Fulls de dietari: 26 d’agost de 2008

Aquest estiu, Alaior ha esdevingut la capital illenca de la poesia. Biel Pons en té gran part de culpa, de tot açò. Aquells que ens estimam la cosa aquella no podem fer més que estar-li agraïts. Gràcies al programa “Poeticalaior”, aquest estiu hem pogut gaudir de la presència i els mots de Biel Mesquida, Edgar Alemany, Sònia Moll, la cinquena edició d’Illanvers i, avui, Hilari de Cara.

La gran virtut d’aquest tipus d’actes és la descoberta de nous noms que passen a ocupar un espai de la biblioteca personal. És el cas d’Hilari de Cara, autor d’una obra sòlida, contundent, bona (açò dels tres adjectius m’ha quedat un pèl planià). Un autor que té els pebrots de dedicar el seu poemari Bolero, entre d’altres, “a Ginger Lynn i Candie Evans, dues al·lotes molt feineres” gaudeix automàticament de la meva simpatia. Ara bé, amb açò, evidentment, no n’hi ha prou: els textos fan el seu pes i la lectura n’és totalent recomanable, especialment el que ha escrit a partir del llibre citat abans (és a dir Absalom i Postals de Cendra). Vet aquí un exemple de Bolero amb què, com a docent que intent ser, el gaudi literari és doble:

Alumnes

I quan us veig amb els ulls enrogits
d’herba, de ginebra, de cervesa,
trontollant a la barra de tots els bars de matinada,
estic content d’haver-vos ensenyat qui era en Rilke
i qui era en Malcolm Lowry
i com és un gin-tònic a Bombay,
tu, Joan, de la perdiu llegendària,
i tu, Cati, que gaudires de l’aviram,
tu, Guillem, i tu, Mateu, fill de Sant Joan,
els meus alumnes, els meus amics,
els meus iguals, els meus bandarres fills de puta,
i estic content perquè mai no fareu res més, cap altra cosa
que beure, riure, parlar amb enginy, sense impaciència,
i esperar ben tranquils que pel mateix preu
us dugui qualcú la independència.

Alguns l’han vist com un enfant terrible (un poema com l’anterior hi pot ajudar), tot i que no crec de cap de les maneres que aquesta sigui la seva intenció: almenys, després d’haver conversat breument amb ell,  diria que la seva és una postura basada en la pròpia coherència. Ens trobam davant d’una obra marcada per l’autenticitat i per la veritat literària i, és clar, aquesta no sempre és de color de rosa i per açò no casa amb l’estètica dominant dins la poesia catalana. De cada vegada veig més clar que Mallorca n’és la reserva espiritual  i que sort en tenim d’aquest espai de fugida.

Curiosament, a una illa en què cada dia surten poetes de davall les pedres, com és el cas de Menorca, gent a qui se li suposa el gust per la lectura, sorprèn que només sis persones assistissin a la trobada amb Hilari de Cara. Totes les deixades són perdudes. Els assistents vam ser uns privilegiats, malgrat no deixa de fer una certa llàstima aquesta actitud per part d’un públic potencial que després és queixa de la poca activitat cultural que hi ha per aquestes contrades. Biel Pons, mig en broma, comentava que haurien hagut de dur un poeta mediàtic per tenir més públic. Seria molt trist que en aquest terreny haguéssim de caure en els mateixos patrons amb què es mou el públic dels espectacles musicals, més semblant als costums del bestiar que no pas al de la gent amb criteri.

Visits: 0