que “cal (imperatiu) ‘saber’ (capacitació), per a ´fer´ (esforç productiu), aprenent (brenchmarking) dels qui millor s’esmercen (mostrant visió) fent-ho bé (amb gust per la feina ben feta) i al preu corresponent (competitiu)”. La Universitat és una de les institucions claus que hauria de liderar la millora de la capacitació de la societat així com també l’esforç productiu que ens ha d’ajudar a sortir del pou. Sóc plenament conscient que del campus d’Alaior no en sortirà el nou Google. Tanmateix Menorca necessita una universitat més oberta a la societat i menys orientada al sector públic que promogui l’esperit emprenedor dels menorquins, una universitat al servei del desenvolupament econòmic, social i cultural de l’illa.
El que estic reclamant és en certa manera un retorn l’esperit emprenedor i la cultura de l’esforç que durant segles ha caracteritzat Menorca. A diferència del que passa a l’Espanya profunda, el nostre desenvolupament econòmic no neix dels privilegis de l’estat sinó de l’esperit emprenedor dels seus habitants, els quals han fet de la necessitat virtut. Aquest esperit emprenedor és el que tradicionalment ha diferenciat l’economia dels Països Catalans de la resta d’Espanya. Mentre uns feien carrera dins l’administració els altres muntaven fàbriques de sabates. La preparació intel•lectual que ofereix la universitat hauria de servir per potenciar aquest esperit emprenedor, en la cultura, en la societat i en l’economia.
Deixau-me posar exemples de llicenciats menorquins que han posat la seva formació universitària al servei d’un esperit emprenedor. El cas més interessant que conect és el d’un enginyer informàtic que ha creat una empresa juntament amb altres companys de carrera que ven programes i productes informàtics arreu de l’Estat espanyol. Ell fa feina a Menorca però tota la facturació ve de fora. És un dels poques iniciatives que conec que reverteixen el sentit de la globalització. Un altre cas ben interessant és el d’un grup de llicenciats en empresarials que enlloc de preparar oposicions han obert una agència de viatges. Tot i les grans dificultats econòmiques, se n’estan sortint. També voldria destacar el cas d’un amic que ha posat la seva formació filològica al servei de la literatura; i perquè no de la Fundació Mestral, la qual ha estat possible en part gràcies al treball d’una sèrie de persones molt preparades en camp de les ciències ambientals. Tots ells han posat la seva formació universitària al servei del desenvolupament social d’aquesta illa. Aquests és l’esperit emprenedor que Menorca necessita. Tanmateix un té la impressió que aquest esperit és més aviat escàs. Per a la majoria de la població el sector públic és la resposta.
La meva conclusió doncs és que necessitam una universitat més oberta que treballi amb criteris d’excel•lència, una universitat que promogui l’esperit emprenedor d’aquesta illa i s’obri a nous camps de coneixement. Necessitam també una universitat geogràficament més dispersa que distribueixi millor els beneficis de l’economia del coneixement. M’agradaria oferir receptes. Malauradament només tenc un diagnòstic.
Visits: 0
Jo no ho deia només per la feina, que també, la situació es general, qualsevol problema és culpa de l’Estat i s’espera que aquest ho resolgui. Bé anam, si no tombam, que deia aquell.
La darrera Enquesta de Població Activa deia que més de 550.000 joves d’entre 20 i 29 anys ni estudien, ni fan feina, ni en cerquen. Conec personalment bastants casos. L’estat del benestar a arribat al punt que molta gent no es planteja ja fer feina de funcionari, es planteja NO fer feina mai !! Es un sentiment de nou-rics al·lucinant. Tant mateix la situació real està molt enfora d’açò, i quant a l’envelliment de la població, la poca empenta juvenil i la crisi econòmica s’hi sumi la fi de les ajudes europees, aquí les passarem magres
Hi estic d’acord. Aquí tothom continua com si res hagués canviat i el paternalisme és més fort que mai… i estant evitant el que és inevitable.
Hi ha un problema que esclatarà en tota la seva intensitat en els propers 10 anys i que molt poca gent n’ha parlat. Hi ha tota una generació de joves que està estudiant en definitiva per ser mestre, metge o funcionari que els costarà molt trobar feina. El seu objectiu és l’administració pública. Ara bé l’administració tardarà molts anys en tenir la solvència suficient per convocar prou places per donar feina a tothom que en vol. El paternalisme no serà la solució
Molt d’acord amb el diagnòstic, Pau. Pel que fa a les receptes, ara que soc pare no puc evitar comparar la relació pares / fills amb la relació Estat / ciutadans.
Si una pare li dóna tot fet als fills, sense demanar-lis esforç ni implicació ni ganes, molt probablement aquests fills s’acostumaran a viure enganxats a la mamella, i agafaran una depressió el dia que el pare no hi sigui i no aconsegueixin allò que desitgen, es trobaran ben desorientats quan les coses no rutllin. Per altra banda, tampoc cal exigir-li a les criatures que amb 7 anys duguin un sou a casa. Als fills se’ls ha de cuidar, cal ensenyar-los i ajudar-los, però a mesura que creixen has d’anar retirant les ajudes i demanant més de la seva banda, per tal que arribin a adults ben independents i actius.
Si apliquem això al paral·lelisme Estat / ciutadans, veurem que estem a una societat on el paternalisme ha anat un pel massa enfora, i comença a ser perjudicial, perquè cada cop tenim menys gent que es cerqui la vida i més gent que s’agafa a la mamella. Una mamella cada vegada més minsa, perquè en el fons nutreix dels que no la xuclen.