Efa de Ferrater (i de Florit)

A Menorca també hem commemorat l’Any Ferrater. A la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, el passat dijous, es va organitzar una conversa «entre dos poetes i estudiosos» —ambdues afirmacions són més que discutibles— al voltant de l’autor homenatjat. Un d’ells era jo. Ep: que ningú no s’esperi, en les ratlles que segueixen, un exercici d’autobombo. Al contrari. A més de no ser el que en podríem dir un ferraterià, el meu paper en aquest acte va ser circumstancial. En el moment d’organitzar-lo, des de la Secció de Llengua i Literatura, vam tenir molt clar que hi havia de participar, sí o sí, Jordi Florit i que qualcú l’havia d’acompanyar. En acabar l’acte, crec que tothom hauria convingut que aquesta decisió va ser totalment encertada.

A l’hora d’organitzar-nos i, per tant, de repartir-nos els papers i els blocs temàtics que havíem de tractar —a partir d’una proposta elaborada per Florit—, aparentment anàvem a mitges. A la pràctica, sortosament, la balança va tombar cap a la banda correcta. Tal i com estava previst. En el meu cas, a l’hora d’abordar-ne la biografia, vaig limitar-me a fer una mena de digest d’allò que altres ja havien dit de Gabriel Ferrater. Començant pel naixement, vaig citar tot seguit la formació autodidacta (i amb institutrius) a Reus i els anys d’escola i batxillerat, que la guerra va interrompre. Ho acompanyàvem amb una presentació de diapositives. Açò va permetre que Jordi Florit comencés a ampliar algun dels continguts, a partir de la glossa específica d’algunes de les imatges projectades, amb un to que ja predeia el que vindria més endavant i, sobretot, que deixava ben clar qui era que sabia de què parlava i que el tema l’apassionava. Ell sí que és un ferraterià de pedra picada.

Aquesta dinàmica va seguir mentre en repassaven l’exili francès —hi fa fer tres cursos escolars, en diferents liceus, llegí autors literaris clàssics i contemporanis i, fins i tot, va aprendre-hi passivament l’anglès i l’alemany— i el retorn a Reus, el 1941, moment en què seguí augmentant el seu bagatge cultural. Després arribà el servei militar (1943-1945) —de què en sorgí l’interès per les matemàtiques— i, en un període en què va treballar al negoci del pare i va obtenir també el batxillerat —no li convalidaren els estudis francesos—, la visita al Museo del Prado, el 1947, a Madrid, que li despertà l’interès per la pintura. Es va matricular a la universitat per estudiar Ciències Exactes, tot i que no va acabar la carrera. De fet, no va acabar gairebé res, com acabaríem comprovant. El suïcidi del pare, el 1951, va fer que, amb la mare, acabessin instal·lant-se a Barcelona, on entrà en contacte amb Jaime Gil de Biedma i Carles Barral, amb qui travà amistat. És l’època de les crítiques d’art (per exemple a la revista Laye), dels contactes amb Carles Riba, Rosa Leveroni o Joan Vinyoli, i de les feines editorials (va fer de traductor i de lector).

El repàs de la biografia de l’autor ens menà a 1957, any en què, tal i com afirma ell mateix, la lectura intensiva de Shakespeare, afegida a una crisi personal el van empènyer a escriure poesia —va publicar tres llibres en 7 anys. Aquí va ser un bon moment per citar algunes de les relacions sentimentals del Ferrater adult: amb Cateta, amb Helena Valentí, amb Jill Jarrell i, finalment, amb Marta Pessarrodona. Aquest recorregut biogràfic va acabat amb una referència a l’arribada a la Universitat Autònoma i amb un oblit més que interessant per part meva i de Florit: en cap moment no vam citar el seu suïcidi.

Aquesta exposició dels moments més importants de la biografia ferrateriana ens va permetre de posar damunt de la taula la primera idea important que volíem fer arribar al públic: ens trobàvem davant d’un autor polièdric i que, per açò mateix, més enllà de la poesia calia llegir-ne l’obra diversa per a copsar-ne una visió més completa. En aquest sentit, l’antologia elaborada per Marina Porras, Donar nous als nens (Comanegra, 2022) podia ser una bona manera de fer-ho, ja que permetia entendre els mots que Foix dedicà a Ferreter: «Sí, cal dir que professionalment, i àdhuc vocacionalment, fou sempre un tastaolletes, però cal dir també que allí on es ficà sempre hi deixà una llàntia. Tot el que tocava era per il·luminar-ho.»

A continuació, Jordi Florit va entrar a valorar, a fons, aquesta multidisciplinarietat. I l’acte de l’IME va entrar en una nova dimensió. Coneguérem aspectes del Ferrater matemàtic —i de com, alguna teoria d’aquesta disciplina tenia la seva correlació poètica—, del Ferrater traductor —que no dubtà, poliglot com va arribar a ser, a comprar una gramàtica del polonès per a aprendre’l i, així, poder traduir Witold Gombrowicz directament d’aquell idioma—, del crític pictòric —que va aprendre a pintar per poder exercici millor la seva tasca— o del lingüista que, entre d’altres, va donar a conèixer gent com Chomsky i el generativisme sintàctic a la cultura catalana. No ens ha d’estranyar que, en acabar aquesta part de l’exposició, Florit emetés una frase contundent: «En Ferrater fot oi!». S’hi referia, en aquell moment, en un sentit positiu. Haver-se dedicat, de manera tan brillant, a disciplines tan diverses, com si fos la cosa més natural del món, justificava un judici de valor com aquell, nascut de l’enveja.

Després d’una exposició brillant com la que acabàvem d’escoltar, calia davallar la corba. Va ser el moment en què vaig parlar dels tres llibres de poesia de Ferrater —Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos— que va acabar unificant, després d’un procés de reelaboració, a Les dones i els dies (1968), amb què donava la versió (gairebé) definitiva de la seva obra poètica. Tot just vaig remarcar què significà la seva proposta poètica en uns anys en què dominava el realisme social, de la mà d’un model en què la influència anglesa (Shakespeare, entre d’altres) i la medieval, que es traduïa en una poesia que valorava la sensatesa per damunt de l’elaboració tècnica —açò darrer ho tenia apuntat al guió, però crec que no ho vaig dir—, servia per a descriure «la vida moral d’un home ordinari», com ell mateix afirmà a l’epíleg de Da nuces pueris. Em vaig limitar a seguir la lliçó de Jordi Cornudella, a l’hora d’explicar-ho.

Tot seguit, va arribar el segon enlluernament que ens regalà Jordi Florit. Tornà a pujar la corba. Els comentaris que va dedicar al Gabriel Ferrater crític de la literatura catalana van ser, tots, il·luminadors. Va començar amb les referències a Sobre la literatura, obra publicada per Edicions 62. Va seguir amb la menció específica d’un article canònic de l’autor, «Madame se meurt», i a la visió que hi donà de la cultura catalana del moment a partir de d’una anàlisi en què forçava els límits del gènere, cosa que només qualcú amb un talent especial com el seu podia fer. Passà, tot seguit, a la menció de la prologuitis de l’època, un concepte provocador i, alhora, plenament fonamentat i lògic en el context de la postguerra, que Ferrater exercí sobretot en el Nabí de Carner, en Foix o Riba, autors la lectura dels quals eixamplà cap a interpretacions que, encara avui, ens semblen brillants. Acabà aquesta part centrant-se en l’origen i en els continguts d’un curs de literatura catalana que li va encarregar Antoni Comas i que, després de mil i una peripècies, avui el tenim publicat, la qual cosa ens permet de comprovar la vàlua de Ferrater a l’hora de llegir una sèrie d’autors des de perspectives que, en el seu moment, eren totalment innovadores.

Havíem previst dedicar entre trenta i quaranta minuts a la primera part de la conversa i ja en dúiem un poc més d’una hora. La passió amb què Florit ens havia immergit en el món ferreterià havia aconseguit que els temps passés volant. Vam començar, així, molt més tard del previst, la lectura d’alguns poemes de l’autor. Per a introduir-los, vaig citar alguns elements que Jordi Cornudella marca com a característics de la seva proposta poètica. A part de la temàtica —la «descripció passant de moment en moment de la vida moral d’un home ordinari», ja citada—, en destacava els ritmes propis de la parla i el rigor estricte a l’hora de versificar. Ara bé, calia tenir també en compte que, a partir de l’anècdota que prenia per motiu o tema específic, podíem parlar de poemes centrats en esdeveniments del passat en què havia pres part el jo poètic, fets del món que l’envoltaven en el present, les experiències privades actuals (el desig, l’amor) i, finalment, les qüestions literàries. Els poemes que llegírem a continuació, en certa manera, ho exemplificaren. El recital es va cloure amb una lliçó magistral sobre el «Poema inacabat», una part del qual vam poder escoltar en la veu de l’autor, gràcies a la tecnologia, que no ens va fallar, tot i provar-ho.

El torn obert, amb les intervencions del públic, va permetre reprendre la frase «En Ferrater fot oi». En aquest cas, però, per fer un exercici més que necessari, de desmitificació d’un personatge que, arran del suïcidi, es va envoltar d’una aurèola que, a nivell personal, amagà les moltes ombres que també el caracteritzaven, com per exemple, la manera en què concebia l’amor, fruit de lectures com Ausiàs Marc, que el portaren a un fracàs rere l’altra; també es parlà de la resta de la família. De la germana Amàlia, per exemple, i d’allò que potser hauria pogut arribar a ser en una societat no patriarcal. L’expressió escriptor disfuncional i alcoholitzat, però, la va fer servir Florit en el tercer temps, en petit comitè. És il·lustrativa, però, d’una part del que va exposar tot dialogant amb el públic que va intervenir en la darrera part de l’acte. Calia fer aquest exercici i posar els peus a terra a l’hora d’acarar-nos a Ferrater.

El que acab de consignar en aquesta crònica fia molt, massa, d’una memòria que, segurament, em traeix una vegada rere una altra. Segur que em deix més d’una de les que Florit va plantejar durant l’hora i mitja que va acabar durant l’acte o que faig passar per fonamentals idees secundàries i a l’inrevés. Així i tot, voldria acabar remarcant que la sensació de profit va ser generalitzada entre els assistents mentre abandonàvem la sala d’actes de l’IME. M’atreviria a dir —en el meu cas va ser així— que vam sortir, tots, més autènticament ferraterians que quan hi havíem entrat. I convençuts que, en el bon sentit de l’expressió, en Jordi Florit també fot oi (de bo que és).

Visits: 2