Pau Faner (1949) és, entre d’altres aspectes, un col·leccionista de premis literaris. Una bona part del caramull d’obres que ha publicat han rebut els més prestigiosos guardons de les nostres lletres (el Ciutat de Palma, el Sant Jordi, el Mercè Rodoreda, el Josep Pla, el Crexells…), sobretot a les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat. A partir de 1992, després d’obtenir el Sant Joan de novel·la amb Mal camí i bon senyor, l’autor, pels motius que siguin, va deixar de ser guardonat. Amb una única excepció fins a l’actualitat: El cant de l’alosa (2009), que va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de Narració, atorgat l’any següent. Faner és un cas evident de grafomania. En el moment de publicar aquest llibre, havia donat a conèixer més d’una trentena de títols, sobretot novel·les, però també un número important de reculls de relats. Avui, contínua publicant a un ritme endimoniat, la qual cosa suposa un autèntic repte per als lectors que el segueixen, en la tasca de construir una obra única, personalíssima, en el conjunt de la literatura catalana.
Les vint-i-cinc composicions d’aquest recull recorren la infantesa de Joan, el protagonista de l’obra, a partir de l’evocació que fa dels personatges i els espais que la conformaren. El resultat és un mosaic pròdig, en què l’autor destaca en l’ús d’una sèrie d’elements característics de la seva proposta literària: la presència de la fantasia, del fantàstic, i dels recursos de la literatura popular (hi ha alguns relats que són autèntiques rondalles), d’una banda, i d’un model de narrador i de llengua molt ben aconseguit, plenament coherents amb el to de l’obra, de l’altra. En llegir El cant de l’alosa, hi podrem detectar elements autobiogràfics i, si se’n coneix la trajectòria, es comprovaran les connexions evidents que hi ha entre aquest obra i La núvia del vent (1995) i Com s’assembla la vida als somnis (2017), tres maneres alternatives de tractar un mateix material literari.
La visió del món a través de l’òptica de la fantasia permet a l’autor endolcir el moment històric en què es situen els fets de l’obra, els anys cinquanta del segle passat, en plena dictadura franquista. La imaginació és un espai de llibertat per al protagonista, gràcies al qual es pot embellir i idealitzar una etapa vital que, en cas contrari, quedaria condemnada al color gris i al fred que, durant la postguerra, ho tenyia tot: l’escola de les monges, la dels salesians, la censura al cinema, l’omnipresència de les celebracions religioses, la pobresa generalitzada de la gent… Aquest procés es situa en un espai, Ciutadella, que esdevé el món tancat de la infantesa; una geografia que presenta, açò sí, els seus oasis: la fonda familiar, la casa del camí de Santa Bàrbara, el canal dels Horts o els pedregars del nord, entre d’altres, llocs per on transiten un número ingent de personatges, a la manera d’un inventari de poble, des dels fonamentals Adelaida i Marcel, passant pels familiars del protagonista i acabant per una llista gairebé inabastable de noms que, entre d’altres virtuts, són una festa onomàstica.
D’acord amb l’edat del protagonista i la innocència que li escau, el narrador, en primera persona (emprant un model proper al que va fer servir Rodoreda a La plaça del Diamant, el de l’escriptura parlada), fa ús d’un idiolecte ultralocal, la parla de Ciutadella (açò sí: amb una sèrie de vacil·lacions ortogràfiques a l’hora de transmetre-la que, tot i no afectar el contingut del text, no acaben d’estar ben resoltes), que esdevé l’única opció coherent als relats, sobretot a l’hora de reproduir els diàlegs dels personatges. En aquest sentit, s’ha de destacar que la mare del protagonista és un pou sense fons de modismes, refranys i frases fetes, un homenatge a la llengua genuïna que ens han transmès les generacions precedents i que, almenys, fixades al text, no desapareixeran.
Com que el fil conductor dels relats, aparentment, l’estableix la memòria del narrador-protagonista, aquesta etapa molt concreta de la seva vida ens pot semblar que es presenta desordenada. Fins i tot, el lector comprovarà com, en moltes ocasions, els relats no tenen cap mena d’argument. Són collages, elaborats a partir de l’acumulació de records, de personatges i fets, de la qual cosa resulta un recull de contes –en què les peces no sempre es poden llegir de manera independent (perquè hi ha personatges i fets que, en repetir-se, no s’entenen sense els referents previs)– que alhora es pot llegir com una novel·la, tot i no ésser-ho en el sentit tradicional del terme. Ara bé, subtilment, i de manera simbòlica, hi ha un fil conductor clar al llarg de l’obra, que ens mena des del descobriment inicial i conscient, per part del protagonista, del poder de la imaginació («La redacció d’en Joan és la millor –va dir el pare Camil–. Té molta fantasia»), que esdevé el prisma des del qual enfrontar-se a una realitat, la del moment, gens amable (i evadir-se’n), fins al compromís final que hi adquireix, amb la unió amb Adelaida, al darrer capítol, d’emprar-la més enllà de la infantesa. Llegida així, som clarament davant d’una novel·la que, alhora, posa en pràctica allò que la tesi defensa: la importància de la imaginació i la fantasia. El llibre acaba amb una mena de convit a la complicitat del lector, al qual demana que vulgui compartir «el meu somni, amb un somriure als llavis», per molt que aquest fet, aquesta manera de veure les coses, pugui comportar la incomprensió de la gent («els altres no la veien i jo sí»).
El cant de l’alosa és un llibre extraordinari, una joia en el conjunt de la producció de l’autor. És un d’aquells casos en què descriure’n els elements que justifiquen una valoració tan positiva és una tasca titànica que no escau, d’altra banda, en una breu ressenya com aquesta (*). He intentat apuntar un parell de punts forts de l’obra, tot i que, com sempre, el més recomanable és, en acabar de llegir aquests mots maldestres, aconseguir el llibre i començar-lo. Cal tenir en compte que no és fàcil de llegir, per molt que, aparentment, sembli un text senzill. Cal tranquil·litat i concentració per a fer-ho. I reincidir-hi, per poder-lo assaborir profundament, mot a mot, frase a frase. La satisfacció, com sempre, serà directament proporcional al grau d’esforç esmerçat en la lectura.
—————-
(*) Inicialment no volia fer-ho, però és inevitable no caure en l’autobombo: qui vulgui aprofundir en aquesta obra, i en el conjunt de la literatura faneriana, pot fer-ho a través del llibre Pau Faner, fabulador (IME – Punctum, 2019), del qual he estat editor, al costat de Pilar Arnau i Fina Salord. De fet, s’hi inclou un text meu «Un fillet amb unes ales. La mitificació de la infantesa en la narrativa breu de Pau Faner», una part significativa del qual es centra, precisament, en l’anàlisi d’El cant de l’alosa.
Visits: 5
Sí, estimat Xalandrier,una autèntica joia el cant de l’alosa.
Gràcies per les teves lectures d’estiu Isma.