Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma Pere Gomila.
«Hem suprimit la mort per amagar-la»
El lector trobarà, a Després de la pluja, una proposta poètica que ens parla de la vida. Seria fàcil, després d’una afirmació com aquesta, d’associar-la amb allò que la crítica literària ha anomenat poesia de l’experiència. Ara bé, Ballester és als antípodes d’aquesta manera de fer. Malgrat tenir com a tema central la vida, cal dir que la poeta ens n’ofereix una destil·lació, en forma de versos. Així, a través de la literatura, arriba a trobar-ne l’essència (la categoria), després d’eliminar-ne el residu (l’anècdota, l’experiència concreta). Davant una tendència, prou estesa en la poesia catalana, en què l’anècdota biogràfica esdevé rovell de l’ou literari, és molt més adequat relacionar Ballester amb el quefer la filosofia perquè, mitjançant la literatura, va a la recerca del coneixement, tot defugint l’exhibicionisme narcisista. El resultat és un producte intens i d’alta graduació, un licor de categoria superior que, a diferència del pensament filosòfic, no es basa en l’abstracció. A més, pel fet d’haver passat per l’alambí de la llengua poètica, és portador d’una bellesa estètica inqüestionable.
Darrere d’aquesta manera de fer hi ha una postura ètica que difumina les fronteres entre vida i poesia. Com ha manifestat en més d’una ocasió, Margarita Ballester viu poèticament i d’aquí en deriva una obra que parla de la vida a partir d’una diversitat de temes concrets que la caracteritzen, d’entre els quals domina, i condiciona la resta, la mort («la sort de l’hàbit de morir»). Els versos de Després de la pluja recorden al lector que la mort és una part consubstancial de l’existència, justament en un moment en què, com advertia l’enyorat Àngel Mifsud, «obviar la mort –no ho oblidéssim–, és una de les consignes del mon modern». Ballester rema a contracorrent en l’actual realitat líquida, una època, la nostra, en què, immersos com estem en una mena de present sense fi, on no hi ha lloc ni per l’ahir ni pel demà, en un món que ens vol consumidors feliços i en què tot ha de ser de color de rosa, sense dolor ni tristesa, en què els preceptes ètics i morals neixen dels manuals d’autoajuda per esdevenir les frases sempre optimistes de les agendes Mr Wonderful, són necessàries, més que mai, veus poètiques que ens recordin la importància que la mort té en la vida dels humans: «¿Perquè, com viure d’esquena a l’única certesa que tenim? ¿Com oblidar-nos-en? Viure sense la mort és com girar l’esquena a la naixença, i qui sap si la certesa de la nostra extinció no té en nosaltres la mateixa intensitat psicològica inconscient que la infantesa», diu Carles Camps Mundó.
La mort implica prendre consciència del temps: hi ha un abans i un després, un principi i un final (en contraposició a l’avui postmodern que no acaba mai). En la poesia de Margarita Ballester, «el passat conflueix en el present i hi esdevé alhora presència i absència, de manera que el present és ensems passat i oblit del passat, identificació i oposició», afirma Josep Maria Sala-Valldaura a l’estudi introductori del llibre, en el qual també constata que «poc podem deslligar en l’obra poètica de Ballester la vida de la mort i/o de la literatura, ni, al dedins de la vida, hi podem negligir el pes del passat damunt del present. La mort no hi esdevé pas el rostre del futur, sinó la part de present que recull les absències, els oblits, els malguanys o les pors del passat». La nostra mort de cada dia és tractada defugint el reduccionisme del pensament binari: vida i mort no s’oposen sinó que la segona és part de la primera i la modifica. La seva presència constant condiciona la vida i, des del moment en què, com a conseqüència del pas del temps, implica pèrdua, record (per exemple dels paradisos perduts, com el de la infantesa) i destrucció, marca el to elegíac de gran part de les composicions de Després de la pluja.
No tot, però, és desolació en les pàgines d’aquest llibre. Una de les lliçons que podem extreure d’aquesta obra és que hi ha maneres de contrarestar els efectes negatius de la mort. La principal, que ajuda a fer vivible la vida, ens l’ofereix l’amor, en qualsevol de les seves concrecions (maternal, parental, fraternal…): «L’amor és conversar amb els déus»; «Són els amics; / la forma arrodonida de les pedres», afirma. D’altra banda, també la cultura (que no deixa de ser una concreció de l’amor) s’oposa al pas del temps, als decessos, als oblits i a les pèrdues. De fet, la música, l’art, la literatura, etcètera, fan possible, fins i tot, de transcendir els límits de la pròpia biografia perquè, gràcies a les manifestacions culturals, hi ha una alternativa a l’instint biològic de supervivència, a l’animalitat innata que dissol les persones, mitjançant la procreació, dins del magma de la gran vida humana: som, en tant que natura, una baula més en la continuïtat col·lectiva de l’espècie, mentre que la cultura ens permet de singularitzar-nos. Hi ha la mort; però l’obra, el record, roman: «alguna cosa s’escaparà de tu / i fugiré a ulls que m’han sentit a prop / a llavis que donaran la veu a l’eco d’un narcís trencat».
La creació literària, l’ofici de poeta, és també una temàtica present en l’obra de Ballester, per a la qual la poesia, la literatura i l’art en general són, des del punt de vista etimològic, un entreteniment: «el que ens dona la literatura i totes les arts parteix de nosaltres mateixos, rebota en un llenguatge determinat i estableix un espai d’entreteniment. Tenim, entre tant (intra-tenere) una metria, una matriu, el lloc, el joc, la mar, “l’aigua infantil”», afirma a la prosa poètica XII d’Entre dues espases. D’aquesta reflexió metaliterària també en deriva una constatació: la dificultat de poder dir-ho tot amb els mots, les limitacions del llenguatge verbal. Per superar les mancances de la llengua denotativa, la poeta recorre a la força connotativa que acumulen les paraules, perquè «venen de lluny i tenen la memòria impresa», gràcies a les referències i al diàleg amb autors de la tradició occidental, que és constant al llarg de tota l’obra ballesteriana. En aquest sentit, Sala-Valldaura la compara amb el saurí que, emprant com a eina el contínuum literari, intenta copsar el valor artístic i cognitiu de la cultura per assajar d’entendre el món i l’ésser humà. Per assolir aquest objectiu, ens trobam amb l’ús de la contraposició de conceptes. És el que, també Sala-Valldaura, anomena poesia de l’oposició o del conflicte (o del clarobscur, se fem cas de Murnau, el mestre): solitud i companyia, passat i present, realitat i desig, amor (o vida) i mort. L’acarament i síntesi dels contraris pot ajudar a conèixer un poc millor la realitat: sense maniqueismes, perquè no hi ha una cosa sense l’altra, perquè cada terme es pot definir per oposició al seu contrari. Cal entendre’ls globalment perquè són les cares d’una mateixa moneda.
La temàtica, aparentment poc amable, de la poesia de Ballester en condiciona la forma: el caràcter sapiencial i essencial dels textos fa que, generalment, siguin composicions breus en què el formalisme es supedita al contingut: no hi ha mètrica, no hi ha rima. No calen. De fet, grinyolarien si hi fossin. D’altra banda, el to reflexiu de la poètica de l’autora justifica la presència, sobretot a partir de la tercera part de l’obra (al llibre Entre dues espases) dels poemes en prosa (també per oposició amb la prosa). Tot plegat en condiciona l’estètica: «Un poema no està fet de paraules boniques», afirma en una entrevista al periodista Jordi Nopca. No hi està fet, tot i que és innegable que, en la poesia de Margarita Ballester, el resultat és, estèticament, d’una bellesa incontestable.
«Classificada com una bestioleta»
Des de l’arribada de la postmodernitat, fa de mal classificar els autors: cadascun és un món. Sala-Valldaura diferencia entre aquells que són veu i els que només poden ser eco. No cal dir que Ballester pertany a la primera categoria, amb una veu pròpia, poderosa i, per al lector, exigent. Els seus versos són durs (per la llengua, pels temes tractats), possiblement perquè, d’acord amb el que afirma en el poema en prosa X, d’Entre dues espases, «hi ha gent que no necessita llegir poesia perquè té l’ànima “sana”, és a dir, no sensible o no propensa al dolor»; no és el cas de la poeta ni de la seva proposta literària. Cal tenir, fins a un cert punt, una ànima mínimament malalta (ni que sigui malalta de vida) per a llegir-la amb profit perquè és, en certa manera, una poesia de la catarsi (com en la tragèdia clàssica), una poesia de l’acompanyament i, també, del consol (i gens, com ja s’ha dit, de l’exhibicionisme del jo). És una poesia que requereix una posició activa per part del lector. Ho explica perfectament Àngel Mifsud: «Rere el títol impactant, llegits els primers poemes, el lector avesat endevina saviesa; més tard, acabada la lectura, se sent sensibilitzat, amarat d’imatges lúcides i de ressonàncies constants i evocadores; finalment, a força de relectures –gens forçades, tanmateix– el lector o lectora ja pot moure’s amb soltura dins l’univers poètic ballesterià i copsar-ne la precisió, l’ofici amb què està construït». Evidentment, qui la llegeix, n’obté una satisfacció personal que compensa amb escreix l’esforç esmerçat. Hi ajuda que és una poesia amb què fa bon connectar empàticament. Tot i que pot semblar que defuig la quotidianitat, hi sol haver alguna concreció darrere de cada text que actua com a connector amb qui llegeix: l’illa —vinculada a escenes de la infantesa, com també hi està la població tarragonina d’Alforja—, els refugiats, la guerra dels Balcans, etc., són la base a partir de la qual s’obté aquest destil·lat de la vida que és la literatura de Margarita Ballester. Cal assaborir-lo en glops petits i pausats, per a copsar-ne tots els matisos, per fer-ne les diferents interpretacions a què els textos conviden.
Podem llegir, al poema en prosa III d’Entre dues espases, que «La diferència entre els clàssics antics i moderns i els clàssics contemporanis és que els contemporanis et curtcircuiten i els moderns i antics et catapulten». La poesia de Margarita Ballester catapulta, curtcircuita, sacseja i estremeix. És, en aquest sentit, clàssica. La llista de mèrits que permeten de fer aquesta afirmació tan contundent és llarga i sòlida. Som davant d’una obra de pes, d’aquelles que perduraran. Tant de bo que aquestes paraules puguin servir d’estímul per a descobrir —o rellegir, si és el cas— una de les veus poètiques més sòlides de la nostra literatura.
Visits: 0