Gràcies

trxv9u65xz1vt5acbsdt

Tenir un llibre publicat, amb el meu nom a la portada, és una satisfacció enorme. Difícilment es pot descriure amb paraules. És, evidentment, una victòria del narcisisme, el triomf d’un ego que, d’una manera o d’una altra, tots acollim dins nostre i que un servidor ha tingut la sort de poder treure per aquesta via, la literària. Ara bé, cal ésser conscient, per evitar la temptació de fer arribar l’autoestima més amunt del que és saludable, que la publicació de qualsevol llibre no és possible sense la participació, directa o indirecta, de moltes persones, a les quals cal estar, per tant, profundament agraït. Voldria aprofitar l’avinentesa per a fer-los el reconeixement públic que es mereixen. Des del moment que el llibre és part d’una cadena, cal tenir ben clar que sense l’existència de totes les baules que la formen, res no hauria estat possible. I jo, només en som una més.

41382131_248815055828185_5343261227969591127_nPer començar, voldria fer constar el meu profund agraïment a l’editor, Pau Vadell, ànima d’Adia Edicions (que tot just acaba de celebrar els seus primers cinc anys de vida), per la confiança que va depositar en els poemes que conformen De l’animal que s’imposa. Gràcies a ell, que va tenir accés, ja fa temps, a una versió primigènia del text, aquests versos es van acabar convertint en un llibre imprès en paper. No us enganaré si us dic que, en el moment que em va proposar de publicar-lo, tot i no tocar de peus a terra durant força temps, ell hi creia més que no pas jo, en l’animal. Ara, que ja fa gairebé un any que el llibre és una realitat i ha rodat pel món, diria que estem empatats. Que l’hagi publicat qualcú que està convençut d’allò que fa i que, a més, és un magnífic poeta, és un regal. Entre d’altres coses perquè Pau Vadell és d’aquells editors que s’impliquen directament en allò que fan i, en el meu cas, la lectura que va fer dels poemes i els comentaris que en sorgiren van generar un debat extraordinari i prodigiós que, des de la meva malaptesa, vaig intentar de fer repercutir en els versos definitius del llibre, per tal de millorar-los, en un procés d’aprenentatge i reescriptura que no té preu.

28168765_1582223621858757_6567444444154456551_n

A continuació, he de manifestar la meva gratitud a les llibreries. Les que han estat i les que, esper, arribin a ser, que han acollit aquest feix de versos i, fins i tot, han anat més enllà de les presentacions convencionals, típiques i tòpiques. És el cas de la maonesa Espai 14, que es va quedar petita per agombolar els assistents a la presentació, brillant i generosa, que en va fer Pere Gomila, o de la barcelonina La Impossible, que va permetre de donar-hi a conèixer la poesia que es fa a la perifèria de la perifèria de la literatura catalana. Molt ben acollit em vaig sentir també a vaDllibres, a Ciutadella, on van tenir la gosadia de triar el meu llibre per al club de lectura que impulsen (fins al moment no n’havien llegit cap de poesia!), format per gent amb molt de criteri, tal com van demostrar a l’hora de parlar de l’obra. També va ser el cas de la llibreria Drac Màgic, a Palma, on vaig poder tancar un curiós itinerari circular. El març de 2017 hi havia presentat el darrer poemari de Miquel Bezares, que va confiar en mi per a fer-ho. Un any després, vaig poder repetir l’experiència, tot i que com a autor. Bezares també hi era: físicament, assegut entre el públic, però també en la cita inicial amb què s’obre De l’animal que s’imposa, extreta del seu magnífic Si són flors: «Pots esperar en mi la confusió / però mai l’afonia. Desfaré / arrels per tu,i ho faré per amor /».

De fet, la poesia ens ha permès de coincidir en una sèrie d’espais acollidors on els llibres són els protagonistes. En una època que alguns han batejat com a postmodernitat líquida, les llibreries s’han convertit en petits oasis des dels quals exercir allò que Josep Maria Esquirol (un autor que, ja ho he dit altres vegades, no m’acaba de convèncer) anomena «la resistència íntima», aquella que ens permet de fer passadores les escomeses de tots els elements disgregadors que ens envolten i amenacen. Res millor que la pausa que ens ofereix la lectura per a combatre la voràgine d’una actualitat immersa en un present etern que ens vol anihilats. Que per molts d’anys puguin acollir actes d’aquest tipus, perquè serà senyal que no tot està perdut.

20479757_1930448877166938_847375080348839116_n-04-19-34-25-554D’altra banda, la publicació del llibre m’ha permès de participar en diferents lectures i recitals, on he pogut llegir en veu alta algunes de les composicions del llibre, tal i com escau naturalment a la poesia («com a gènere literari, és el més eminentment i radicalment oral», afirma Bartomeu Fiol). Així, he dit versos, sempre molt ben acompanyat per poetes excel·lents, al IV Festival de Música i Poesia Versemblants, a Ciutadella, al maonès Institut Joan Ramis (on em van triar per celebrar-hi el Dia Internacional de la Poesia i la festa de Sant Jordi), a l’Espai Reverb, acte organitzat per l’AELC en el marc de la Fira del Llibre de Palma, a l’onzè Encontre Poètic dels Països Catalans, as Castell i, fins i tot, a Formentera, en el marc del XVII Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans. He sortit a córrer món gràcies a l’animal, una gira que ha acabat, per ara, tancant un altre cercle, en aquest cas a tocar de Santanyí, a Calonge, on s’ubica la seu d’AdiA. Cal dir, a més, que cap d’aquestes activitats (presentacions, recitals…) no haurien succeït sense els ajuts institucionals dels programes TalentIB i Pla PSALM, que fomenten la mobilitat dels escriptors arreu de tot el territori.

A continuació, voldria mencionar tres bons lectors poètics que també van ficar cullerada per les pàgines del llibre (quan no era gaire cosa més que una primera versió en format pdf): Pau Janer, Pere Gomila i Jordi Florit. A Pau Janer, amb qui tenc un deute pendent que més prest que tard aclarirem, voldria aprofitar l’ocasió per agrair-li que llegís l’obra i que, sobretot, en parlàssim en unes quantes converses memorables que cal repetir (a Maó, a Alcalfar, on sigui…). També vaig convidar Pere Gomila a llegir una versió molt primigènia de l’animal, perquè volia comprovar si allò que havia escrit podia arribar a tenir algun tipus de recorregut i, com tothom sap, és un dels millors lectors de poesia que tenim a Menorca. Amb l’amabilitat que el caracteritza, Gomila no només va llegir els versos sinó que els va presentar, a Menorca, acompanyats d’una lectura aprofundida i rigorosa. Finalment, d’aquests lectors inicials que van accedir a una versió molt embrionària del llibre, el més destraler va ser Jordi Florit, tot s’ha de dir, cosa que sempre li agrairé, perquè em va forçar a treballar els versos a fons per tal de millorar-los (no sé si amb èxit), des d’aquella conversa pròdiga que vam mantenir, fa uns anys, al pati de l’Ateneu Barcelonès un dissabte migdia. D’ell, a més, és l’Intermezzo, situat al bell mig de l’obra, un paratext que proposa al lector algunes fites que li han de permetre passejar per les geografies d’aquests versos amb una mínima seguretat.

Voldria, també, expressar el meu agraïment a la gent que ha assistit a les diferents presentacions de l’obra i, sobretot, a aquella que ha gosat encarar-se al meu llibre, cosa molt meritòria, perquè els versos que presenta són de tot excepte amables. Els lectors són la baula principal de tot el que significa De l’animal que s’imposa. El llibre els pertany. Jo he tingut la sort d’escriure’l. Però, des del moment que està publicat, aquests textos ja no són meus. Veure’ls impresos, de fet, va ser una mena d’alliberament. Em vaig veure obligat a aturar un procés de reescriptura que fregava l’obsessió, que no tenia aturall. La meva part, idò, s’ha acomplert, la don per acabada i n’estic prou satisfet. Ara, per tant, és el moment del lector: a ell, a vosaltres, us correspon de completar el procés, de donar sentit a aquests versos i fer que tot hagi pagat la pena. M’agradaria que, amb la calma necessària, si encara no ho heu fet, llegíssiu el llibre i que hi trobéssiu algun element de profit. Que hi conectàssiu.

Independentment d’allò que jo hi hagi volgut dir, allò que importa és el que els lectors trobin a les pàgines de l’animal. Per açò m’he estimat més no dir res del contingut temàtic de l’obra. A la web d’AdiA s’hi pot trobar alguna pista: que «és un únic poema, dividit en quaranta-tres seccions o estrofes (que també es poden llegir de manera autònoma i atzarosa respecte de la matriu), en què s’intenta verbalitzar un viatge per les geografies més feréstegues del jo, a la recerca d’algun bri de llum que permeti d’assumir la difícil convivència entre la urpada i la carícia, que ajudi a encarar amb un mínim de dignitat el seu fràgil equilibri. I tot, des de la certesa que el pas del temps és implacable i que, potser, ja hem fet tard». D’altra banda, les paraules que Jordi Florit ens regala a l’Intermezzo de l’obra sí que han de ser útils per a fer-hi la passejada. Però, en darrer terme, l’aventura és de cada lector i no cal ningú més per a emprendre-la. Esper que hi trobin, pels viaranys de l’animal, tants sentits i tantes interpretacions com passejades n’arribin a fer (perquè crec, modestament, que el llibre demana la relectura). Tant de bo que hi hagi qui se l’acabi fent seu. Aquesta, en tant que autor, és la màxima satisfacció que en puc obtenir.

Finalment, voldria tancar el torn d’agraïments adreçant-me a les víctimes col·laterals d’aquesta obra, que n’hi ha hagut. Escriure aquest llibre ha volgut temps: dos anys, escolats entre una passejada per la Garrotxa i un sopar eivissenc. I, evidentment, les hores que li he dedicat s’han hagut de treure de qualque banda, en detriment d’altres coses que també són importants. Algunes, fins i tot, essencials. És un temps robat, per dir-ho d’alguna manera, perquè no l’he pogut dedicar com hauria volgut a la gent que tenc més a prop: la meva família, les persones que estim per damunt de tot, especialment els fills, n’Abril i en Paris i, sobretot, na Diana, amb qui fa tants anys que trescam junts pels camins de la vida, en una aventura que ens ha regalat tot de coses magnífiques. Sé que no podré tornar-los el temps perdut. El llibre no ho pot compensar, però almenys he obtingut d’ells un premi de consolació que en minimitza lleugerament l’impacte: l’alegria compartida per la publicació. És per a ells l’agraïment més important de tots.

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 0