“Ses amitges”

Per exemplificar la importància de promoure incentius en una economia de mercat m’agradaria xerrar d’una cosa molt menorquina, els contractes agraris “a mitges” entre pagesos i senyors. Fa anys es va fer campanya per reconèixer fiscalment aquesta figura, i es va aconseguir la creació de la figura legal de la “societat rural menorquina”. Des del meu punt de vista, açò fou el pitjor favor que se li podia fer al camp menorquí, i intentaré explicar perquè.

Si no existissin “ses amitges”, la relació entre pagès i senyor seria probablement un contracte de lloguer. S’acordaria un preu a pagar mensualment per l’us de les terres i les cases, i l’amo i madona s’espavilarien. Posem per cas que s’acorda un preu de 1500 euros mensuals pel lloguer d’un lloc. Fins que s’arriba als 3000 euros mensuals d’ingressos, bàsicament amb la llet i un poc d’horta, no hi ha gran diferència. Però a partir d’aquí el pagès té un fort incentiu per aconseguir ingressos extra, fent formatge, sembrant melons ecològics per vendre a sa plaça, caçant tords, o muntant estances per fer de missatge per a joves barcelonins, és igual. La qüestió és que, qui tengui ganes, podrà cercar-se la vida, i veurà ben retribuits els seus esforços.

La mateixa situació en un contracte a mitges vol dir que de tot el que facin de més a més l’amo i madona, el senyor se n’endurà la mitat. Açò equival a un impost del 50% !! I que va a parar directament al senyor, ni tant sols va cap a l’Estat !! És una animalada. Lògicament, els pagesos no tenen cap ganes de fer feina de més per treure dos duros. I no en fan. Es limiten a fer els mínims perquè el senyor no es queixi, i per anar tirant.

La realitat actual dóna fonament a aquest raonament: els únics pagesos que estan cercant alternatives estan de lloguer o bé son propietaris de les terres. Cap dels que van a mitges vol perdre el temps, fermats per una relació més feudal que altra cosa.

Finalment, com a conclusió, en una relació a mitges el pagès no hi guanya, però el senyor tampoc, perquè acaba ingressant el mateix o menys que en un lloguer, i té bastants més mals de cap. Açò només interessa al senyor si té la capacitat d’apretar al pagès perquè faci molta feina, i el pagès no és prou viu per aturar-li els peus, cosa que avui en dia passa poc.

Així que, senyors del Consell, si qualcú llegeix aquestes linies, si de ver volen ajudar al camp menorquí trob que el primer que s’hauria de fer és promoure l’eliminació progressiva de “ses amitges”, per molt que sigui cosa de “tota sa vida”.

Share Button

2 comentaris

  • Santi

    25 març, 2008

    Gràcies, Joan Carles, per aquesta aportació històrica que desconeixia. Amb l’expressió “de tota sa vida” em referia a aquest segon aspecte que comentes, a l’arrelament d’aquest sistema dins de la tradició pagesa menorquina.

    I precisament aquesta relació entre economia i societat, o entre economia i cultura, és el que fa inviables els models econòmics exclusivament matemàtics. Pensar en economia com una fórmula de pocs factors és un greu error. S’ha d’analitzar, amb deteniment, el context on s’aplica cada solució per veure si serà viable o no.

  • Joan Carles

    25 març, 2008

    Açò que les “amitges” sigui de tota la vida tampoc no és ver. Tot i que és difícil fer una periodització molt exacta, és sobretot dins el XVII que es comença a establir aquest sistema, que no és feudal sinó d’aquesta època. Fins llavors, a Menorca, la majoria de pagesos eren propietaris, però una acumulació de riquesa per part d’alguns propietaris va fer que hi hagués també acumulació de terres i inici d’aquesta aferrada històrica als pagesos.

    S’ha de dir que quan parlam d’economia també ho feim de moltes altres coses. I el tema de l’amitgeria està establert dins el sector, de fort component tradicionalista, com un estil de vida, gairebé, litúrgic. Aquesta perspectiva també és interessant d’analitzar.

Els comentaris estan tancats.