El premi Sant Jordi de 1960

A gairebé tots els actes a què he pogut assistir de l’Any Fuster s’ha incidit en el fet que l’humanot de Sueca—per dir-ho emprant la forma proposada per l’enyorat Joan López Casasnovas— era, entre d’altres moltes coses, un gran lector. No cal anar gaire enfora per a comprovar-ho: la Literatura Catalana Contemporània que va publicar a Curial el 1971 no deixa d’estar fonamentada en les notes de lectura que Fuster va elaborar mentre donava compte de gairebé tot el que es va publicar en català del Modernisme, és a dir, de 1890 ençà. L’obra, que no s’ha de llegir com un producte acadèmic, ens mostra la gran intuïció de qualcú que anava més enllà de la lectura convencional. Ara bé, segurament l’exemple més significatiu i conegut alhora en aquest àmbit té relació amb el paper crucial que el suecà va jugar a l’hora de promoure la publicació de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

L’escriptora catalana, encara a l’exili quan van passar els fets, ens en dona pistes al pròleg de la novel·la. Havia enviat Jardí vora el mar a la darrera edició del premi Joanot Martorell, és a dir, a la de 1959, i no va guanyar-lo. No cal ser gaire perspicaç per llegir entre línies que l’emprenyada rodorediana devia ser monumental. Segons explica, per orgull, va emprendre la redacció d’una nova novel·la, que li va sortir gairebé a raig, és a dir, que enllestí en pocs mesos. Ara bé, com afegeix tot seguit, «La plaça del Diamant, enviada al primer premi Sant Jordi, va rebre el mateix tractament que Jardí vora el mar». Tampoc no es va endur el guardó. No en detalla, però, res més, de la facècia, tot i que la història que hi ha al darrere és força coneguda. Isidor Cònsul, per exemple, n’amplia la informació tot explicant que, en la primera de les dues ocasions en què es va presentar a aquest guardó —ho tornaria a fer en l’edició de 1961 amb La mort i la primavera—, «Joan Fuster, l’únic membre del jurat del Sant Jordi que havia defensat Colometa (títol amb què es presentà La plaça del Diamant) parlà de les excel·lències de l’obra a Joan Triadú i tots dos la recomanaren a l’editor Joan Sales, que la publicà el 1962.»

No deixa de ser significatiu el fet que Rodoreda es presentà durant tres anys seguits al premi més prestigiós de la narrativa catalana, amb una tríada d’obres extraordinàries, i que en cap de les ocasions el jurat en va reconèixer vàlua. Va ser gràcies a la intervenció de Fuster que una de les novel·les més importants de la literatura catalana del segle passat va poder veure la llum. Pot sobtar, vist gairebé seixanta anys més tard, que el jurat no fos capaç de detectar el potencial de l’obra i que decidissin premiar Viure no és fàcil, d’Enric Massó, novel·la que ha passat al més absolut dels oblits. Hi ha, i cal tenir-ho present, moltes circumstàncies que afecten la deliberació d’aquesta mena de tribunals. Les seves decisions, a més, no són infal·libles, sinó el fruit d’allò que un grup de persones, amb uns gustos i interessos determinats, en un moment concret, consideren vàlid. Cal tenir-ho sempre en compte quan parlam d’obres premiades. Amb açò, però, no vull justificar res, perquè tot apunta al fet que, en aquella ocasió, la cagada va ser grossa. I, com veurem, per partida doble. Joan Fuster, que ho va viure des de dins, dona una lliçó respecte de tot açò que acabam de dir. En una entrevista que li va fer Vicent Martí al setmanari El Temps (28-IV-1986), recollida a l’imprescindible De viva veu, després de dir que el Sant Jordi havia sorgit de l’evolució del Joanot Martorell, al qual havien dotat «de prou duros» amb la intenció de prestigiar-lo per, de retruc, fomentar la creació literària en llengua catalana, Fuster afirma que el jurat estava format pel «senyor Pla, el doctor Rubió, Martínez Ferrando, que no escrivia des de l’any 36, Gaziel, jo i el senyor Pons de Mallorca, mig erudit mig poeta». Els comentaris entre línies són deliciosos. La nòmina —tots homes, com no podia ser altrament— era plena de patums. Hi havia Josep Pla, l’amic de Fuster, a qui el Suecà, en aquesta mateixa entrevista, davant de les acusacions que deien que l’escriptor empordanès havia estat espia de Franco, defensava amb un lacònic, però extraordinàriament mordaç, «jo l’únic que hi puc dir és que, si el senyor Pla va ser espia de Franco, encara no comprenc com el Caudillo va guanyar la guerra». Hi havia, també, Joan Pons i Marquès, Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Calvet “Gaziel” i Ernest Martínez Ferrando, i un darrer membre que cita després, Joan Petit, la descripció del qual és per a llogar-hi cadires: «és un d’aquells incontrolats per les històries de la literatura. Era un humanista, en xarrava i en sabia més que ningú, traduïa els clàssics llatins i grecs per a la Bernat Metge, però escriure?, a ell, que no li vingueren amb romanços. Era el mafiós de Seix Barral, el que ho manejava tot.» Déu n’hi do amb el currículum que li atribueix Fuster.

Aquesta gent, idò, van ser els encarregats de decidir a qui donaven el premi Sant Jordi d’aquell any. Les deliberacions, pel que sembla, van anar lluentes. No sé si era el que s’estilava generalment, però no se m’ocorre una altra manera de qualificar allò que Fuster explica en dos paràgrafs que no puc fer res més que citar sencers:

S’hi havia presentat la Mercè Rodoreda —la Rodroede, que li deia el llenguallarg de l’Espriu— amb La plaça del Diamant, que encara duia el títol de Colometa. Aquell dia, el senyor Pla, una altra llengua esmolada, anava desbaratat. Quan el senyor Petit i jo vam insinuar que aquella novel·la no estava malament, Pla va saltar com si el punxassen: «Colometa!, Colometa!, que no ho veuen vostès, que això és un títol de sardana! Si ara nosaltres concedim aquest primer premi, tan considerable, a una novel·la que porta per un títol sardanístic, tothom se’ns rifarà!»

I, agafant un altre original, va continuar: «Aquesta, premiem aquesta, que parla de putes i contrabandistes. Això és la vida.» A pesar de les nostres raons, vam donar-li el premi a la novel·la que parlava de la vida, segons el senyor Pla. I l’autor, pobre, encara deu estar pagant-ne les conseqüències, clar. Després, jo vaig parlar a Joan Sales de l’existència de la novel·la de la Rodoreda, la va llegir, i la va editar —canviant-li el nom, això sí.

Déu n’hi do! Jo, que he rebut fa poc un premi literari, en llegir els mots fusterians no m’he pogut estar de pensar si no em van escollir a partir d’un procés semblant, potser perquè qualcú va presentar una obra amb un títol que podia dur a confusió els lectors i el jurat, per tal de quedar bé, en va agafar un altre, el meu, i tira milles. No ho vull saber, evidentment. O, més ben dit, voldria creure que les coses van anar per un altre camí. La discreció dels membres que en formaven part, en el meu cas, no crec que deixin anar penyora al respecte. En el cas del Sant Jordi de 1960, tenc els meus dubtes. D’una manera o d’una altra, els comentaris devien arribar fins a Rodoreda. Joan Fuster? Ni ho sé ni m’interessa. Però li devien arribar. No debades, La plaça del Diamant, com si respongués a l’afirmació planiana, ve encapçalada per la següent cita de Meredith: «My dear, these things are life.» Aquestes coses són la vida, estimat o estimada, i no les putes i els contrabandistes.

El que acabam d’explicar és força conegut. El que no ho era, fins no fa gaire, és el cas d’una altra novel·la important que es va presentar a la convocatòria del premi de què estem parlant i que, evidentment, tampoc no va guanyar-lo. El més curiós de tot plegat és que es va tornar a repetir el mateix patró, amb els mateixos protagonistes que en el cas de Rodoreda, tal com afirma en un article recent Josep Maria Quintana. A «Joan Fuster, Nicolau M. Rubió i Joan Sales, una relació triangular», publicat al web institucional de l’Any Fuster a les Illes Balears i Pitiüses, podem llegir que el 1960 també havia optat a la primera edició del Sant Jordi la novel·la No ho sap ningú, de l’escriptor —entre moltes altres facetes— d’origen menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí: «la novel·la no va guanyar, però Fuster va trobar que tenia qualitat més que suficient per a ser editada i va ser ell qui [en] suggerí la publicació a Sales». No en coneixem, en aquest cas, els comentaris específics que va rebre l’obra de Rubió durant les deliberacions del jurat. No sabem si va ser proposada o no per ningú per guanyar el premi. Ara bé, la correspondència que cita Quintana deixa ben clar el paper jugat pel secretari del jurat. D’aquella reunió, el de Sueca en va sortir, no amb una, sinó amb dues recomanacions que, com a bon lector, va veure clar que no podien passar sense pena ni glòria per aquell certamen. 

Ambdues novel·les, en conseqüència, van ser publicades a l’editorial de Joan Sales, El Club dels Novel·listes. La seva aparició va ser molt ben rebuda per la crítica. En el cas de Rodoreda, la fama de La plaça del Diamant es manté fins a l’actualitat, merescudament. En el cas de No ho sap ningú, però, no estaria malament reivindicar-la i incorporar-la al cànon: és una novel·lassa (de la qual n’existeix una edició relativament recent, a Angle Editorial, de 2003, mala de trobar, cosa que no en facilita que arribi als lectors). Ambdues, a més, com hem vist, ens han servit per a comprovar el bon instint que tenia Joan Fuster com a lector. Segurament és exagerat assegurar que sense la seva intervenció aquestes novel·les no s’haurien publicat. Voldria pensar que d’una manera o altra haurien aconseguit sortir a la llum. Ara bé, el que està clar és que si van aparèixer en la que potser era l’editorial més prestigiosa del moment, va ser gràcies, en gran manera, a la intervenció de Joan Fuster.

Share Button