La sang

Coincidint amb la data del vint-i-cinc de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, hem sabut, gràcies a la premsa, que a Escòcia les compreses i els tampons seran gratuïts a partir d’ara per a qui en necessiti. La notícia té diferents punts d’interès. D’una banda, perquè posa damunt de la taula l’existència —intensificada durant la pandèmia— de l’anomenada pobresa menstrual: un tant per cent important de dones escoceses no té els recursos econòmics necessaris (uns deu euros mensuals, una quantitat sembla esser que desconeguda per gran part, segurament masculina, de la població) per comprar aquests productes que pal·lien els efectes de la regla. La notícia no diu res, per cert, de les copes menstruals, que hi són i constitueixen una alternativa sostenible a la cel·lulosa (i als químics que hi inclouen) que cal valorar. El cost per a les arques públiques, uns dos milions i mig d’euros anuals, indica la dimensió de la mesura. Ara bé, d’altra banda, aquesta acció serveix, sobretot, per normalitzar —des del moment en què se li dona visibilitat i per molt enfora que ens trobem d’allò que tocaria esser—, un tema tabú de la nostra societat, el de la menstruació.

Seria molt interessant, ara mateix, que aquesta reflexió prengués el camí d’intentar escatir el paper que juguen els tabús —a la pràctica, tal i com explica l’Enciclopèdia Catalana, «prohibicions màgiques d’un àmbit cultural determinat» que es relacionen amb allò que defuig la quotidianitat del grup que les estableix i que sol tenir un origen no racional, un aspecte, aquest, que no acab de veure prou clar— a l’hora de configurar les societats. Perquè és evident que ho fan, caracteritzar els col·lectius que els practiquen, tot diferenciant-los dels altres. En el cas de la menstruació, independentment de quin sigui l’origen del tabú, no hi ha dubte que al darrere hi ha una estructura social basada en el patriarcat i el paper que hi reserva a les dones —esser mares, bàsicament—, la qual cosa justifica que s’invisibilitzi el període del seu cicle reproductiu en què, justament, deixen de ser fèrtils, és a dir, útils, perquè no poden acomplir el seu paper de perpetuadores de l’espècie, de la genètica i, sobretot, del llinatge del mascle.

Mentre dura el que el llenguatge mèdic anomena, amb l’asèpsia que el caracteritza, la pèrdua de flux hemàtic —la sang—, «procedent de la cavitat uterina, que surt pels òrgans genitals i que es reprodueix periòdicament», amb què s’elimina la capa funcional de l’endometri, l’embaràs és gairebé impossible. En aquesta mena d’hemorràgies, la regla passa a ser connotada negativament. Davant de la realitat d’aquest tabú, tot allò que tengui a veure amb la normalització d’aquest fenomen ajuda a superar-lo. Que se’n ralli, que s’ajudi a donar visibilitat i dignitat a aquesta sang és també una passa encaminada a superar els patrons patriarcals a partir del qual s’organitza la nostra societat.

Coincideix aquesta reflexió amb allò de què realment volia parlar en aquest xalandrot: de la presència de la menstruació en la literatura, ja sigui com a tema o com a motiu. Però, com que ja no ve d’aquí, en un sentit més ampli, podríem fer referència a la prevenció que, en aquest àmbit —almenys en l’anomenada tradició occidental—, ha mostrat i mostra la creació literària davant de qualsevol mena de fluids que emanen del cos humà. Va ser durant la presentació palmesana del llibre Brànquies (Adia, 2017), de Guillem Gavaldà, que, des del públic, una il·luminadora intervenció de Maria Victòria Secall reivindicà la bellesa revolucionària que podia haver-hi —també— en aquests elements que la societat no veu amb bons ulls: sang, suor, semen… Només cal fer un repàs d’aquelles obres que hem llegit per comprovar que l’aparició d’aquestes secrecions és inusual.

Hi ha l’impuls, en una primera llambregada, de pensar en la força que té l’escatologia en la cultura popular catalana, la màxima expressió de la qual és la figura del caganer dels betlems o pessebres («en Bernat qui caga», en dèiem a casa). Sembla que aquesta mena de referències als excrements es manifesten de manera lúdica, en contextos etnopoètics, folklòrics, i són una herència de la cosmovisió medieval i, sobretot, del barroc (en un fil conductor que uneix alguna de les desgràcies patides pel protagonista del Llibre de fra Bernat, de Francesc de la Via —amb tot el bagatge dels fabliaux que emana del text—, amb la latrina a la qual dedica un pompós poema Francesc Vicent Garcia —«La monarquia regint / Felip terç, que la millora, / se féu esta cagadora, /essent papa Paulo quint»—, passant pels diferents tractats del pet que circulaven amb freqüència durant l’edat moderna), i que encara avui trobam en moltes mostres de la cultura popular (potser els versos antològics amb què s’inicia «La sequia», d’Albert Pla, en siguin un exemple mirífic: «Tens paper de vàter enganxat al cul…»).

Deixem, però, l’escatologia de banda i, per tant, l’element lúdic. El fet que una part important dels fluids de què  parlam tenguin una relació directa amb el sexe pot ajudar a entendre algunes coses, perquè en una societat patriarcal, els rols en aquest àmbit, clarament fal·locèntric, també estan força marcats. El tabú és diferent en funció de la substància secretada. Ens referim, ara, a la sang i al semen. Aquesta darrera, en ser masculina (etimològicament no vol res més que llavor), no té una connotació negativa marcada, tot i que pel fet de pertànyer a l’àmbit sexual, un altre tabú per ell mateix i, per tant, proscrit de l’àmbit públic, és mal de veure fora de l’esfera privada. També a nivell literari.

Per açò, ens pot sorprendre trobar-nos-en al bell mig d’una pàgina. No és habitual. Per molt que quedi perfectament integrat en la lògica del discurs, que la protagonista de la novel·la Panorama amb dona, de Miquel Àngel Riera (Edicions del salobre, 2008), manifesti que «l’amo en Cosme és molt més senyor i sap més de fineses, però això de torcar-s’hi, amb ella [una flassada], les restes de lleterada és, en canvi, una cosa que, en Laro, si ho va fer mai, va ser ben d’amagat i no en tenc memòria. Per sort, el suc d’un home o no fa olor o, si en fa, m’agrada», no deixa de sobtar el lector. El mateix passa amb aquell vers tan conegut de Palau i Fabre: «l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol». L’impacte es matisa quan la temàtica de l’obra gira al voltant de l’erotisme, ja que no és tan inesperat. És el que passa en llegir els textos del Llibre d’amorg (Arrela, 2014) de Tomeu Truyol: «La llet fermentada / en el gland arrugat. / Com un crostim, / l’amor caduc», exposa, amb contundència, el poema «Pansiment».

Com ja he dit fa uns quants paràgrafs, allò de què volia parlar avui és de la presència de la menstruació en la literatura. Fins ara, en coneixia molt poques referències —el meu bagatge lector és el que és—, tot i que tenc la impressió que no és, aquesta, una temàtica gaire conreada, justament per les connotacions que se li associen. Tot i que no hi tengui una relació directa, ni d’enfora, pot ser explicatiu de l’aversió que provoca el fet que Joel Bagur no guanyés la segona edició del premi Joan Duch de poesia, l’any 2000, justament perquè el títol del poemari que hi va presentar era «Amorràgia». El jurat el va considerar de mal gust.

Tot açò que heu llegit fins ara només volia servir per posar de manifest la transcendència que suposa que Llucia Palliser hagi dedicat una secció de la seva opera prima, Cada veta de vida (Stonberg, 2020) a la menstruació. I que ho hagi fet amb una solvència literària contrastada. A més de la coherència que suposa parlar-ne en un llibre en què la veu poètica assaja de posar ordre a la realitat que l’envolta, a partir de l’aixopluc de diversos cicles (les fases de la lluna o del son) que, des de la regularitat, permeten —ni que sigui il·lusòriament— entendre el caos que ens envolta, parlar de la regla serveix —tal com va comentar l’autora en la presentació del llibre— per donar visibilitat a les dones, també en un moment del cicle vital, el de la minva o menopausa, que s’associa a la pèrdua de la «fecunditat» i, per tant, en el marc de la societat patriarcal, al fet de deixar de ser «productives», amb totes les conseqüències negatives que aquesta realitat suposa.

Són justament quatre poemes els que conformen la secció del llibre de Llucia Palliser, de títol prou significatiu: «Purgationibus mulierum», el purgatori de les dones, una referència directa al procés de renovació que remarca la sang, cíclicament, però també l’associació a la idea cristiana de pecat que cal fer net, en aquest cas un de natura exclusivament femenina. El paratext de Sònia Moll que l’encapçala apunta al contingut que hi trobarà el lector: quatre sonets (una forma molt exigent formalment i que, potser, treu una frescor als poemes que si tenen en altres seccions del llibre) que ens mostren el cicle complet de la «fecunditat» femenina, que s’inicia amb l’arribada de la regla («com casa de sang és la dona: freda / humida, la immaculada corpenta»).

És amb l’aparició de la sang que el jo poètic esdevé dona, és a dir, que entra en la fertilitat a què fan referència les deesses Àrtemis, Gea, Cíbele o Demèter i també la natura que apareix com a escenari del poema «menstruar». I, mentre dura l’edat en què les dones poden ser mares, apareixen els estigmes que es relacionen amb l’arribada de la sang: al poema «ovum», els antics remeis per a evitar els embarassos no desitjats («del saber antic seguiu els dogmes: dota / de judici prodigiós la dona»), aborden el tema del desig en els moments en què, per la regla, la femella no és productiva, un moment en què, per açò mateix, rep el rebuig social, com bé explica «malignitat de la sang», un poema que pren com a referència els costums, bàrbars, d’algunes tribus que, mentre les dones menstruaven, les tenien literalment enterrades i aïllades de la resta del grup. D’aquests pocs exemples citats, podem percebre clarament la potència de les imatges que ens regala Palliser. El cicle s’acaba amb «la deixa», la menopausa de què parla el darrer text de la secció, que gira al voltant de les conseqüències que implica esdevenir «arbre que no floreix». La referència a la bíblica Sara, amb què es clou la composició mostra una possible sortida a la situació, la d’esdevenir «mare espiritual».

Potser un poc a la correguda, reconec que m’he enredat abans d’arribar-hi —tot i que moltes vegades, fer el camí llarg ens regala paisatges imprevistos o, en aquest cas, paràgrafs inesperats—, al final he pogut exposar el que volia: la importància que té donar naturalitat i, fins i tot, convertir en matèria literària, la menstruació, amb tot el que de revolucionari implica aquesta maniobra. Si açò, a més, es fa ben fet, els lectors hi surten guanyant.

Visits: 2