Anar a l’Aire

A mi, per molt que engendri «lilàs que broten de la terra morta», que mescli «records i anhels» i que somogui «les rels enterques amb ses pluges vernals», no em sembla que l’abril sigui «el més cruel dels mesos», com afirma Elliot. Ben al contrari, juntament amb els primers dies de maig, que avui tot just acabam d’encetar, aquesta és una època que esper amb impaciència pel fet d’estar directament relacionada amb la campanya d’anellament que, en el marc del projecte Picole Isole, es desenvolupa a l’Aire, un illot de trenta-quatre hectàrees, majoritàriament de roca pelada, situades davant de Punta Prima, al sud-est del litoral menorquí. Fins i tot ara, quan fa força temps que no hi particip (boni bé una dècada, comptat i debatut), l’enveja respecte dels que hi són s’ha fet més latent que mai.

Seguir-ne els resultats a través del blog no deixa de ser un trist premi de consolació, però és molt millor que res i cal estar agraït al fet que els avenços tecnològics ens permetin conèixer l’evolució de les captures i de les espècies d’ocells anellades gairebé en directe. És evident l’alt interès científic d’aquesta campanya, que a l’illa coordina la Societat Ornitològica de Menorca. Els ocells són uns bioindicadors fonamentals, ja que són molt sensibles als canvis en el medi. Analitzar-los, de la forma menys invasora possible, és una bona manera de saber quin és l’estat de salut en què es troba el nostre planeta, ja que ràpidament els afecten els canvis en el medi. Aquest és un dels aspectes que, gràcies a l’anellament, s’estudien en la campanya.

A més, l’illa de l’Aire ofereix altres valors ambientals força interessants, començant per la presència d’una subespècie de sargantana gimnèsica caracteritzada pel seu intens color negre amb llambregades d’un blau metal·litzat, la densitat poblacional de les quals (i la confiança que mostren davant dels desconeguts, conseqüència d’haver viscut en un indret sense gaire depredadors) sorprèn les persones que la visiten per primera vegada: quan el sol escalfa la superfície de l’illot, n’hi ha gairebé per tot. Aquest sauri manté una relació singular amb la rapa mosquera, una planta el nom científic de la qual (dracunculus muscivorus) denota que és carnívora, devoradora de mosques. A canvi de compartir una part de la seva dieta amb les sargantanes, les impregna de pol·len de tal manera que, amb les seves constants anades i vingudes, n’afavoreix la pol·linització. Un quid pro quo de manual.

Ara bé, a més de tots aquests elements naturalístics, poder participar d’una campanya d’anellament científic a l’illa de l’Aire ofereix la possibilitat de viure una experiència única a nivell humà. En primer lloc, perquè allà es copsa perfectament què vol dir el mot aïllament: malgrat tenir la costa sud menorquina a tot just una milla marítima, a tocar, en dies de boira no es veu la costa que hi ha a l’altra banda de la llesca d’aigua. Allà, la sensació que es té és la de dos mons desconnectats: el temps hi transcorre a un altre ritme. És un indret perfecte per viure l’experiència del límit, de la finitud. Allà, tot comença i acaba. A petita escala, és un mirall d’un planeta, el nostre, que alguns creuen inexhaurible a l’hora d’explotar-lo. A més, les condicions gairebé eremítiques del petit espai reservat a l’allotjament dels anelladors i ajudants, una petita cotxeria sense aigua corrent, amb molt poques de les comoditats a què esteim avesats, obliguen a fer-hi una vida senzilla, a desconnectar de la complexitat que hi ha a l’altra banda del canal. S’hi va a fer feina. Sí. Però en cap moment, per molt que se li dediquin totes les hores de llum solar i algunes en què la fosca comanda, se’n té la sensació.

A l’illa, qualsevol petit gest pot convertir-se en un gran plaer. Ho és, per exemple, celebrar les postes de sol. Observar, cada dia, com es fon l’astre rei, en la mar o, en funció de les dates, rere l’escull d’en Caragol, convida a apreciar els petits detalls i a veure amb uns altres ull el món que ens envolta. També tenen un gust diferent, a l’Aire, les converses. L’indret és com una mena de parèntesi, un sortir dels àmbits de la rutina. Esser-hi permet de prendre’n distància, d’agafar-ne perspectiva. Açò fa possible veure-la i parlar-ne des d’un enfocament amb què les coses es veuen d’una altra manera.

També és un marc ideal per a les lectures. Entre batuda i batuda (cada hora, mentre és de dia, cal comprovar si hi ha ocells a les xarxes japoneses per anellar). Quan les captures escassegen, el temps per a llegir s’eixampla. La tranquil·litat absoluta de l’indret fa que les pàgines retin. Fins i tot el son, bressolat pel plany ploraner de les baldrigues, esdevé més reparador que el de casa, per molt que els llits (o el terra: a vegades no hi ha més remei que dormir-hi, protegit només per la màrfega i el sac de dormir), no siguin, en aparença gaire còmodes.

Podria seguir enumerant les boneses de l’indret (la gastronomia, les passejades nocturnes fins al far, les nedades en l’aigua gelada, única alternativa a la dutxa…), però no cal. La majoria formen part de la llegenda íntima de cadascuna de les persones que ha tingut la sort de poder ser part d’aquestes campanyes i que, a més de la feina científica, han pogut gaudir d’una experiència vivencial que no té preu. La desconnexió hi és gairebé absoluta. Les coses hi funcionen a un altre ritme, digne, humà. Millor.

Per molt que els detalls hagin canviat amb els anys —si no vaig errat, la primera vegada que hi vaig participar va ser en una visita puntual el 1994 quan encara, a la cotxeria, hi havia els vehicles amb què s’atracaven les bombones al far, per la petita carretera asfaltada que el connectava amb el moll, que llavors encara estava sencer—, estic convençut que l’essència de l’Aire segueix essent la mateixa. Hi he passat moltes i bones estones. Hi he arribat a estar tot sol —fent de Robinson, sense cap connexió amb el món exterior (el mòbil amb què ho havia de fer havia caigut a la mar, jo amb ell!—, amb la família, amb amics i coneguts. Hi han nascut, a l’illa, bones amistats, tot i que, amb alguns personatges, l’estada ha servit per saber que hi ha gent amb qui no cal relacionar-s’hi gaire. Per sort, han estat casos molt puntuals.

Cada any, des que va començar la campanya, el 1993, un quadern de bitàcola recull un diari de campanya (que només s’ha vista interrompuda en una ocasió: la de l’any passat, pel motiu que tots coneixem), que redacta l’anellador responsable del torn. S’hi poden llegir els noms de totes les persones que n’han format part i dels dies en què hi han participat, les dades ornitològiques més interessants de cada jornada, apunts sobre la meteorologia del moment i, en més d’una ocasió —i ho sé perquè jo mateix n’he redactat unes quantes pàgines—, tot tipus de reflexions diverses que defugen els aspectes científics i es centren en el vessant humà i vivencial de la vida a l’illot. En alguna ocasió he sentit a rallar de l’interès que pot tenir fer-los públics. Ara mateix, no estic segur que calgui fer-los transcendir, tot i que, alhora, no em faria res revisar allò que hi vaig deixar apuntat fa quinze o vint anys, textos dels quals no en tenc el més mínim record.

Casualment, he enllestit aquesta nit passada la primera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, La pell freda. Els filòlegs, com explica Josep Murgades, som lectors professionals. Ens toca llegir textos que, per gust, potser no tocaríem mai. I, pitjor, moltes vegades hem d’acabar-los, per molt que, a la cinquena pàgina, hagin perdut tot tipus d’interès i ens caiguin de les mans. Haver d’explicar l’autor i l’obra als alumnes, m’hi ha obligat moltes vegades (amb resultats satisfactoris en moltes ocasions, tot s’ha de dir). L’acció del relat que planteja l’autor de Victus o de Pandora al Congo es situa en una remota illa amb un far i dos homes que són atacats per uns éssers fantàstics i que em sembla interpretar, més que no pas com una obra que reflexiona sobre les pors humanes —amb un humor que, tot i anunciar-se, no he sabut localitzar enlloc—, com una al·legoria de la colonització occidental i de la visió eurocèntrica dels altres, fonamentada en una suposada supremacia de l’home blanc que, a la pràctica, va demostrar ser gens civilitzada.

Res a veure, el que passa a La pell freda amb l’illa de l’Aire, un lloc en què, justament, la vida hi és més humana que mai. Potser és per açò que, enguany especialment, enyor no poder-hi anar.

Share Button

3 comentaris

  • Àlex

    3 maig, 2021

    Ens fa falta l’Aire. SI bé és cert que amb el bloc i el compte de twitter de la SOM, hi som un poc més a prop, ens falta l’Aire.
    Gràcies per posar-hi lletres i mots que fan de més bon passadora l’espera del bon temps per poder tirar barca a la mar i partir cap a l’illa.

  • Francesc

    2 maig, 2021

    I tot i així, a canviat tant!
    Tot destroçat, tot abandonat…
    No fa tants anys, quan anavam uns a caçar conills, altres a tirar ses canyes, qualqun que anava a fer rai (qui ve a l’Aire una estona amb es rai? deien cada tant en tant) altres (es petits) a acompanyar a qualsevol que hi anava i passejar o contar estrelles o jugar o tirar unes llences o amb sa canyeta de suro i es brumer; de tant en tant cuatre o cinc barquetes a “arrenjar quatre coses” que qualque temporal havia destroçat. Casi tots a “fer llenya” per sa ximeneia que havia duit la mar. Altres dies a “fer vespre” i pescar un poc… Cada mes de s’any, a qualsevol dia; no feia falta que ningú organitzes res online, ni per mòbil, ni a setmanes vista.
    I ara… tot abandonat; I vagis nadant, remant amb sa barqueta o es kaiac, just arribes comences a sentir enyorança veient com aquell punt i pont de reunió de ses cales de casetes de vorera de devora ha caigut.
    Entenc que es temps han canviat: que açò de caçar conills i pescar amb canyeta o amb es rai o anar a arrenjar coses que no son teves ja no es pot fer, però lo d’ara de Menorca ja en queda poc…
    I de tot açò no fa massa; encara no he arribat a nes 40 anys.

  • Raül Escandell

    1 maig, 2021

    Molt polit, i cert, tot el que dius. Les “portes” de l’Aire estan obertes a (gairebé) tothom, ja ho saps. Encara hi ets a temps!

Els comentaris estan tancats.