En una conversa entre adolescents va sortir el tema. Jo hi era per casualitat. No sé per quin motiu, els vaig saludar amb un estúpid «hola Lola» que ho va desencadenar tot. Va ser com dir una mena de contrasenya que em fa permetre de guanyar-me la seva complicitat respecte d’un tema que els preocupava. Per molt que m’agradi de dir, mig en broma, que em trob tot just acabant la postadolescència, hi ha una distància generacional prou important amb els joves que m’impedeix, moltes vegades, de compartir o fer part de les seves converses. I açò que tenc molt d’interès a saber què en pensen, de les coses. Per curiositat. En cap cas hi ha un interès fiscalitzador al darrere de la meva actitud, per molt que, lògicament, ells la suposin. Per açò, em vaig sentir molt content per la confiança que em van mostrar tot fent-me partícip d’un dels seus temes d’interès, en aquest cas d’una història relacionada amb la internet profunda, la deep web. Un relat tan truculent com esfereïdor.
Segons em van explicar, resulta que en alguns països de l’est (un terme que, com vaig comprovar, per a ells era força vague: a la pràctica el situaven només a a Rússia) hi havia orfenats que es dedicaven a vendre a les màfies algunes de les seves filletes per a convertir-les en lolites. Com que no sabien d’on venia el terme (tot i que tenien ben clar què volia dir!), vaig aprofitar per exercir la meva vocació docent per parlar-los molt breument de Vladimir Nobòkov i la seva obra Lolita, en què un home madur s’obsessiona sexualment amb una al·lota menor d’edat. Em van demanar la procedència d’aquest escriptor i els vaig contestar que era d’origen rus, informació els va semblar una prova definitiva de la credibilitat del relat: Nabòkov i les màfies que els neguitejaven venien d’allà mateix. No podia ser casual, açò, com tampoc no ho havia estat la salutació «hola Lola» d’abans, que els va empènyer a explicar-me la història.
També vaig provar, deformació professional, de fer-los cinc cèntims sobre la internet profunda, la deep web, intentant ampliar les poques nocions que en tenien: un espai a la xarxa on es poden fer tot tipus de negocis il·legals, entre altres moltes coses. I, un d’aquests negocis, és el que, deien ells, es muntava al voltant d’una xarxa de pederastes de l’est d’Europa que pagaven un dineral per a accedir a aquestes lolites robades dels orfenats. El més pertorbador de tot, però, és que, afirmaven, les filletes eren operades (hi havia, per tant, metges que col·laboraven en aquest negoci macabre) de tal manera que els amputaven braços, cames i cordes vocals, per tal de convertir-les en «objectes de gaudi sexual» (ho van dir així, literalment). Fins aquí la història. En acabar d’escoltar-la, el primer pensament que em va venir al cap és: açò no pot ser veritat de cap de les maneres. És ver que la realitat supera la ficció moltes vegades i que, malauradament, l’explotació sexual dels menors existeix, però el que m’acabaven de contar tenia i té tots els números de ser una història del tot truculenta. Una llegenda urbana més.
No els ho vaig dir, a la colla d’adolescents, perquè amb tretze o catorze anys segur que no n’havien sentit a parlar, però tot d’una em va venir al cap una història que s’havia fet famosa quan tenia la seva edat, en què un home seduïa una dona i acabaven al pis d’ell tenint sexe, sense protecció. Al matí següent, en llevar-se, la dona havia marxat i ell, en entrar al lavabo, comprovava esfereït com hi havia deixat escrit, al mirall, emprant un pintallavis vermell, la frase «benvingut al club de la sida». Potser aquesta és una de les llegendes urbanes més conegudes. Jo encara la record perfectament, perquè en el seu moment em va impactar. I me la devia creure. Segur. Perquè aquestes històries, segons un estudi de 1996 (titulat, significativament, Benvinguts al club de la sida i altres rumors d’actualitat), se les creia gairebé tothom. En aquella ocasió, la donaven per bona gairebé un noranta per cent dels tres mil set-cents cinquanta-vuit joves d’entre quinze i disset anys enquestats. Segurament ara, respecte de la història de les lolites, les xifres deuen ser semblants. De fet, ells m’ho explicaven convençuts. Jo, més escèptic, els demanava per l’origen i les fonts d’aquesta història (cosa que vaig aprofitar, també, per intentar-los colar el missatge que cal contrastar les informacions abans de donar-les per bones), i no van saber anar més enllà d’un parell de vídeos de Youtube, els quals tenien, per a ells, tota la credibilitat del món.
Les llegendes urbanes tenen un origen incert. I, sempre, són falses, per molt que se les cregui tanta gent, fins i tot alguns mitjans de comunicació (que no contrasten com cal l’origen d’aquestes informacions o, pitjor, en fan un ús conscient malgrat saber-ne l’origen). En el cas de la història del club de la sida, tot i que la malaltia es començà a conèixer als anys vuitanta, no deixa de ser curiós que, al final del segle XIX, l’escriptor Guy de Maupassant publicàs un conte («Le lit 29», de 1885) en què la protagonista, l’amant d’un oficial francès, es dedica a transmetre la sífilis a tots els oficials i soldats de l’exèrcit prussià, l’enemic. D’una banda, i salvant les distàncies, ens trobam amb una història en què el contagi d’una malaltia es converteix en un acte de revenja; de l’altra, també, hi ha versions de la història del club de la sida en què, en aixecar-se, les víctimes s’adonen que els han anestesiat i que, mentre dormien, els han extret algun òrgan destinat a engreixar les xarxes internacionals de trasplantaments il·legals (en tost de transmetre’ls cap malaltia). Finalment, també ens trobam amb el fet que la mateixa història es situa en escenaris diferents: una gran ciutat, sí, però aquesta pot ser Nova York, Londres o Sidney, en funció de qui l’expliqui. Les variacions, a nivell cronològic, temàtic i geogràfic, ens donen pistes encara més clares sobre la naturalesa llegendària de les històries.
És interessant comprovar com les societats, també les urbanes, tendeixen a generar aquesta mena de relats. Parteixen d’alguns elements que connecten amb la realitat i acaben construint unes històries que, des del punt de vista de la literatura popular, segueixen una sèrie de patrons preestablerts que serveixen, a la pràctica, per vehicular les pors i els tabús col·lectius, que són abordats des de l’explicació no racional. Temàticament, si les revisam a fons, aquestes llegendes responen a inquietuds ontològiques que sempre han format part de la naturalesa humana: la mort, el més enllà, el sexe… Sempre hi han estat i sempre hi seran. I, com que són temes complexos que plantegen, fins i tot, preguntes irresolubles, els humans tendim a crear aquestes històries que, a partir de la simplificació (ni que sigui falsejant les coses), ens ajuden a entendre el món o, millor dit, a creure que l’entenem, per la qual cosa ens sentim alleujats, consolats. D’aquí que aquestes llegendes urbanes tenguin un efecte catàrtic. A la pràctica, idò, no som lluny dels mites o dels contes populars (amb la caputxeta, per exemple, es tracten implícitament els perills que van associats a la pèrdua de la infantesa: el color vermell no hi és casual). Ara, però, els trobam vinculats a les societats urbanes i als seus interrogants. El format d’aquestes narracions també justifica el fet que, de les històries, se’n pugui extreure gairebé sempre una moralina, una lliçó.
Així, aquest tipus de literatura popular (perquè, a la pràctica, les llegendes urbanes són açò) és una bona eina per a conèixer millor les societats que les generen. En el cas del club de la sida, hi traspuaven, a més del masclisme evident de presentar la dona com la dolenta de la pel·lícula, la por a les noves malalties (sembla que ja superades en gran part: la història no sembla actual), la ignorància de la gent i els prejudicis que caracteritzen els humans. Són els mateixos mecanismes que expliquen la història actual del tràfic de lolites a la deep web, explicada pels adolescents. La llista de llegendes és llarga, des de l’existència de cocodrils albins que viuen a les clavegueres de Nova York (algú els va amollar quan ja no cabien a ca seva i els animals es van adaptar al medi), passant per la troballa d’un submarinista calcinat enmig d’un bosc cremat, a Zamora (l’havia absorbit un hidroavió en carregar aigua de la mar per apagar un incendi), fins a la suposada mort de Paul McCartney (es veu que, des de fa anys, un doble es dedica a representar-lo). Per cert: per aquesta regla de tres, n’Elvis és viu, com explica n’Andrés Calamaro en una fantàstica cançó.
Pors, ignorància i prejudicis. Sumats, creen aquestes històries, les quals, en més d’una ocasió, poden servir per a estigmatitzar alguns col·lectius (les bases del racisme, la por als altres, són consubstancials als éssers humans). Qui no ha sentit a dir que, a prop dels restaurants xinesos, no hi ha ni cans ni moixos i que, per tant, cal anar molt vius amb allò que t’hi poden donar de menjar? Les mateixes pors i prejudicis expliquen la llegenda que diu que ningú no sap on enterren els seus morts, els compatriotes xinesos. A vegades, aquesta estigmatització és més concreta i té, fins i tot, origen en la competència comercial: quantes vegades hem sentit a dir que, dins d’una hamburguesa d’una coneguda marca de menjar ràpid, hi ha aparegut un dit de rata o qualsevol altre element desagradable? D’històries, n’hi ha per donar i vendre.
Actualment, amb internet i l’existència de les xarxes socials, aquesta mena de relats han trobat uns mitjans de difusió que n’augmenten l’efectivitat. Hem vist, per exemple, l’impacte que tenen a l’hora de fer por als més joves o, més ben dit, de posar damunt la taula les incerteses que deriven del pas al món adult, amb la sexualitat com a gran tema tabú (i les lolites d’exemple). Com que no l’ensenyam com una cosa natural, que forma part de la nostra essència sàpiens, l’acabam transmetent d’aquesta manera tan esbiaixada. Però existeix, fins i tot, una relació clara de causa-efecte de les llegendes urbanes amb allò que ara anomenam postveritat. Hi ha gent que ha entès perfectament la força i el poder que pot tenir tot plegat. No debades, tota una bateria de rumors que s’han fet circular per les xarxes, sembla que han tingut una influència directa en els resultats de les darreres eleccions dels Estats Units, perquè molta gent se’ls ha cregut. Quina credibilitat donam a allò que ens arriba per les xarxes?
Visits: 49