L’1 d’octubre, deia en un article anterior, és el nostre maig del 68 – el nostre 25 d’Abril si ho preferiu – un dia que quedarà marcat en lletres grosses a l’imaginari col·lectiu. La mobilització popular va superar totes les expectatives i va estar a punt de fer el cop, tanmateix, igual que al 1968, l’objectiu no es va aconseguir. L’operació va anar molt bé, però Madona és morta. I açò és així perquè la repressió policial va tallar d’arrel un procés que només podia ser pacífic. No hi havia estratègia contra la violència i l’estat espanyol ho sabia. I per açò la va emprar. El sobiranisme es podia haver llançat al carrer amb molta més determinació, però sense el número de vots suficients per a proclamar la independència amb totes les garanties va optar, crec que molt encertadament, per minimitzar els danys. La decisió té lògica. Amb l’
aplicació 155 l’estat espanyol buscava una versió postmoderna del cop del 36 que tallés d’arrel un procés democràtic. Cremar-ho tot, com sempre han fet. Tanmateix, van acabar fent un Primo de Rivera, una dictablanda, una pífia que ha generat molta tensió al carrer però ha deixat intacte la base social i política del sobiranisme. És precisament perquè és una pífia que Puigdemont no fa més que guanyar victòries judicials. Casado i Rivera no estan contents amb el resultat del 155 i s’han conjurat a acabar la feina. Ja veurem si ho aconsegueixen. Europa frena.
No només és la violència d’estat el que explica allà on som, hi ha també febleses internes. A mesura que passen els mesos es posa de manifest que hi ha una divisió molt forta dins el sobiranisme català. Sovint el debat es presenta com una qüestió de personalismes i sigles però en realitat té a veure amb el concepte de nació. Per uns la independència no és altra cosa que la culminació de les revolucions nacionals del segle XIX i per tant s’emmirallen amb els estats nacions clàssics – hem de fer com França, Itàlia o Espanya – un concepte que té totes les de perdre en una Catalunya demogràficament tan diversa. Per uns altres, amb els quals m’incloc, la independència és l’oportunitat de construir un subjecte polític post-nacional, inclusiu i divers, més propi del segle XXI. Per uns el que conta és la coherència i la determinació, pels altres, l’eixamplament de la base. Uns troben a faltar el nostre Churchill, que piloti el país en la seva hora més greu, altres somien amb Clement Attlee, el primer ministre laborista que va derrotar Churchill el 45 per fundar l’estat de benestar al regne Unit. A mi m’agrada més Attlee, el millor primer ministre que ha tingut mai Europa. Arribats a aquest punt és bo recordar el cas escocès. El que va empènyer el Sí a quotes insospitades a Escòcia no va ser ni la identitat, ni els folkloristes – que hi van ajudar – ni la coherència, ni la determinació – certament importants- ni encara manco el pit i collons que traspuen tants comentaris del sobiranisme – totalment innecessaris. El que va apropar el Sí a la victòria va ser la possibilitat de construir una entitat política diferent a la britànica, més nòrdica i social demòcrata, menys tory i anglosaxona. Va ser, per tant, el Project polític i no tant la nació el que va empènyer el procés. Aquest és, crec, el punt que uneix la societat catalana, l’únic que podria garantir una victòria. Una dada, el 80% dels catalans està a favor de la república, segons una enquesta que es publica aquesta setmana .
Davant l’evidència que Catalunya no és independent, molts tenen pressa i reclamen pit i collons i deixar-se de punyetes i subtileses. S’acusa als polítics més valents que ha tingut aquest país des de la reinstauració de la democràcia de ser uns cagats. S’està imposant una corrent antipolítia que situa els partits, sobretot un, com el principal problema. I davant això proposen crear un quart partit, que, és clar, no es dirà partit, i que, com tots els partits, vol ser un cath-all-party. Un partit que es vol presentar a les municipals però que no té res a dir sobre la política de mobilitat o el lloguer turístic – temes que acabarà decidint l’antiga convergència. Amb la victòria pòstuma dels plantejaments de Reagrupament, la lògica inclusiva i alegre de les grans manifestacions que donava la benvinguda als nous catalans, està deixant pas a una idea més clàssica de la nació que ignora els motius que van portar al 52% dels catalans a votar forces no sobiranistes. En la mesura que s’imposa un projecte nacional més clàssic en un país que no ho és de nacionalment coherent, no són pocs els que se senten més lluny que mai del projecte sobiranista. L’antipolítica és una mala notícia que posa de manifest la manca de lideratge dins el sobiranisme. Amb la presó i l’exili, la direcció política s’ha afeblit i no són pocs els oportunistes que intenten trobar una escletxa per a fer carrera, contra la política. De misèries als partits n’hi ha moltes, però l’antipolítica que s’està apoderant d’Europa és una gran passa enrere que ens allunya de la independència. El que es necessita són organitzacions polítiques més fortes, més poroses, més netes, més participatives amb la capacitat de governar i de governar bé. És aquí on possiblement tenc més diferències amb amics i comentaristes a qui tant apreciï.
Tornem a la història. Hi ha un gran precedent a la revolució democràtica de l’1 d’Octubre, que no és altre que el 14 d’Abril. La república es va proclamar pacíficament a través del vot, tal com es volia fer l’1O. La gran diferència és que el 1931 hi havia un pacte entre l’esquerra espanyola i els partits bascos i catalans, un pacte molt fràgil, però un pacte. Dit d’una altra manera, la república es va proclamar perquè l’1O va ser capaç de sumar el 15M, l’altra gran moviment de canvi a l’estat espanyol que no va triomfar precisament perquè va ser incapaç de sumar l’1O. Per separat no sumen prou, junts s’atracarien al 60%. Ens agradi o no, 14 (la república) =1 (Sobirania) + 15 (canvi social). És obvi que el pacte de sant Sebastià avui no es possible, que el PSOE no el firmarà mai. Val a dir, però, que la realitat s’està imposant i que és cada vegada més clar que qualsevol alternativa al feixisme passa per la coordinació política entre PSOE, Podemos i el sobiranisme, tal com va passar amb la moció de censura que va jubilar Rajoy. Perquè no ens enganem, Europa no ens salvarà. Que el pacte de sant Sebastià no sigui avui possible no vol dir, tanmateix, que no es pugui sumar 1+15. La millor suma és la que es fa a dins mateix d’un moviment. Perquè no es tracta de sumar sigles sinó persones, lògiques i projectes. La clau de volta està en associar les aspiracions de canvi polític amb la sobirania nacional, república i benestar. De què em serveix votar independència si això no m’assegura ni tan sols una vivenda digna? Capital d’un país o capital financer? No crec que m’equivoqui si dic que Catalunya no és avui un estat independent perquè aquesta associació és encara massa feble, tal com demostra la victòria de Ciutadans al cinturó de Barcelona que just un any abans havia votat Podemos en massa. Mentre els barris obres de Glasgow votaven en massa pel sí, perquè suposava un futur millor, a Cornellà, Badalona, Sabadell o Nou Barris, el no Guanya, perquè no ho veuen clar.
No dic res que Omnium i l’assemblea no hagin dit abans. Tanmateix, els signes dels temps no van per aquí. El vell nacionalisme que somia amb l’estat nació que no tenim es resisteix a desaparèixer, i el nou sobiranisme post-nacional és encara massa feble. I mentrestant el paisatge polític és deteriora. Violència policial, impunitat del feixisme al carrer, presos polítics, hiperventilació, Cantants condemnats per les seves lletres. El més inquietant de tot, Casado i Ribera. L’1 d’octubre ha dinamitat el poc que quedava de l’esperit democràtic la transició. Malgrat l’atac constant de la democràcia som incapaços de teixir una aliança democràtica que defensi els punts compartits. Perquè ens entenguem, el món de l’assemblea i els dels comuns estan més enfora que mai. Prova d’això és que Colau és vista com el principal enemic d’un cert sobiranisme. En definitiva, el número 15 i les seves aspiracions fan nosa a molta gent. El número 1 també. I mentre es facin nosa un amb l’altre, ni l’1 ni el 15 sumaran mai 14.
twitter: @pauobrador
Visits: 1