D’uns mesos ençà la llengua catalana compta amb dues noves eines fonamentals per al seu ús: l’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana. Ambdues obres han estat elaborades per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la nostra autoritat lingüística. N’hem sentit a parlar a bastament, sobretot en les setmanes anteriors i posteriors a la seva aparició, en què la premsa es va fer ressò d’algunes de les novetats més cridaneres, d’entre les quals les més esbombades han estat aquelles que afecten l’accentuació diacrítica. Hi ha hagut una certa polèmica en aquest sentit, però a l’hora de la veritat gairebé tots els mitjans de comunicació escrits en català ja utilitzen les noves convencions. Bon senyal. No deixa de sorprendre que, si ha servit d’alguna cosa que se’n parlés, hagi estat per a vendre’n tot l’estoc disponible. Qui vulgui un exemplar de la gramàtica haurà d’esperar que en surti una nova reimpressió. Que una obra d’aquest tipus, de gairebé mil cinc-centes pàgines, s’hagi convertit en un èxit de vendes, és curiós. Però, si vivim, coses veurem.
Hi hagut, és ver, una certa polèmica inicial, però a la pràctica l’arribada d’aquestes noves eines ha estat benvinguda i acceptada amb naturalitat. Les reticències, moltes vegades, es deuen al fet que ens costa d’abandonar les zones de confort, tot i que també és cert que hi ha veus que han basat la seva crítica en arguments de caràcter lingüístic que tenen a veure amb la interferència de la llengua castellana en el model que proposa l’IEC. Fins i tot, hi ha qui hi veu conspiracions malèvoles al darrere. En parlaré al final. Pel que fa a la por (o vessa) davant dels canvis, a què tenim tendència gairebé tots els humans, cal dir que la normativa presenta novetats respecte del que teníem fins ara, però que hi ha marge per a aprendre-les i aplicar-les (quatre anys) i, sobretot, pel que fa als usuaris convencionals, que són la gran majoria, aquests canvis no són gaire significatius.
La novetat, de fet, és benvinguda. Sobretot perquè ja tocava. Les eines de què disposaven fins ara, deixant de banda el diccionari normatiu, es van elaborar a començament del segle XX, en unes circumstàncies radicalment diferents de les actuals. Les Normes ortogràfiques, publicades el 1913, culminaren un llarg procés que s’havia iniciat amb la Renaixença (amb les baralles irreconciliables dels partidaris del «català acadèmic» i els del «català que ara es parla»), que va continuar durant el Modernisme (per exemple amb la campanya de L’Avenç en iniciar-se la darrera dècada del XIX) i es va resoldre amb el Noucentisme, que hi posà el suport institucional necessari per a assolir-lo. Es volia aconseguir una normativa que permetés codificar els usos escrits per tal de convertir-los en llengua literària, amb la finalitat de servir de suport a una literatura que es volia moderna i oberta a Europa. Les Normes ortogràfiques, la primera de les quatre obres que Pompeu Fabra va elaborar sota l’empara de la Secció Filològica de l’IEC, es van complementar amb un Diccionari ortogràfic (1917), una Gramàtica catalana (1918) i un Diccionari general de la llengua catalana (1932), eines que van permetre a la llengua de disposar d’un model sòlid per a l’escriptura.
El resultat de la feina fabriana va ser acceptat immediatament a tota la catalafonia, si bé a Barcelona, paradoxalment, és on va trobar les majors reticències, bàsicament de la mà dels sectors més conservadors, aquells que defensaven un model de llengua basat en formes medievalitzants. A Menorca, però, la revista Llum nova, publicada as Migjorn, va adoptar la nova normativa amb només setmanes de diferència respecte de la publicació del nou model a Barcelona, l’any 1913. Esper que les publicacions illenques escrites en català, que hi són, facin també l’adaptació al nou model al més prest possible (tot i que disposen, com s’ha dit, de quatre anys per fer-ho).
Que la proposta fabriana era bona i sòlida ho demostra el fet que ha arribat fins als nostres dies amb bona salut. Només el diccionari, allí on els canvis de la llengua, amb els anys, són més evidents (per la incorporació de nou lèxic), havia estat substituït pel Diccionari de la llengua catalana (conegut també com a DIEC), a mitjan dècada dels noranta del segle passat, una obra que marcava la manera d’actuar de l’Institut en matèria normativa. Ara, finalment, s’hi han afegit la nova ortografia i la nova gramàtica. Fabra havia concebut unes eines per a la llengua escrita, perquè partia de la base que l’ús oral, en iniciar-se el nou-cents, estava assegurat pels parlants, mentre que el conreu literari de la llengua catalana s’havia de recuperar, després d’uns segles, tot i les excepcions, de poca presència en els àmbits formals. La situació ha canviat radicalment. Avui és molt preocupant la situació dels usos col·loquials (orals) de la llengua. La nova normativa s’hi havia de referir forçosament. I s’hi refereix.
Tot i que estic emprant l’adjectiu nova per referir-me a aquestes dues obres, caldria precisar que realment ens trobam davant d’una continuació i ampliació del llegat de Pompeu Fabra. Ara, però, en tost d’obres d’autor, som davant d’uns textos elaborats de manera col·lectiva per tècnics de l’IEC, que també han comptat amb el suport puntual de diversos especialistes externs, la qual cosa garanteix unes obres molt més completes, especialment pel que fa a l’atenció que dediquen a la diversitat geogràfica i funcional de la llengua. Per tant, malgrat alguna modificació i els continguts afegits (és, en aquest sentit, una novetat significativa que la nova gramàtica dediqui una sèrie de capítols a la pronúncia), la base segueix essent fabriana, com ho són els criteris que s’han seguit a l’hora de fer-la. En primer lloc, la voluntat d’elaborar una ortografia nacional, és a dir que té en compte tota la comunitat lingüística (si escrivim els plurals acabats en –es és per aquest motiu, per exemple). Segon, el recurs de l’etimologia a l’hora de proposar solucions gràfiques (l’ús de la ela geminada s’explica per aquest motiu). I tercer, l’observació del que fan les altres llengües romàniques per tal de cercar-ne l’harmonització (fet que justifica perquè només empram els signes d’admiració i puntuació al final de la frase). Nicolau Dols, membre de l’IEC i col·laborador en l’elaboració de la nova normativa (que aquests dies s’encarrega de presentar-la a diversos grups d’interès, com puguin ser els docents), afegeix a aquests criteris la voluntat d’establir un model al més senzill i ajustat a la llengua natural possible. No li manca raó.
Voldria acabar aquesta reflexió enllaçant amb una de les crítiques que s’han fet a la nova normativa, en la qual alguns hi veuen l’acceptació massiva de formes que són fruit de la interferència de la llengua castellana –com les maneres de dir les hores (tan vàlid és dir dos quarts de cinc com les quatre i mitja), algunes formes de relatiu (el que, en determinats usos col·loquials), la preposició que regeixen alguns infinitius en perífrasis (a l’arribar, també en usos col·loquials…). Hi ha qui considera que aquestes formes certifiquen la dissolució de la llengua catalana dins del castellà. Fins i tot algú hi ha vist una conxorxa perfectament orquestrada des dels serveis d’assessorament lingüístic dels principals mitjans de comunicació, especialment barcelonins, per acabar amb la llengua. Potser en fan un gra massa, tot i que no deixa de ser evident, i preocupant, la interferència unidireccional del castellà en la nostra llengua. Caldria remarcar, en aquest sentit, que la nova gramàtica és sobretot descriptiva i que la llengua és la que és. No es poden posar normes a models ideals i que no existeixen enlloc. El nou corpus diferencia per àmbits, deixant prou clar quines formes s’accepten a nivell col·loquial i quines es restringeixen als usos formals. També no és gratuït recordar que la gramàtica ve després de la parla, de la gent i de l’ús. Crec que el neoplatonisme normatiu no és una solució eficient. No és a l’IEC, per tant, a qui correspon canviar les actituds lingüístiques dels parlants, ni de revertir la situació de minorització en què es troba la llengua catalana. Quan aquesta canviï, la normativa s’hi adaptarà. I hauríem de procurar que canviàs abans que la situació es tornàs irreversible.
Visits: 1