Qui ocupa, preocupa?

L’ús de la política de la por és més vell que anar a peu. Atemorits de manera induïda —tot i que hi ha sociòlegs que troben que el fenomen és espontani—, preocupats per la presència d’algun tipus d’amenaça que realment no existeix, els ciutadans no dubten a fer concessions al poder i perdre alguns drets a canvi de sentir-se protegits, segurs. Aquesta manera de fer és fàcil d’observar en contextos relacionats amb conflictes armats, com va passar durant els anys de la guerra freda en què el món va estar dividit en dos grans blocs després de la II Guerra Mundial. És una pràctica efectiva, com demostra el fet que encara és vigent a molts racons del nostre món. Passa, però, que amb la globalització neoliberal la política de la por ha pres camins nous i s’ha infiltrat en nous àmbits de la vida quotidiana, la qual cosa no deixa de ser preocupant.

A nivell polític, és fàcil comprovar com el conservadorisme populista ha fet i fa un ús estratègic de les suposades amenaces de tot tipus d’enemics imaginaris (tot i que aquest no és un procediment exclusiu de les opcions de dreta i ultradreta). Darrerament, la premsa insular s’ha fet ressò d’una iniciativa política que vol actuar amb contundència contra l’ocupació —escrit amb ce— d’habitatges, en una nova versió, l’enèsima, de les maniobres de la confusió a què l’entranyable diari ens té acostumats. Com els calamars, van amollant tinta, en forma de lletra impresa, amb la intenció de despistar el lector respecte del focus real de les suposades problemàtiques de què parlen.

Des que va aparèixer, ja fa molts d’anys, el moviment okupa —escrit amb una lletra ca ben reivindicativa— lluita contra el problema greu de l’especulació immobiliària a partir d’accions directes amb què es cerca donar un ús, sobretot social, a espais buits o abandonats: com a tal, es troba força consolidat a tota Europa i no té res a veure amb cap suposada actitud egoista d’uns pocs i sí amb polítiques radicalment democràtiques que xoquen, de ple, amb la lògica mercantil d’una determinada manera d’entendre la propietat privada.

Durant la dècada dels vuitanta, el moviment va tenir com a banda sonora algunes cançons icòniques com la que interpretava Barricada, la famosa «Okupación», pertanyent al disc No hay tregua (BMG Ariola, 1986) o la punkarra «Skuaters», que formava part del recopilatori Condenados a Luchar (Discos Suicidas, 1986), acompanyades d’una imatge corporativa potent, encapçalada pel logotip, una o travessada per una sageta ondulant, que molts vam conèixer, de la mà de les vinyetes dibuixades per Azagra, al costat d’una variadíssima simbologia de les lluites urbanes de l’època. Més endavant, va tenir alguns moments de molt ressò popular. Per exemple, en desallotjar-se el cinema Princesa, als anys noranta, emblema dels centres autogestionats barcelonins o, més endavant, Can Vies, també a la capital del Principat.

A Menorca, el moviment ha tingut algunes —poques— presències en el passat. Potser la més significativa és la que va desembocar en l’ocupació de l’antiga bateria militar de Llucalari, en començar l’any 2002, una experiència molt interessant i potser massa poc coneguda a dins i a fora de l’illa. Per aquells que, de manera més directa o tangencial, hi van participar, el que va passar durant aquells ja llunyans pocs mesos va ser un gran aprenentatge, en tots els sentits, no només els enriquidors. Qui hi estigui interessat, pot llegir el llibre de Copèrnic Capsanada, Llucalari (Col·lectiu Folklòric de Ciutadella / Menorca segle XX, 2005), un testimoni des de dins que explica com es va desenvolupar aquesta acció en contra de l’especulació i de l’abandonament dels edificis públics (l’exèrcit se’n va fer un fart, de deixar abandonats edificis militars, molts dels quals van acabar convertits en runa). Avui, no hi és sobrer apuntar-ho, Llucalari Nou —aquest n’és el nom complet— és en mans privades i s’ha convertit en una luxosa casa rural destinada al lloguer vacacional.

Amb l’aparició i consolidació d’una darrera versió, d’arrel neoliberal i, per tant, la més salvatge, de l’economia especulativa en el sector de l’habitatge, hem vist com la gentrificació —el procés de transformació urbana que buida els nuclis històrics de les poblacions (sobretot d’aquelles que es dediquen d’una manera o altra a les activitats turístiques) per a convertir-los en atractius betlems perquè els turistes s’hi puguin fer les fotografies de rigor— s’ha anat escampant perillosament com una gran taca d’oli. Amb els canvis estructurals, els veïns de tota la vida i els treballadors que es dediquen als sector dels serveis s’estan quedant, literalment, sense llocs on viure. Eivissa és, com tots sabem, un paradigma d’aquest fenomen. Tenir accés a un habitatge digne s’ha convertit per a molta gent en una necessitat bàsica inassolible. L’okupació, basat en l’acció directa, en aquest context, ha cedit el protagonisme cap als moviments socials que cerquen atenuar els efectes de la gentrificació, en un exercici de pura supervivència davant de la conculcació del dret fonamental a l’habitatge. Aquesta és la tasca que duu a terme la PAH.

La realitat que en resulta sembla paradoxal. D’una banda, la que per a molta gent és una mena de llei sagrada i inamovible —d’obligat compliment, sobretot pel que fa a una sèrie d’articles que parlen d’unitats forçades i d’exèrcits que l’han de garantir—, la sacrosanta Constitució, afirma literalment, a l’article 47, que «tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat» i que «els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació»; de l’altra, la realitat, amb un ritme de desnonaments de persones que no pot permetre’s aquest dret bàsic, avança imparable i presenta unes xifres esfereïdores, també a la nostra illa, mentre no atura l’especulació immobiliària, sobretot la dels lloguers i els constitucionalistes miren cap a una altra banda. I així van fent: es buiden edificis per incorporar-los al mercat especulatiu, a preus desorbitats.

Les coses no casen. De cada vegada hi ha més gent per a la qual l’ocupació acabarà essent una sortida vàlida, l’única, a la necessitat de tenir on aixoplugar-se. Tot plegat és dramàtic. El més greu de tot, però, és que ens trobam davant de la punta d’un iceberg. Som a un estadi inicial del fenomen. Ignoram el volum de la part submergida, d’allò que acabarà sortint a la superfície i que ara roman en letargia, però els presagis econòmics per als propers mesos, en què la crisi ocasionada per la pandèmia, un cop superat l’estiu, començarà a ocasionar grans estralls, permeten augurar la gravetat del fenomen.

Potser per açò, podria semblar sorprenent que, des d’algunes opcions polítiques de la dreta i la ultradreta, també des d’algunes institucions públiques, és a dir, des del poder de què parla la Constitució, arribin missatges que atien la política de la por i que proposen, per exemple, agilitzar els desallotjaments. El mecanisme és senzill: es fa passar la víctima per botxí i viceversa. Començant per la connotació negativa amb què s’ha anat dotant el mot okupació, que s’ha anat associant a un problema inexistent. O que és un altre, molt minoritari. Aquí, a la nostra illa, el diari s’ha fet un fart de magnificar l’impacte del que anomena okupes, per molt que no ho siguin (no tothom que usurpa un habitatge ho és).

Així, però, com hem dit, es desvia l’atenció respecte del moll de l’os del problema. Perquè, i açò no es diu, la majoria dels habitatges buits són en mans dels bancs (amb els quals, curiosament, la gran majoria dels partits polítics i dels mitjans de comunicació hi estan endeutats) i dels fons d’inversió, que manegen, per tant, el mànec de la paella. Quan tot fa pensar que més prest que no pas tard la situació de la gent que no té casa serà insostenible, el que fan els grans propietaris d’habitatges no deixa de ser curar-se en salut creant un estat de por generalitzada amb la intenció de paralitzar qualsevol idea que tengui a veure amb ocupar un immoble buit (perquè els ocupes, i açò no ho diuen gaire els mitjans, no entren a les cases habitades: de què els serviria?) amb què més d’un voldrà resoldre el seu dret a l’habitatge digne.

Per acabar-ho d’adobar, d’acord amb els temps que corren, la política de la por és aprofitada també per a fer negoci. No debades, algunes empreses, emparant-se també en l’estratègia de crear un estat d’alarma social a partir d’una realitat inexistent, es dediquen a fer creure que hi ha una autèntica onada d’ocupacions que només es pot combatre contractant-los les alarmes que venen. Ho fan gràcies a campanyes publicitàries que passaran a la història de la ignomínia. Per cert, si féssim un repàs dels accionariats d’aquestes corporacions, descobriríem que són propietat, també, de fons d’inversió. Negoci rodó. Sempre hi surten guanyant. Genial!

Arribats a aquest punt, crec que no és sobrer acabar aquestes reflexions citant uns mots de Gumersind Gomila publicats a «La política de la por», un article que va aparèixer a la revista Oc el mes de gener de 1952 (en el context de la tot just començada guerra freda). Tot i que la cita està descontextualitzada, el sentit és plenament vigent: «cal descobrir i combatre els que al nostre entorn professen la política de la por per a intimidar-nos a benefici propi i en perjudici de l’interès general». No cal afegir-hi res més.

Share Button

Un comentari

  • margarita ballester

    19 setembre, 2020

    Molt interessant!

Els comentaris estan tancats.