Per apreciar Carner, abans, cal llegir-lo

Enguany es commemoren els cinquanta anys de la mort de Josep Carner. Som escèptic davant de segons quina manera de celebrar les coses, especialment quan són l’excusa per a muntar paradetes institucionals amb comissariats més que discutibles i altres despropòsits per l’estil. Ara bé, crec que, en aquesta ocasió, les coses van per una altra banda, tot i que no acab de veure clar que l’Any Carner aconsegueixi acostar aquest escriptor fonamental de la poesia catalana del segle passat als lectors actuals. La culpa de tot plegat no la podrem encolomar, a més, a la maleïda pandèmia, tot i que potser hi hagi pogut incidir d’alguna manera. En aquest cas, diria que tot plegat és una qüestió de llibres.

Potser allà on més evident s’ha fet la commemoració de què parlam és a la xarxa, en forma de polèmiques. Periòdicament, hi podem trobar piulades i fils en què els detractors carnerians posen a parir l’autor i els seus seguidors (i a l’inrevés). També hi ha algun cas de gent que hi intenta incloure algun discurs amb un to constructiu, tot i que aquesta mena d’intervencions hi són minoritàries i, diria, fora de context: can Twitter és la versió internàutica de les baralles de carrer amb què els al·lots en edat escolar resolien els seus conflictes. Qui hi participa ja sap el pa que s’hi dona. Cal agrair a aquesta mena de discussions el fet que, la virtualitat, no permet d’arribar a les mans, tot i que, d’altra banda, el format permet ésser molt agosarat i pixar constantment fora de text. El canal, per tant, en què es vehiculen els debats és significatiu dels temps en què vivim.

Ara bé, les polèmiques al voltant de Josep Carner, des de fa unes dècades (segurament des que, poc temps abans de morir, va viatjar a Catalunya), han esdevingut cícliques. Potser la més ressenyable és la que van iniciar, la primavera de 2002, els anomenats «Imparables» (si no saps qui són és que ets un boomer), arran d’un text de Sebastià Alzamora, llavors un enfant terrible de les nostres lletres, en què aprofitava la crítica a l’autor per qüestionar altres aspectes relacionats amb el sistema literari català (el cànon, les herències ferraterianes…). Durant un temps, a la premsa, detractors i defensors de l’obra carneriana van fer públics els seus arguments. Poc després, com sol passar sempre, la cosa va acabar morint de finor i la condició de l’autor va tornar al seu estat de letargia.

Potser m’equivoc però, en resseguir les aportacions d’aquell debat i les que actualment fan bullir l’olla de Twitter, em sembla que al darrere de les polèmiques actuals —no vol dir que abans no hi fossin: ara, però, són més evidents— hi ha, en la majoria de casos, un gran desconeixement respecte de l’autor i de l’obra que va escriure, sobretot en el cas dels detractors, tot i que no només. Moltes de les argumentacions parteixen de tòpics o de llocs comuns que demostren que se l’ha llegit parcialment i superficial o, pitjor, evidencien que la lectura, directament, no s’ha fet. Xavier Bru de Sala, conegut personatge habituat a ocupar càrrecs institucionals en aquesta mena de commemoracions —com hem dit abans, en el cas de Carner, el comissariat de Jaume Coll és més que lògic—, és un exemple mirífic d’aquest coneixement simplificat i tòpic. En una entrevista a Vilaweb, deixa anar —sense cap mena de vergonya— que Carner «era, indiscutiblement, un superdotat, però la seva obra no estava a l’altura d’aquestes grans capacitats». Justifica l’astracanada per dos motius. Bàsicament perquè, segons Bru de Sala, el nostre poeta no feia literatura del jo (per «pudor estètic o personal») quan tocaria haver-lo fet i, també, perquè darrere del domini de llengua «excelsa», amb «unes paraules molt més belles», «després no et queda res». Al discurs, típic i tòpic, no hi manquen les desqualificacions a Gabriel Ferrater i a la interpretació que va fer de Nabí.

Contra aquesta visió reduïda i reductora (anava a escriure castrada i castradora) de Josep Carner, Jordi Marrugat ha emprès una tasca —quixotesca fins a un cert punt— per acostar-lo al públic actual, tot remarcant-ne la importància. Ho fa, estratègicament, amb intel·ligència: empra com a camp de batalla el món de les xarxes, però fent-ne un ús diferent al que esperaríem trobar-hi, posant-hi seny, per tal de desmuntar, un rere l’altre, els tòpics que giren al voltant del poeta. Podem llegir-lo al digital de crítica literària La lectora (un luxe per a aquells que cercam bons continguts sobre crítica i literatura catalana), amb un parell d’articles en què rebat, amb arguments sòlids —hi ha un profund coneixement de l’obra carneriana al darrere del que diu—, les visions esbiaixades que existeixen al voltant d’un autor que va ser, durant uns anys, noucentista (un concepte que, per ell mateix, no descriu cap estètica literària), però moltes coses més; que va ser catòlic, tot i que no va fer poesia confessional; que va construir els seus llibres a partir de poemes publicats prèviament, la qual cosa no impedí que els dotés d’una estructura calculada al mil·límetre; que va fer una poesia que no era amable sinó que recorria a les figures càndides, en el sentit volterià, per a poder copsar millor el món de què formava part; que dominà la llengua, sí, però no com a finalitat sinó com a mitjà per a poder expressar millor els resultats del camí de coneixement que va ser la seva poesia. Fins i tot, Marrugat té temps per a argumentar al voltant d’aquells que acusen Carner de ser un poeta masclista.

M’agradaria pensar que molts d’aquests llocs comuns estan superats per l’acadèmia. O, almenys, per una part important del gremi universitari. Hi ha un camí, encetat per Carles Riba o, més endavant, per Gabriel Ferrater, als quals cal afegir posteriorment professors com Jaume Aulet i Enric Cassany, que ens mena fins a Marrugat, el qual interpreta —a la monografia Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea— l’obra del poeta en clau continental, cosa que li permet situar-lo al costat dels grans noms del moment, com Rilke, Elliot o Valéry, entre d’altres autors fonamentals de la poesia del segle XX.

Hi ha, però, un buit, en aquest procés. Hi manca una baula en la cadena de transmissió que va del món acadèmic al gran públic. Segurament, hi té molt a veure el fet que la nostra és una cultura minoritzada, amb tot de complexos d’inferioritat induïts. Però, a més dels factors externs, n’hi ha que es generen dins mateix del sistema. Potser, l’aparició del sisè volum de la Història de la literatura catalana, que dirigeix Àlex Broch, ajudarà a establir aquests ponts entre la universitat i la societat per a la qual treballa el món acadèmic. Aquí cal esmentar la importància de l’ensenyament secundari i del batxillerat, en tant que connectors entre els dos pols, que haurien de tenir un paper principal a l’hora de transmetre una imatge rigorosa i completa de Josep Carner (i de tants altres autors de la nostra literatura). No sempre ha estat així, per cert. Una bona bibliografia a l’abast hi ha de contribuir notablement, tot i que els currículums després no ho posin gens fàcil: sembla que no interessi que els alumnes tenguin una visió mínimament completa del seu patrimoni literari, com tampoc no es valora que facin de la lectura una font de coneixement i de plaer alhora (cosa que ens mena a un altre debat que, avui, no podem abordar).

Tot el que acabam d’exposar, però, ens mena al que és el problema principal de tot plegat: per molt que variïn els discursos al voltant de l’autor, per molt que desapareguin els tòpics des dels quals se l’interpreta, des del moment en què el lector segueixi sense poder accedir fàcilment a l’obra carneriana, qualsevol esforç per a promocionar-lo serà inútil. És ver que l’edició de l’obra completa de l’autor està en marxa, però la velocitat a què avança és exasperant. Potser, la lentitud està justificada en el cas de l’edició crítica (extremadament complexa en un autor que reescrivia constantment la seva obra, que entenia com un procés d’autoconeixement i d’aprenentatge). Ara bé, no ho veig tan justificat en parlar de les edicions adreçades al gran públic. Ja fa anys que l’assumpte cueja.

No és la meva intenció explicar ara cap batalleta personal, però crec que és interessant apuntar que en els meus anys universitaris —la segona meitat de la dècada dels noranta del segle passat— el volum Poesia ja era molt mal de trobar (a més de tenir un preu inabastable per a l’economia precària dels estudiants, avesats a fer filigranes financeres cada mes). Ell llibre, ara mateix, és introbable, sobretot des que Marc Rovira en va aconseguir el darrer exemplar, després d’una aventura èpica a can Vallcorba (com va explicar a una edició del programa radiofònic «Ciutat Maragda»). Una de les assignatures de la llicenciatura de què guard més bon record és la que vam dedicar monogràficament a Josep Carner —cinc crèdits de l’època—, l’evolució poètica del qual, a partir de la reescriptura del seus llibres, vam seguir gràcies a un enorme dossier de fotocòpies. Accedir, en aquells moments, a la seva obra editada, era força difícil (uns pocs companys, privilegiats als meus ulls, lluïen a classe el volum Poesia de 1957, però eren una excepció).

Hi manquen edicions. Més enllà de les típiques i tòpiques, bàsicament Els fruits saborosos, El cor quiet i Nabí, aparegudes en col·leccions adreçades als estudiants —amb propostes didàctiques i altres elements útils a la secundària i al batxillerat, però poc pràctiques per als common readers—, no disposam, per exemple d’edicions de butxaca de l’obra de Carner. Evidentment, el primer volum de la poesia completa (Llibres de poesia 1904-1924) no sembla adreçada a aquest mercat sinó que és material per als especialistes. I, ara faré de moletes, hi manquen bones antologies. De fet, se n’ha publicada alguna en el que portem de segle? Poques i, una altra vegada, adreçades als estudiants. No n’hi ha prou. Hi ha, a més, algunes anomalies editorials que no acab de veure clares, ni tan sols com a maniobres comercials, com la de publicar, ja fa uns anys, en volums separats, algunes de les seccions que formaven part de Poesia. És evident, a més, que el mercat editorial va com va i que trobar llibreries que maldin per tenir un bon fons és, de cada vegada, més difícil. Carner hauria de ser un autor sempre present als prestatges, immune a la dictadura de les novetats fugisseres. Com un Shakespeare respecte de la literatura anglesa o un Baudelaire per a la francesa. La realitat, malauradament, és una altra.

És un símptoma evident que alguna cosa, segur que més d’una, falla en el nostre sistema literari. Sense estudis crítics ben fets, sense textos publicats que l’acostin al lector, només amb les polèmiques poc fructíferes de la xarxa (que solen acabar, moltes vegades, en reduccionismes eixorcs i en insults personals), no arribarem gaire enfora. En davallar el suflé que estem vivint, si no hi ha fruits duradors a l’abast, l’any Carner haurà estat una deixada perduda. Una més. No crec que la nostra literatura es pugui permetre tenir un autor de primer nivell en la situació en què es troba. De fet, si fóssim (o, com a mínim, volguéssim ser) una cultura normal, ens cauria la cara de vergonya davant d’aquesta realitat.

Visits: 6