Pensaments

Abans que res, el nom del físic teòric del que vos vaig parlar és Javier Tejada, en aquell moment no recordava el seu nom, perdonau la incorrecció.

Ara intentaré afagir un arxiu del text de Heidegger que vos vaig dir. He trobat la traducció castellana a la web i és la que vos adjunt. Si cercau “Heidegger en castellano” a google arribareu a una excel·lent web sobre Heidegger, amb una bona part dels seus textos així com comentaris de profesors i altres filòsofs sobre la seva obra, inclou fotografies (no vos perdeu la seva mirada), fins i tot podeu sentir la seva veu.

http://www.heideggeriana.com.ar/textos/epoca_de_la_imagen.htm

Què voleu que vos digui al segle XX hi ha bons pensadors emperò n’hi ha dos molt per damunt de la resta que són Heidegger i Wittgenstein. S’estalvia molt de temps i esforços llegint aquests dos pensadors. No crec que digui cap burrada si dic que la resta de la filosofia del segle XX no deixen de ser comentaris sobre els textos d’aquests dos autors. Així que si voleu canya aneu directament a visitar a aquests dos monstres. No són fàcils, però val la pena fer l’esforç. Xerren del que xerram noltros, de tu i de jo, d’ahir i de demà, de pau i de guerra, de vida i de mort…

Els filòsofs estan amb els peus a terra, no hi ha hagut ningú tan aferrat a la terra com ells, sóm noltros que deambulam pels móns de Yuppi, a noltros sí mos dominen metafísiques estranyes i el pitjor és que no mos hi adonam (i pensam que són ells els qui hi estan justament perque no els entenem). Sempre hem pensat que el boig és l’altre.

Obro aquesta entrada pensant que pot estar bé que hi penjem textos, articles, poesies, imatges d’obres d’art, fotografies… que ens hagin fet pensar, que ens hagin conmogut o trasbalsat, que ens hagin fet plorar. Si ho trobau bé, perfectè, si no, història i a una altre cosa.

Venga va, compartim vida!

Share Button

7 comentaris

  • Joan Carles

    30 novembre, 2006

    Parlant de filosofia i literatura, a mi el text de Heidegger el que m’ha produït és angoixa, tal vegada som d’aquells que esmenta que no tothom està preparat. I ho dic també perquè amb tots els temes aquests de què parlam, de la universitat i la ciència i el lligam amb la societat, ja són tractats i ja ens ha donat la volta a coses que noltros, unes dècades més tard, encara feim rodar.

    I com s’haurien d’enfocar els estudis universitaris, tampoc no ho veig gens clar. Hi ha un debat de fons sobre el paper i la preparació dels professors. Un debat que no s’atura en l’àmbit “filosòfic”, sinó que segueix en el terreny pedagògic, social… La mostra més evident és tot el debat que no s’ha aturat sobre el model educatiu. I mereixeria un debat a part que seria molt interessant. M’agradaria en aquest sentit saber l’opinió de xalandriers vinculats a la pedagogia, als serveis socials, al magisteri…

    En tot cas, per exemple, cal que sapiguem cap a on ho hem de fer anar. Hi ha una premissa que explicaria que un professor no només ha de saber de la matèria que ha de donar (ni tan sols referit en un camp més ampli del saber), sinó que també ha de tenir aptituds pedagògiques. Els postulats més ortodoxos en aquest sentit dirien que val més algú que en sap poc però que ho sap explicar bé, que un savi que no té capacitat de comunicació amb l’alumne. Però les carreres d’on surten els professors de secundària no van per aquí. De fet, crec que no hi han d’anar. Esteis d’acord que la carrera de Biologia no ha de formar professors de Ciències de la Terra? Personalment, sempre he après més d’un savi. Amb tot, i perdona, Fonso, per descontextualitzar, que sé que és una cosa que t’emprenya, el filòsof ens apunta a la desaparició del savi com a marca de la modernitat.

    Estic perdut.

  • Fons

    22 novembre, 2006

    La Universitat s’ha de renovar in és urgent que es reestructuri i decideixi els seus objectius prioritaris. L’actual marc de llicenciatures i de departaments interns dins les licenciatures em resulta obsolet. Dells en Jaume Mascaró en deia que eren “ninxols”.
    No sabem on anem, ni qué volem, i açò es mostra no sols en la política actual sino també a la universitat. No hi ha projecte definit, ni tan sols dins una mateixa facultat. Sembla que les prioritats no estan ben definides.

    Per exemple, en l’àmbit de l’economia no trobau que el estudi de les teories (i pràctiques) de desenvolupament haurien de ser una prioritat i no tant la de generar analistes (que no encerten mai) o directius diversos que si encerten es forren i si s’equivoquen en la gestió foten a es carrer 20 0 2000 treballadors?
    No trobau que els mitjans de comunicació tenen un poder brutal avui en dia i que les opinions que generen venen majoritariament de periodistes que tenen una formació penosa. Només de veure el pla d’estudis de la carrera de periodisme fa por!!! Sense dubte consider que per ser periodista cal saber bàsicament història (posant enfasi en història cultural, econòmica i de les idees, i no 6 credits de cadescuna).
    No trobau que el profesorat (i sobre tot els de secundària), encara més greu que el tema del periodisme crec jo, te una preparació molt pobre, i que no és suficient saber del tema que s’ensenya?
    Podriem posar mil d’exemples, en l’àmbit de les ciències també, medi ambient…., temes agrícoles, etc….

    La universitat és la que tenim, de moment no tenim res millor, jo crec que cal una transformació des de dins a fons. I no precisament aquesta història nefasta del projecte Bolonia. Anam malament.

    L’empresa mana, sinò com explicau la preocupació en la seguretat en aeroports i avions i que no passi el mateix en les línies de bus, metro o tren? Un atemptat terrorista podria generar més victimes en un tren o metro o bus (imagineu dins una ciutat) que en un avió. Emperò les pérdues econòmiques d’un atemptat en una línia aérea podri suposar un daltbaix econòmic que en una línea de bus, i no he dit ni “mu” (però ho pens) sobre la classe social dels morts d’un o altre accident. I no em digueu que avui vola tothom, que no és ver.
    Diuen els que manen que posar ses mesures aquestes dels aeroports en el tren o el metro o el bus seria carisism.!!!!!!!!!!!. Per què unes sí i altres no. Quines empreses es veurien afectades amb un tipus d’accident o un altre. A la merda. Estic fins es collons de moooooltes coses.
    Salut a tothom.

  • Joan Carles

    22 novembre, 2006

    Em sembla magnífic l’article d’en Mira, i crec que els que escrivim aquí en subscrivim l’opinió. Amb tot, només volia exposar una petits comentaris, tot i que inconnexos, que poden donar joc a la qüestió.
    És cert que la institució ha canviat com a tal, no només des de l’Edat Mitjana sinó des de mitjan segle XX. Però, en si, el canvi suposa una cosa normal. Seria una adaptació (sense perdre l’essència, clar està, d’allò que discutim) als temps. És ver que açò de la democratització de la universitat és fora de lloc, però la pregunta de fons és què feim amb el lligam pràctic (ai, aquesta paraula) amb la societat. M’explic. Si el món modern ve en bona part marcat per la tècnica (i quedam que no podem lligar aquest concepte amb el de la ciència) i els avenços en diferents àmbits, i la societat necessita d’aquests avenços, quina institució en farà front, si no és la universitat? Si quedam que, i ens situam en el món occidental, exigim la investigació en la millora o la cura total de la diabetis (és un dels papers de certs científics, els de la medicina), a qui ho encomanam?
    No sé si sembla descabellat, ho he volgut explicar amb l’exemple més banal, però esper que entengueu el raonament de fons (és que avui de matí estic espès). Al cap i a la fi, crec que també haurem d’entendre que hauríem de parlar de diferents perspectives depenent de la facultat o la carrera. No crec que la llicenciatura en ADE (i em perdonarà n’Àlex, si és per aquí) tengui com a horitzó altra cosa que formar bons executius. Tal vegada és que hauríem de disseccionar la universitat i crear una nova institució que s’encarregués de formar bons professionals en tots els àmbits, i mantenir l’esperit universitari per a la Universitat.
    Mateixos temps, també pens que per ser un bon professional o llicenciat en qualque cosa (i això és el que oblidam) cal aquest sentit del qual hauríem d’haver-nos inculcat a la facultat, i que és potser la mancança que hi ha. Prendre la universitat com un tràmit per aconseguir un títol és el fracàs de la institució (potser de la societat).
    L’especilització és una marca de la modernitat a la institució universitària. Estudiant carreres més concretes aconseguim aprofundir, però perdem la idea de totalitat. Alguns metges, posem per cas, un temps solien ser una paradigma de persones lligades al coneixement humanístic, Àvids lectors de ciència, literatura i filosofia. I aquesta figura ha desaparegut. Però també pot ser que el metges ara curin més. Encara que sembli que me’n vaig per les branques, aquestes coses també influeixen en el destí final de la nostra discussió.
    Estem parlant de la preparació universitària, per tant de l’aplicació de l’esperit universitari en l’esdevenir social. Tema complicat.
    I un apunt literari. Per no oblidar perspectiva històrica, i que no sembli que la universitat d’avui és un fracàs, només cal veure la visió de Josep Pla de la facultat de Dret en l’època que hi estudiava, i que exposa de manera mordaç a “El quadern gris”. Curiosament, on trobava un ambient de difusió del saber i d’esperit crític era fora de la universitat.

  • Fons

    19 novembre, 2006

    Quin és i quin ha de ser el paper de la Universitat al segle XXI? Cap a on va aquesta institució? En Joan F. Mira ens recorda coses interessants.
    La cosa al final deriva en una relació concreta, la de mestre-alumne, instructor (educare lat. conductor, guia, o també führer) i el susceptible de ser instruït. Aquest darrer de primeres no és instruït voluntàriament sinó que és confiat en un principi pels pares-tutors a qui aquests darrers troben que té ciència, autoritat, segons una tradició determinada. En uns primers temps la finalitat era la de ensenyar-aprendre la Veritat, adquirir saber. Al llarg de la història trobem diverses tradicions i diferents escoles amb diguem-ne diverses “ideologies”, amb el temps i amb la Universitat Moderna s’ha anat consolidant cert consens acadèmic que nomenava Joan F. Mira al seu article. La finalitat emperò de la Universitat del segle XX i pel que s’ensuma al segle XXI ja no és/ha estat tant la recerca i difusió del saber sinó la satisfacció d’una ideologia determinada i dominant amb uns fonaments ben assentats i que no es posen en dubte de cap de les maneres. La universitat no es pensa a ella mateixa, la ciència tampoc no es pensa a ella mateixa, i no és/són conscients de les conseqüències finals dels seus actes ni dels productes finals. Podríem dir que “funcionen” amb pilot automàtic.
    Ara es diu que la Universitat ha d’estar al servei de la societat, que la Universitat s’ha de democratitzar, que ha de apropar-se a la ciutadania…… ho hem sentit molt. Doncs jo no ho veig així. La independència de la Universitat és tant fonamental com la separació dels poders de Montesquieu, el saber no ha de dependre de res més que de l’investigador i la seva honestedat. La Universitat no pot restar esclavitzada ni supeditada pel mercat ni d’interessos determinats, com per exemple de les necessitats militars. Els estudis de recerca (doctorats) venen, i cada dia més, dirigits i subvencionats per marques o corporacions determinades (farmacològiques, informàtiques, militars…). I els estudiants caiem en la xarxa a canvi d’un lloc privilegiat (encara que ja no tant) dins el sistema que noltros mateixos d’aquesta forma perpetuem, i un cop som dins som incapaços de criticar, rebutjar el pare, pel simple profit individual com a privilegiats dins el sistema. La universitat genera treballadors especialitzats segons les necessitats del sistema-mercat quan és la societat i el seu funcionament que s’hauria d’adaptar a les investigacions diguem-ne independents dels científics dels diferents àmbits. Un exemple actual és la necessitat imperiosa de remoure consciències en el tema del Medi ambient, l’escalfament global, la promoció d’energies renovables, el reciclatge, la substitució del petroli per exemple pel combustible a partir de l’hidrogen (diuen que encara resulta massa car fer la transformació…., sense comentaris)…., i recordem que les marques comercials no en tenen de consciència.
    La Universitat no pot només generar ma d’obra en profit d’un sistema-ideologia determinada, el saber no depèn de majories, no és democràtic, no depèn de la política, que tal fórmula sigui tal és independent de la voluntat del poble o els polítics de torn. La ciència, o el saber, no és cap veritat última ni definitiva, però és el que tenim de moment i no tenim on més agafar-nos que a aquest consens acadèmic del que parlàvem. És l’únic que tenim, menys és res. Ara cal fomentar la llibertat investigadora, independitzar la Universitat i açò no és possible sense una Universitat pública forta i amb recursos econòmics.

    El model educatiu i universitari esdevé en aquest punt fonamental. I aquí sí que ha d’entrar la política i la democràcia. No fa gaires mesos va sortir a la premsa el model educatiu finlandès fent referència bàsicament a la preparació del professorat en tots els nivells des de l’educació infantil fins a la universitària. Hauríem d’analitzar i estudiar els diversos sistemes educatius i decidir quin seria el millor. Ja sabem que a tots noltros mos van regalar la llicenciatura, impedim que els hi regalin als nostres fills, provoquem que els nostres fills aprenguin alguna cosa i que no siguin tan ineptes com noltros.

  • Joel

    18 novembre, 2006

    Bones,
    més que preocupat, atordit que el ratolí que ha entrat al Parlament de Catalunya generi comentaris generosos (temps+interès), i que d’altres quedin dins la síquia… però és la llibertat dels blogs (he, he) i tothom pot dir el que vulgui (més he, he encara).
    A l’Avui d’avui, Fons (hi ha qualcú més aquí davall?) en Joan Francesc Mira hi publica un article sobre la uiversitat, i he pensat amb les nostres converses al bar de les Facultats (deportades al fashion Raval) i també en el mètode científic i el coneixement. I te’l referenciava per si un cas.

  • Fons

    24 octubre, 2006

    L’assaig filosòfic no ha deixat mai de ser un gènere literari, encara que un gènere literari molt especial. Partint que tota delimitació és més o menys arbitraria entre els diferents àmbits, poesia, assaig, novel·la…, sí que podem senyalar un aspecte esencial del gènere “filosofia”. La filosofia no xerra de fets, ni de coses, no explica històries (per exemplificar res), el seu tema pròpiament dit és dir allò que justament no es pot dir, i aquí trobam la seva especificitat, la seva dificultat, la seva genialitat. Justament per açò és molt difícil explicar què és la filosofia ni tan sols de què va si no hi entra un mateix. D’aquí la típica pregunta “I per a què serveix la filosofia?” i jo afageixo que la pitjor resposta és “per enriquiment personal” o “que és cultura” i coses d’aquesta pesca. La filosofia fot, i molt, no és una cosa “polida”, és una cosa vertadera i ses veritats són dures, intimiden, et senyalen amb es dit acusador, a vegades destrossen. La filosofia és allà acompanyant-nos no sè per quant temps més. La fi de la filosofia ve apuntada des de fa temps i descrita per exemple a “Un món feliç” de Huxley. La propera arribada del “ciber-home” pot ser el punt i final no sols de la filosofia sino també de l’home. Però sense dramatismes, perque quan arribi ja hi serem dins i ni tan sols ens hi haurem adonat, ja formarem part de l’altre banda (la ciber, la del microxip que domina sentiments i pensaments).
    El que deia, el gènere filosofia no parla de les coses, ni d’aquesta ni d’aquella en concret, sino del “en què consisteix el que les coses siguin com són, quines conseqüències té aquest fet, què implica, com vénen connexionades aquestes coses, d’on mos ve aquesta conformació del ser de les coses”. Podriem dir que assenyala a un pas previ, previ però fonamental, perque és allò que fa que veiem les coses tal com les veiem, i les sentim i les pensam. La filosofia asenyala allò en que sempre ja esteim instal·lats, el terra que sempre ja estem trepitjant, alló que més ens passa desapercebut, perque hi és sempre present encara que de forma sutil. Per exemple, si la cosa és l’ull, la filosofia apuntaria a la mirada. Aquí rau la especificitat de la filosofia vers la resta de la literatura i també vers la ciència pròpiament dita. Els científics sovint, de fet en el 99% dels casos no s’en adonen que s’apropen a les coses amb una preconcepció determinada i que els condiciona en la seva recerca. No saben que la nostra mirada no és neutra, que vé carregada d’història. El científic com a èsser humà que és, pensa, i pensa perque té un llenguatge i aquest llenguatge implica una gramàtica que permet uns pensaments i no uns altres. El reduir el món a números no sol·luciona el problema del tot, fent açò el que fan és traduir dues vegades: primer, volen traduir el món a números i, segon, tornen a traduir els números resultants a llenguatge per tal d’explicar el que han investigat. I traduir no és altre cosa que interpretar i interpretar sols és possible des de la mateixa gramàtica de la que parlavem al principi i de la que van partir.
    Cada temps històric i cada cultura està determinada per uns límits lingüístics que els permet pensar unes coses i altres no, i poder descobrir unes coses i altres no. La diferència entre el pensament i el món material la trobam en el drama que cada ésser humà quan neix parteix “de cero” i es troba un món ja en marxa i construit, amb un llenguatge determinat, amb unes possiblilitats de pensament, en canvi la tècnica segueix un altre ritme, no hem d’inventar la roda, ni l’avió, en cada generació. Per açò la tècnica mana i la ciència depèn i està esclavitzada per la tècnica. I no dic que estigui malament ni tampoc que estigui bé, simplement és un fet. M’atraviria a dir que la ciència en tant que recerca del saber va morir el mateix dia que va morir déu i que en Nietzsche mos recordava no fa gaire. Els científics ja no són científics, són técnics, especialistes en certs aparells, que els hi han vingut donats i que els fan veure les coses d’una sola manera, i interpretar les dades també d’una sola manera.
    El tema del progrés i de la possibilitat o impossibilitat d’una ètica (ja sigui comunitària o universal) queda ben contestat sense dir ni una sola paraula despres d’haver dit el que he dit.
    En algunes novel·les i algunes poesies trobam bona filosofia, en Joel n’ha esmentat alguns que podrien formar part d’aquesta llista sens dubte, m’han senyalat altres però que encara no he llegit.

    En les darreres trobades de xalandriers he sentit comentaris molt positius sobre el debat que en Borja va ensetar i que jo en part he volgut continuar amb aquest “pensaments”. Tothom en xerra molt bé però pocs diuen alguna cosa. Aquest no és específicament un espall filosòfic, la meva proposta és filosòfica perque no tenc altra manera d’enfrontar-me a res, estic esclavitzat a una manera de pensar i de dir les coses que m’impedeixen fer i dir d’una altre manera. El que volia és que tothom es mostri des de l’àmbit que sigui. Tots tenim cosa a dir i molt més la gent que conforma xalandria. Tots estem en el mateix món i el vivim i l’hem viscut d’una determinada manera, tan vàlida una com altre, només voldria que aquestes experiències o maneres de veure les coses tinguesin un espall. Jo vull compartir, si us assembla. Si no hi ha respostes em callarè una vegada més i em quedaré de nou amb les meves coses, que tampoc em va malament.

  • Joel

    22 octubre, 2006

    L’entrada heiggeriana d’en Fonsu es mereixia una lectura atenta i tranquil·la, per la qual cosa m’havia reservat una estona d’avui diumenge per entrar-hi i a veure quin vent hi bufava.
    Heidegger -i no em ve de nou- no té res d’anecdòtic o superflu, tot té un sentit i una finalitat, és dens i profund però del tot comprensible, vull dir que és difícil i possible, com tantes altres coses. Situa i matisa tots els àmbits científics, explica l’Edat Moderna millor que molts historiadors, i el progrès queda molt devaluat. Crec que paga la pena que ho llegiu, us ho preneu amb calma i endavant.
    Ara entenc millor perquè en Fonsu se sol sentir decepcionat amb el gènere de les novel·les. Llegint Heidegger m’adonava que els grans filòsofs solen ser grans narradors, grans explicadors del que pensen, base primera per ser un gran -que no bon- escriptor. Pensava en Kafka, Mann, Eco i no sé si qualque novel·la de Saramago, com a possibles models d’autors de novel·la que van un poc més enllà del gènere convencional.
    Seria bo, jo ho deman, que aquesta entrada de Pensaments esdevingués categoria i que allà ens hi trobéssim de tant en tant.

Els comentaris estan tancats.