L’estiu de 2016, si no vaig errat, vaig llegir La resistència íntima, un assaig filosòfic de Josep Maria Esquirol. Ho vaig fer, bàsicament, perquè se n’havia parlat molt — i bé—, del llibre, i no vaig poder evitar la temptació d’abordar-lo. Sabia el risc a què m’exposava. Altres vegades, una maniobra d’aquest tipus, segurament dissenyada mil·limètricament en algun departament de publicitat i destinada a fer bullir les xarxes a favor d’un determinat producte, havia acabat amb decepcions de les grosses. Un cas que em ve a la memòria és el d’un títol, del qual tothom en deia meravelles —La inutilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine—, que, un cop llegit, em va decebre profundament. Enllà de l’enèsima cançó de l’enfadós de qui, des d’una concepció elitista de la cultura, veia com el seu món era fagocitat pel pas del temps, no hi vaig saber veure gaire cosa de profit.
Tornem, però, al llibre d’Esquirol. En una primera lectura, em va sacsejar. De l’enlluernament inicial, en va sorgir la convicció que acabava d’endinsar-me en una obra intensa i profitosa alhora. Açò em va empènyer, a més, a fer-ne una segona aproximació, aquesta vegada més aprofundida, en què, llapis en mà, després de llegir i rellegir-ne més d’un paràgraf per a treure’n el màxim de suc possible, vaig provar de verbalitzar una sèrie d’idees que, de manera molt incipient i maldestra, l’autor m’havia fet ballar dins del cap, petits esborranys que anava anotant en una llibreta. Sobretot, donava voltes al fet de considerar que viure és resistir contra una força exterior disgregadora que malda per dissoldre’ns, una manera molt poètica de referir-se al món de què fem part. Estirant d’aquest fil, l’assaig posava damunt la taula una sèrie d’elements amb què acarar la societat postmoderna i la dictadura del present en què ens trobam immersos.
Més endavant, després d’haver-ne parlat amb alguns amics —especialment amb en Fonso Blanco, que havia estat alumne d’Esquirol a la universitat—, a més d’evidenciar el fons cristià que hi havia darrere de la proposta del filòsof barceloní, van anar prenent cos una sèrie de reflexions que matisaven l’enlluernament inicial que l’obra m’havia provocat. No m’acabava de convèncer, per exemple, la posició fins a un cert punt eremítica a què jo entenia que ens convidava l’autor, és a dir, a l’aïllament de la realitat nociva, a refugiar-nos-en, en bona companyia açò sí, fent una vida humil i alhora més plena que la que ens plantejava l’exterior.
Com si d’un joc es tractàs, vaig començar a dialogar amb alguns dels subratllats que havia anat fent al llibre i amb les anotacions barroeres que havia escrit a la llibreta. Fora de context, les vaig anar desenvolupant, responent i rebatent fins i tot. Molts fragments del llibre convidaven a aquesta mena de reflexió i, en el meu cas, el resultat va prendre el camí de la forma poètica. De manera natural, hi tendia. Ara bé, tot plegat no era gaire cosa més que un magma informe i unidireccional. Els textos anaven sorgint d’una manera gens estructurada. Caòtica, fins i tot. Em van tenir, açò sí, entretingut durant una part important d’aquell estiu. Amb el retorn a la rutina, el producte d’aquelles cabòries va romandre oblidat dins un calaix.
Gairebé un any més tard, les idees proposades a La resistència íntima van tornar a bullir. Fora de classe, un recull d’articles que Marina Garcés havia publicat al diari Ara, ho va propiciar. Des d’una gran diversitat temàtica provocada per l’origen periodístic dels textos, i malgrat caure en més d’una ocasió en les consignes de pancarta, el llibre plantejava qüestions força interessants sobre aspectes de la realitat als quals, per evidents i propers, potser no havia dedicat prou atenció. Una d’elles em va interessar especialment: a diferència d’Esquirol, segons el qual calia cercar redossa davant de les inclemències externes, Garcés ens convidava al combat, a no defugir la realitat, per molt hostil que pogués ser. Era, aquesta, una actitud que també desenvolupava a Nova il·lustració radical, en què lluitava contra el missatge que diu que no es pot canviar el rumb de la humanitat i que, per tant, és una convidada a la deserció. En un dels articles de Fora de classe, Garcés, entre d’altres, proposava emprar l’estratègia dels guerrillers: la d’esperar, des dels amagatalls, el moment idoni per a la incursió.
Aquí ja vaig començar a interconnectar conceptes. M’agradava la idea de vida al marge —que no solitària, ans al contrari— proposada per Esquirol. Ara bé, un dels objectius que havia de tenir aquesta suposada desconnexió, que havia de ser, per tant, temporal, era la de preparar-se per al combat. És a dir, havia de servir per a plantejar les estratègies necessàries per a intervenir i intentar canviar, de la realitat, allò que no funcionés, per tal d’evitar que el món arribi al col·lapse cap al qual s’encamina. Aquell segon estiu, els papers van sortir del calaix i una nova tongada d’idees, també en forma de poemes, va fer necessària la revisió, supressió, mutació i fusió, entre d’altres, del que ja hi havia escrit. I, del paper, els textos passaren a l’ordinador. Començà a prendre cos una estructura dialògica entre les dues maneres de concebre la relació de l’individu amb la realitat que l’envolta que, finalment, menava a una síntesi que les feia complementàries i que s’arrodonia, al meu entendre, amb una reflexió d’Albert Camus —«Le problème n’intéresse plus la collectivité. Il concerne l’individu»— que ens interpel·lava directament a l’acció, a tots i cadascun de nosaltres, des de la responsabilitat personal, per tal d’intentar canviar les coses. Prenia forma una estructura clàssica en tres parts: tesi, antítesi, síntesi.
Per acabar-ho d’adobar, a l’impressionant Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals, les referències constants respecte de la importància de l’estructura de les obres literàries, em va fer veure la necessitat de treballar —i molt— la forma dels poemes que havia anat escrivint, amb l’objectiu de diferenciar-ne les tres parts dels discurs i que, després de diferents propostes, tantes com estius hi vaig estar treballant, van acabar anant del formalisme més quadriculat de la primera part fins a la llibertat expressada en forma de vers lliure de la tercera. Enmig, el poema en prosa, més reflexiu, s’acabà imposant. A més, calia, d’alguna manera, fer explícit que les idees proposades en el tríptic poètic inicial, que introduïa la temàtica de les tres parts del llibre, eren, vers a vers, l’origen dels poemes següents. Per açò, cadascun d’aquells n’és, alhora, el primer dels altres. No sé si m’explic. És com si el sentit de cada vers dels tres poemes inicials necessités ser ampliat i, d’alguna manera, generés una nota a peu de pàgina que, a la pràctica, esdevenia un poema. Havia de marcar el lligam. Aquest aspecte em va dur de corcó moltíssimes hores. Per acabar de conjuntar forma i contingut, quan aquestes idees ja s’havien convertit en una proposta de llibre, una conversa pròdiga amb na Margarita Ballester i en Pere Gomila va ser decisiva per a trobar-ne el desllorigador. Entre i entre, un parell o tres més d’estius s’havien escolat, treballant-hi.
Per cert, la referència a Alcalfar, que es concreta al títol de l’obra i al primer poema que hi apareix —en forma de doble acròstic: no puc evitar la temptació de les constriccions a l’hora d’escriure!—, és un homenatge a l’indret des del qual, tot passant-hi els estius, d’uns anys ençà intent practicar, en bona companyia, la resistència íntima, d’acord amb les idees exposades per Josep Maria Esquirol. I és, alhora, el lloc on disseny la tàctica de guerrilla amb què combatre la realitat del dia a dia, seguint el que exposa Marina Garcés. Volia que en quedàs constància, del lloc, perquè és fonamental en tot el procés que tracta el llibre. Després de tot el que s’ha comentat, crec que queda clar que no ens trobam davant d’unes composicions paisatgístiques. I, que si n’hi ha, són interiors.
El jurat de la darrera edició del premi de poesia Vila de Lloseta va considerar que aquesta proposta literària es mereixia l’oportunitat de convertir-se en llibre, de la mà —justament— de l’editorial mallorquina AdiA, en la qual tindré el plaer de reincidir, amb un nou os de sol, després d’haver-hi publicat, fa cinc anys, De l’animal que s’imposa. Aquesta tardor, si tot va bé, arribarà a les llibreries. Serà el moment en què el lector podrà comprovar fins a quin punt la forma ha acabat consonant amb el contingut de cadascun del poemes i de l’obra com a tot i viceversa.
Visits: 3