Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.
Views: 1
Els humans som éssers de costums. Ens trobam còmodes en les rutines. Aquesta idea és un tòpic, evidentment, però així i tot, com passa sempre, alguna cosa hi ha de cert, en aquests tipus d’aforismes. Quan som a tocar del solstici d’estiu, per exemple, me pren per llegir llibres de temàtica santjoanera. No sabria explicar d’on me pot venir la dèria, però el cas és que, en els darrers anys, quan els dies s’estiren, el cos recorda que el ritu de pas a l’estiu és a tocar i demana lletra impresa al voltant de la celebració ciutadellenca. Anys enrere, per exemple, Amadeu Corbera, amb el seu Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder, va ajudar-me a veure amb uns altres ulls alguns aspectes d’unes tradicions que es presenten com a invariables de l’Edat Mitjana ençà i, des d’un punt de vista totalment oposat, els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella, de Josep Pons Lluch, em van permetre d’entendre millor el cerimonial que hi ha darrere d’uns actes que, malgrat haver-hi assistit molts d’anys, no deixen de ser inabastables per als no iniciats.
El passat dissabte, 3 de juny, es Castell, i Menorca per extensió, va recuperar l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet. Ni el futbol ni la coincidència amb altres activitats d’interès indiscutible no van impedir que una vuitantena de persones es trobassin en el marc incomparable del Llatzeret de Maó per escoltar els versos de Bep Joan Casasnovas, Maria Teresa Ferrer, Joan Perelló, Teresa Pascual i Jordi Llavina. Vaig tenir el privilegi de ser-ne el presentador. Abans de donar pas, un a un, als autors, vaig llegir un text en què intentava demostrar la idoneïtat del nom, tan llarg com escaient, del recital. Amb petites modificacions (per tal d’adequar el text al format del blog) el podeu llegir tot seguit.