Camí de cavalls

Aquest cap de setmana es celebra la festa del camí de cavalls. Evidentment que la declaració de la senda com a pública ha estat una conquesta important de la societat menorquina davant d’unes reivindicacions imbricades en el conflicte típic entre interès general i interès privat. Ara, però, aprofitant el moment, m’agradaria fer una reflexió crítica (en el bon sentit de la paraula) sobre el tema. No seré políticament correcte, i d’açò es tracta.

Tomàs Vidal, geògraf qualificat, propietari rural d’un lloc per on passa el camí i impulsor de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera, fa poc va fer unes declaracions interessants, com a mínim per a mi. Algunes de les coses que va dir eren més simbòliques que altra cosa, com per exemple que a Menorca hi haurien de viure només cent persones perquè no hi hagués un trencament de l’equilibri ecològic. En canvi, va deixar anar que cal veure com es gestionarà el camí, perquè si s’ha de facilitar la massificació els resultats seran contraproduents. Aquest és el motiu pel qual no he participat mai en cap de les excursions organitzades per la coordinadora, perquè me sembla una animalada fotre tres-centes persones de cop per zones que encara mantenen els seus fràgils ecosistemes. També me fa passar pena el que alguns entenen per arranjar el camí per a fer-lo transitable i me vénen al cap les destrosses fetes en el tram de Macarella a Macarelleta (escales picades a la roca, macroescala de llenya de més de cent escalons…). Una cosa és marcar una sendera i l’altra crear una autopista vora la mar o, el que és pitjor, una impressionant pista de trial i motocross que circumval·larà l’illa. I caldrà anar vius, perquè me sembla que la cosa va cap aquí. No trob rar que Tomàs Vidal passi pena per l’alzinar del barranc de Rafalet: jo també en pas.

Share Button

6 comentaris

  • Àlex

    26 maig, 2008

    Lligat, encara que manera tangencial al tema, aquests dies hi ha un interessant debat al blog den Francesc Sintes http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1038_sha_de_defensar_el_camp.html
    Pau, de la meva curta experiència en visites a les Illes Britàniques, record la imperssió positiva de la tota la xarxa del National Trust, que si no m’equivoc és una aliança públic-privat que funciona prou bé, què en penses?

  • Isma

    25 maig, 2008

    Fidel,
    les paraules de Vidal Bendito respecte a les cent persones, fora de context, no s’acaben d’entendre. Evidentment que no demana reduir els habitants de l’illa sinó fer veure quina és la capacitat d’incidència de l’ésser humà en el medi ambient. Res més. Una dada i prou per a la reflexió.
    I no es tracta de veure-ho malament sempre, sinó, com bé dius, de mantenir una postura crítica i vigilant (i no me negaràs que després de totes les animalades que s’han fet al medi natural de l’illa la postura no sigui lògica).

  • Fidel

    25 maig, 2008

    Unes escales de llenya serveixen perquè sa gent gran pugui pujar amb més facilitat o també poden servir per fer motocross i trial en plan bestiota. Cinc cents iots en una cala poden ser massa, on posam el límit? I quina mida ha de tenir sa barca per poder fondejar?
    Trob que n’Isma exagera xerrant d’autopistes… S’ús social ve de dels ciutadans, són els ciutadans els que, com diu la poesia, “hacen camino al andar”. I una vegada fet el camí, preservar-lo i garantir, sí, que sigui camí i no autopista. Però picar una pedra per fer més comode el pas de sa gent no crec que sigui sacrilegi, ho feien els pre talaiòtics i ara ho admiram.
    Ho dic cordialment, però a vegades sembla que mai no ho tenim bé, i em sembla bé, ep, una actitud sempre crítica i vigilant. I vigilant. Però insistesc, serà la ciutadania la que farà un bon ús i vetllarà per no descarrilar.
    PS. Qualcú que afirma que a Menorca haurien de viure només cent persones per preservar l’ecosistema és algú molt, però molt enfora de la realitat, eh. Però molt. Ep, realitat per a qüestionar-la de dalt a baix, però realitat.

  • Pau

    23 maig, 2008

    Com es nota que és el meu darrer dia de feina fins el Juny. Qualsevol excusa és bona per distreure’m

    La protecció del territori només s’acceptarà socialment si la gent percep la protecció com un benefici. A Anglaterra i altres països la creació de parcs nacionals té molt suport (sobretot urbà) perquè permet un ús de la natura més sostenible. En canvi a casa nostra això no passa. La gent sovint està en contra del parc nacional en bona part perquè només implica prohibicions.

    Crec que esteim d’acord que la qüestió clau no és si s’usa o no sinó de com s’usa (evitant el seu abús). I és precisametn per això que defens el camí de cavalls (amb tots els seus defectes). És de les poques mesures mediambientals que s’han fet a Menorca que promou un ús universal i sostenible de la natura. JO també pas pena per la gent que abusa de la natura. Tanmateix no pas cap de pena per la massificació del “sendero litoral” … mentre és clar tots vagin a peu (o a cavall) i ho facin pel camí que toca i no per qualsevol tanca. És molt més sostenible això que anar amb cotxe de cala en cala i fer motocros !

    Estic d’acord que massa sovint la gent abusa de la natura (amb els iots, amb les motos…). Ara bé molts dels problemes de què parles (i que a mi també em preocupen) de fet tenen molt poc a veure amb el camí de cavalls per se. El problema de Rafalet per exemple no és un problema del camí sinó d’acampada incontrolada que l’autoritat competent passa per alt. On és el Seprona?

  • Isma

    23 maig, 2008

    La qüestió és trobar el límit entre ús i abús. Entre millorar una infraestructura aeroportuària o fer la mastodòntica terminal a l’aeroport de Menorca, per exemple. Perquè tothom té dret a tenir un aeroport digne. Però entre açò i el desproposit faraònic menorquí o mallorquí…
    Què vol dir disfrutar del camp? Que cinc-centes barques fondegin a l’illa de l’Aire cada dia durant el mes d’agost? I que la gent hi amolli cans? Que els milers de persones que van a la platja caminin de manera indiscriminada per les dunes? Que la gent a Menorca empri el cotxe fins i tot per anar a dur el pa?
    Que hagi citat en Vidal Bendito no vol dir res. Jo, que no som cap senyor terratinent ni cap ecologista exclusivista i privilegiat, ja he deixat clar que el conflicte del camí de cavalls era social. Ara bé, a partir del moment en què el camí serà gestionat per l’administració pública, crec que cal tenir clar aquest límit entre ús i abús. Només dic que la massificació no és bona i que cal fer les coses ben fetes. Si el model que s’empra és el del famós “sendero litoral” del PP (i tenc els meus temors que si no és aquest s’hi atracarà) anirem servits. Si et carregues la natura, com se’n podrà gaudir després?
    I una darrera cosa: en el cas del camí de cavalls, la motorització és una amenaça seriosa i real. Una moto tota sola té una capacitat destructiva que no crec que s’hagi de subestimar. I, només per posar un exemple generalitzador, a Ciutadella hi ha una bona quantitat de gent que reclama una pista de motocross. Mentre, en algun lloc es deuen esbravar. A Trebalúger, per exemple, m’he trobar un grup d’aquests bàrbars i el seu pas és pitjor que el dels exèrcits d’Àtila. El camí de cavalls, segons com es faci, serà una temptació massa gran per a ells i molts altres. Només deman seny.

  • Pau

    23 maig, 2008

    Una dels moviments socials amb més història d’Anglaterra és reivindicació del lliure accés al medi natural. Allò que s’anomena “coutnryside” des de sempre ha estat propietat física i simbòlica de les classes altes. Mentre que la classe obrera pertany a la ciutat (l’espai de la brutor, la violència la contaminació, la multiculturalitat) el camp (net, segur, aclarit i blanc) sempre ha estat l’escenari social de les classes altes, amb les seves caçeres de guineus i tota la mandanga … Encara avui la construcció social i racial del camp és evident. Quan vas a fer una volta pel camp mai hi trobaràs una persona amb pell morena. Des de final del segle C19 s’ha reivindicat amb força el lliure accés al medi natural. L’argument que s’ha donat sempre per impedir-lo ha estat sempre el mateix, la degradació del paisatge, el mateix argument que tu exposes i que en el cas Anglés (I menorquí) té unes connotacions racials i de classe òbvies. El moviment en defensa del lliure accés ha aconseguit èxits importants. El countryside és avui molt accessible, amb una xarxa de camins amb dret a pas degudament marcats inimaginable a l’estat espanyol. El punt culminant va venir l’any 2000 amb una llei que reconeixia “right to roam”, el dret a transitar pel medi natural amb les restriccions òbivies que tenen a veure amb l’agricultura i les zones d’alt valor ecològic.

    Isma també seré políticamente icorrecte. La questió no és ambiental, sinó moral i social. Qui té dret a disfutrar del camp? Només els senyors de lloc (d’esquerres o de dretes) o tots? Mentre no hi hagi un accés motoritzat els problemas ambiental són relativament pocs si ho comparam amb els grans iots o amb el Hammer d’en Pedro Boat. Els problemes que puguin sorgir del lliure accés són solucionables fàcilment amb mesures molt senzilles. En canvi els beneficis per a la gent són extraordinaris. Poder caminar pel camp, poder gaudir de la natura, poder pertànyer a la terra. L’argument ecològic per impedir el lliure accés és una farsa que l’únic que aconseguirà és el que el poble no pugui gaudir del que és seu. Fins a quin punt quan els senyors parlen de perdua de valors naturals no estan parlant és d’una degradación moral?

    L’ecologisme serà inclusiu o no serà

Els comentaris estan tancats.