Moltíssimes gràcies

Ho escric a la correguda. No podia fer-ho d’una altra manera. Ja sé que, a classe, m’he cansat de recomanar-vos les bondats de la planificació prèvia abans d’escriure un text. Però les normes hi són per, alguna vegada, incomplir-les. El que ve tot seguit està escrit a raig, més amb el cor que no amb el cervell. Esper que m’ho sabreu perdonar.

El que hem acabat de fer fa tot just unes poques hores (quan estic transcrivint el text és mitjanit), a l’institut, ha estat molt emotiu. I necessari. Molt. Sincerament, perquè ens ho mereixíem. Tots. Per molt que, tot plegat, aquesta mena de cerimònies no deixen de ser una còpia maldestra d’una més de les influències de la cultura televisiva nord-americana (algun dia, si us interessa el tema, podríeu llegir l’assaig «E unibus pluram», de David Foster Wallace), enguany no m’ha sabut gens de greu celebrar una festa de graduació que és, alhora, un comiat de gairebé tots els alumnes que enguany heu cursat segon de batxillerat.

A pesar de no haver-ho pogut fer acompanyat per les vostres famílies, per molt que, hem hagut de trobar-nos al pati, asseguts tot mantenint les distàncies prescriptives de seguretat sanitària, que no hi ha hagut una picadeta final –un bon lloc per a les converses, per cert–, a pesar que, en haver-se post el sol, ha començat a fer un fred que ha posat a prova algun dels vestits més agosarats que lluíeu o que, finalment, les màscares, encara avui, ens han impedit de veure’ns les cares, calia celebrar aquest rite de pas. Perquè la d’avui és, també, una data assenyalada, d’aquelles que cal marcar al calendari, tot donant-li la importància que es mereix.

En un curs com el d’enguany –al qual cal afegir el passat, en què també Déu n’hi do!–, amb totes les dificultats afegides a una etapa acadèmica que és, per ella mateixa, prou complicada, haver arribat fins al final, amb tota la feina que heu fet pel camí, com tocava, i amb els resultats que n’obtindreu, aquesta celebració era més que necessària.

Ha estat tot un plaer escoltar-vos, en la veu dels delegats, després d’haver-vos entregat un modest record d’aquest curs que hem passat junts. Perquè heu deixat clar que els aprenentatges van més enllà del que diuen els currículums. Que els creixements personals també són una part essencial de l’educació. Heu palesat que heu tret un gran profit de les hores de feina que heu fet a casa i al centre. No us ha d’estranyar que, davant d’aquesta realitat, haver format part d’aquest procés (de fet, macroprocés social intencional, però ara no toca dir-ho així), al costat de la resta de l’equip docent, ha estat un autèntic privilegi. No és la primera vegada que us ho he dit.

Mentre anàveu rallant, comprovava, amb satisfacció, que els docents som models, per a bé i per a mal, de moltes coses a més dels continguts curriculars de les matèries. Amb el retrat que heu fet de la majoria de nosaltres, heu demostrat que –a més de tenir-nos ben calats– us heu quedat amb més d’un aprenentatge significatiu que, esper, us ajudi a fer camí en el futur més enllà dels àmbits acadèmics.

No és la meva intenció fer d’avi que explica batalletes de joventut, però, per a mi, el dia en què, a final de curs, en un acte un pèl diferent als que feim actualment, ens van donar les notes, a la sala d’actes del Ramis, abans de la selectivitat, és una aquelles dates que marquen el meu itinerari vital. Podríem dir, també, que és una jornada que record perfectament, però faltaria a la veritat si ho fes. Perquè, com diuen a Blade Runner (una pel·lícula que, per cert, és encara a la llista de pendents), jo he vist coses que vosaltres mai hauríeu pogut imaginar. Com per exemple, que al nostre venerable institut, quan hi estudiava –i no fa tants d’anys d’açò que dic; bé, sí, alguns en fa–, el dia que ens donaren el darrer butlletí de qualificacions, al bar, després de la cerimònia (estava obert!), en Joan –que en pau descansi– va treure, de dins una nevera, uns quants bòtils de xampany, amb què vam batejar l’ocasió. S’afegia, aquest beuratge, al vi i a la carn que havíem ingerit en quantitats generoses en un dinar que, en petit comitè, alguns companys de classe havíem oficiat a La Cova, un lloc situat entre Sant Climent i Alaior. No cal dir que la tornada a Maó, després del panxó, ja va ser difícil i, de tot plegat, en tenc un record boirós, amb alguns buits a la memòria. Sé què vaig fer perquè altres persones m’ho van dir posteriorment. I m’atur aquí. Ja ho veieu, me costa molt poc desviar-me del tema i contar-vos històries personals que no interessen a ningú.

Tornam, per tant, a la cerimònia de fa tot just unes hores. No puc deixar de pensar-hi. Bàsicament, perquè he quedat malament amb tots vosaltres. En haver fet les vostres intervencions, per un moment, mentre us contemplava a peu dret, m’ha vingut al cap la possibilitat d’amollar-vos un discurs, una encíclica pseudofilosòfica de reflexió al voltant del que heu acabat i del que sou a punt d’encetar, de com heu viscut el que probablement serà el pitjor any acadèmic de la vostra vida o del que significa vertaderament l’aprenentatge (agafant, una altra vegada, paraules de David Foster Wallace, en aquest cas de L’aigua és això). Per sort, però, només ho he pensat una estoneta. Així i tot, com que no és la primera vegada que reflexion al voltant d’aquestes idees, aprofit per deixa-vos un enllaç a un text que vaig publicar al blog fa uns anys per si us ve de gust llegir-lo.

Totes aquestes cabòries, a més, han quedat interrompudes en el moment en què m’heu fet entrega d’uns regals que, ja us ho dic, lluiré a classe el proper curs. Quan me’ls heu donat, estava en estat de xoc. No he pogut, dalt de l’escenari, dir-vos res. I, després de les improvisacions teatrals, durant la sessió fotogràfica, tampoc no he trobat el moment de fer-ho. De fet, no hi era, el moment.

Per aquest motiu, ara, a la quina hora, robant-li hores al son, escric empès per la necessitat de deixar constància el meu agraïment per tot, per donar-vos les gràcies per ser com sou i per insistir en allò que també us he dit en alguna ocasió: sigui quin sigui el cami que prengueu en el futur, estic convençut que trobareu allò que cercau. Endavant! No perdeu mai el vostre nord i no us deixeu «dur a la tranquil·la / aigua mansa de cap port», com va dir aquell (ja ens entenem, no?).

Gràcies. De ver.

Share Button

3 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    31 maig, 2021

    Gràcies pels vostres comentaris, Margarita i Joel. És per coses com les que explic en aquest text que em consider afortunat de fer la feina que faig. Ara com a docent; abans, com a alumne, amb alguns dels professors (esdevinguts mestres), ja vaig poder viure aquest aspecte tan enriquidor de l’educació. I no té preu!

  • Joel Bagur

    24 maig, 2021

    El millor de la nostra feina és açò, Isma. I ja saps que amb els cursos que ja acumulam, hi ha antics alumnes amb qui et trobes de tant en tant, a qui et fa ganes tornar a veure i saber com els va la vida, que de tant en tant et comenten com els va els cursos en què ja no ets profe seu…
    Justament aquest cap de setmana passat hi hagut un poc de tot açò. I repetesc: és el millor de la nostra feina, i amb diferència.

  • margarita ballester

    22 maig, 2021

    Estimat Isma , només puc dir: ENHORABONA!
    Entenc que escriguis aquest text mes amb el cor que amb el cervell. Una de les alegries mes pures és aquesta sintonia amb els alumnes.
    És una sintonia secreta molt vivencial però en molts casos silenciosa. El mes important és que tens la seguretat que existeix encara que se’n parli poc.
    Gràcies per haver-ho fet.

Els comentaris estan tancats.