Un sistema fagocitador

Un parell de lectures relativament recents, fetes en els darrers mesos, centrades en temes d’història de la música popular del segle XX —el rock i el rap, respectivament—, coincideixen a assenyalar que, després d’un naixement trencador, la indústria musical, després d’anul·lar-ne la càrrega ideològica combativa inicial, les acaba assimilant per a convertir-les en productes amb què alimentar el mercat. No deixa de ser interessant constatar amb quina facilitat el «sistema» és capaç d’apropiar-se fins i tot d’allò que en neix com a reacció: alguns llibres que expliquen les vergonyes d’Amazon i companyia, per exemple, es poden comprar fàcilment en aquesta plataforma. Acaben servint, justament, per a engreixar la bèstia que volien combatre.

Em perdonareu que, després d’aquesta reflexió inicial, basada en la lectura dels llibres Historia del Rock. El sonido de la ciudad, de Charlie Gillett (Ma non troppo, 2008) i, sobretot, del combatiu Generación Hip-Hop de Jeff Chang (Caja Negra Editora, 2014), el fil argumental del text vagi a parar a un lloc que es troba als antípodes dels meus hàbits de consum cultural, al qual he arribat després de veure que, almenys durant uns dies, la qüestió va fer bullir l’olla de Twitter i altres xarxes socials. Una de les cadenes privades de televisió hispàniques, no sé exactament en quin format concret, va emetre un programa protagonitzat per la filla d’una famosa cantant melòdica —d’un estil que no sabria batejar, però que diria que s’anomena cançó espanyola— i, per molt tòpic que pugui semblar, d’un boxador, malgrat que sa mare, finalment, es va ajuntar amb un torero. Totalment cañí, en principi. Com ho és el fet que la filla va estar casada amb un guàrdia civil, de què deriva el que ha motivat aquestes línies que segueixen. Perquè no és de la concepció esperpèntica d’un panorama cultural d’arrel franquista, digne d’una pel·lícula de Berlanga, allò de què volia parlar. Avui la cosa no va de bromes.

En aquest programa la dona va confessar que, força anys enrere, havia estat víctima de maltractaments per part de la seva benemèrita parella i que havia arribat el moment, trobava, de fer-ho públic. Les conseqüències de la confessió, feta en horari de màxima audiència, han estat diverses, com ho ha estat la polseguera que ha aixecat el com, el què, l’on, el quan i els perquès. Sigui com sigui, la realitat és que, després de moltes campanyes destinades a fer visible aquesta xacra, ha hagut de ser la presència d’aquest personatge de la premsa del cor qui ha fet créixer de manera molt significativa el número de trucades al telèfon d’atenció a les víctimes de la violència domèstica. Potser és prest per saber si ens trobam davant d’un fet puntual o si s’acabarà convertint en una tendència. El canvi ha estat evident. I, les reflexions al voltant del que ha passat, pertinents.

Malgrat que els planetes Atresmèdia i Mediaset pertanyen a galàxies molt allunyades del marc per on circula la meva nau mental —de fet, el meu consum televisiu, almenys pel que respecta a les cadenes dites generalistes, és mínim, per no dir gairebé inexistent—, tenc un coneixement suficient amb què demostrar que les dues plataformes que dominen l’espai audiovisual espanyol han donat, històricament, una imatge de les dones totalment lligada a l’heteropatriarcat, un sistema d’organització social que, entre d’altres aspectes, dona cobertura als maltractadors.

Tancar homes i dones en una casa i espiar-ne el comportament no és un experiment sociològic. Enviar-los a una illa a perpetuar un model de relacions de parella en què els mascles alfa comanden i les dones hi són per a servir-los i satisfer-los, és un format televisiu plenament actual que cerca, justament, convertir en espectacle uns rols basats en la subordinació de la dona a l’home. Aquests programes, a més, s’emeten a una cadena que es va donar a conèixer a nivell estatal, precisament a base de mostrar dones amb poca roba, que ensenyaven pit i cuixa, com si fossin objectes decoratius l’única finalitat dels quals era remoure els instints més primaris del sector masculí de l’audiència. De parlar, de dir coses amb gràcia, de reflexionar sobre temes seriosos, se n’encarregaven —i se n’encarreguen encara, perquè els rols, potser matisats, es mantenen— homes perfectament vestits d’etiqueta.

Per açò mateix, que una cadena televisiva com aquesta hagi emès un programa en què justament es denuncia una situació de violència física contra una dona, no deixa de ser xocant. Com sempre, podem veure el got mig buit o mig ple. Avesats, però, com estem, a esser malpensats per necessitat, cal sospitar-ne, d’aquesta funció social de la televisió. És lícit demanar-se fins a quin punt, al darrere de tot plegat, hi ha només les ganes d’obtenir audiència. Si fos així, la denúncia no seria altra cosa que una nova via per arribar-hi. Més que una qüestió de valors, tot fa pensar que ens trobam davant d’una batalla per les xifres.

La maniobra, sense deixar de banda que ha tingut algunes conseqüències inicials positives, com hem dit, pot acabar essent molt perillosa. Si el que interessa només és donar carnum als teleespectadors, perquè aquesta mena de confessions atreu el voltor que molta gent porta a dins, la qual cosa es tradueix en un major número d’ingressos per publicitat —la televisió privada és únicament un negoci, cosa que no hem d’oblidar mai—, la violència contra les dones es pot acabar convertint en generadora d’espectacle televisiu, després d’haver assimilat i, per tant, d’haver-li tret la càrrega ideològica a qui lluita contra ella. Anul·lant-la, en definitiva. Fins i tot, arribats a aquest punt, no seria sobrer demanar-se fins a quin punt tot plegat no és, en el fons, una maniobra conscient del sistema per acabar amb una possible amenaça i, així, en haver-la convertida en una Mrs. Wonderful més, seguir perpetuant la subordinació de la dona en el temps.

Share Button

Un comentari

  • margarita

    17 maig, 2021

    Hi ha temes com aquest del patriarcat que ja no son un fet cultural , son una creença , un mandat . Hi hauria d’haver un onzè manement que prohibís el maltractament .

Els comentaris estan tancats.