Article publicat al diari Menorca el passat 4 de maig
Dissabte passat assistíem a l’extraordinària representació de Lucrècia, l’obra que entrona Joan Ramis com el màxim representant de la literatura catalana neoclàssica. Es va donar la grata coincidència que l’obra era representada a la sala d’actes d’un Ajuntament on penjava, a la paret, el quadre del mateix Ramis, fill il·lustre de la ciutat, que contemplava l’esdevenir de la seva obra. Estic convençut que també, si pogués, s’hauria alçat i hauria aplaudit, com la resta de la gent assistent a l’acte, estupefacte davant la mestria demostrada pels actors de La Trup, que van donar vida d’una forma esplèndida a l’obra. La qualitat del text, que exalça la llibertat i l’amor per damunt la tirania i l’engany, era representada amb un desplegament de força escènica, actoral, com poca gent és capaç. L’amor insubornable de Lucrècia, la tirania de Tarquino, la fidelitat a l’amor i a la pàtria de Col·latino, les ànsies de llibertat de Brutus, el seny de Manlius o la tendresa de Junia, van ser grans sentiments i emocions que ens feren saltar les llàgrimes a molts, imbuïts de ple en l’esdevenir infatigable de l’obra, que transcorre, en l’adaptació moderna, tot seguit, ajuntant els cinc actes en una unitat sense descans emocional.
Poder mostrar amb el cap ben alt la nostra herència rebuda i amb tan bona professió és ben satisfactori. Satisfacció és la paraula per poder incloure una obra d’aquesta talla en commemoracions com les de “L’herència britànica a Menorca”, conjunt d’actes que recorden la presència dels anglesos durant el segle XVIII a l’illa, i que deixen una petjada ben visible, especialment, a Maó, i a tota la zona de llevant per extensió. És d’agrair que l’Ajuntament hagi prescindit de fires folkloritzants, amb indumentàries i escenificacions que, cert, no deixen de tenir el seu valor, i mostri tot l’esplendor de l’època amb aquest caire més cultural, mostrant com l’època viscuda va dur a la possibilitat d’existència d’una generació cosmopolita d’intel·lectuals que, per primera vegada, vivien directament la cultura que es feia a Europa, s’emmirallaven en els nous corrents amb aires d’Il·lustració, moderns, i sense renunciar a la seva llengua, la que els feia lliures, la mateixa que va ser prohibida anys més tard, en arribar la vencedora dinastia borbònica. Una llengua que fluïa per mostrar els més elevats plantejaments, en aquest cas de la Roma de la fi de la monarquia, i que de nou hem reviscut per boca d’aquests grans actors i amb una gran batuta directora.
Visits: 0