En podem rallar

«Hi ha tanta gent que s’atreveix a rallar de la nostra llengua que supòs que també ho puc fer». Amb aquestes paraules comença l’article que Emili Pons i Carreras va publicar dimecres passat a la premsa local illenca. Suposava bé, l’autor del text, a qui tenc el costum de llegir amb regularitat. És ver que, en més d’una ocasió, m’he queixat perquè sembla que la filologia és una de les disciplines acadèmiques amb més casos d’intrusisme, però, d’altra banda, és una veritat com un temple que, qui vulgui, pot rallar d’allò que li vengui de gust. També de la llengua.

Ara, bé, en fer-ho, cal atenir-se a les conseqüències que aquest fet implica, sobretot si s’exerceix des d’una tribuna pública. Les pàgines d’un diari ho són. Un blog internàutic, també. A vegades, potser no tothom n’és conscient i, allò que fa, en un espai en què no tocaria, és rallar d’acord amb la primera de les accepcions que, d’aquest mot, trobam al DCVB: «Parlar excessivament o indiscretament.» La definició connecta amb un terme que, en l’actualitat, s’ha posat de moda, el cunyadisme. Si l’escric en cursiva és perquè es tracta d’un barbarisme, amb què es fa referència a una actitud molt concreta, la «de qui vol aparentar que sap de tot i que opina i intenta imposar la seva opinió, encara que no tingui tota la informació per a fer-ho». Així ho explica la Neolosfera, l’observatori de neologia de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquesta accepció del mot rallar, d’altra banda, no és la que es fa servir a Menorca. A la nostra illa, d’acord amb l’Alcover-Moll, sí que empram la segona: «Parlar malament d’algú, murmurar». No és una definició que es pugui homologar a la de cunyadisme, tot i que aquesta actitud hi pot acabar tendint. En canvi, potser sí que s’hi atraca més l’expressió rallar boig que, a la pràctica, és allò a què es dediquen aquestes persones que solen opinar sobre qualsevol assumpte sense tenir-ne normalment ni idea i, a vegades, intentant aparentar ser més llestos del que realment són. Es dediquen, per tant, a rallar, a «parlar; expressar pensaments o sentiments mitjançant el llenguatge», tal com el DCVB, en la tercera accepció, defineix el significat que donam a aquest mot, el que fem servir  de manera més freqüent a Menorca i a Mallorca.

Per cert, el verb parlar és una d’aquelles paraules genuïnes de l’illa que, de cada vegada més, es van perdent. Tot i estar estigmatitzada pel gonellisme nostrat —els de la cantarella, sense cap mena de rigor acadèmic, de l’«aquí no diem vas sinó got, gos sinó ca, gat sinó moix…» (em disculpareu, però ara no puc perdre el temps explicant la nul·la consistència d’aquesta mena de mantres que el secessionisme lingüístic no es cansa de repetir)—, resulta que la gent gran la feia servir amb tota normalitat. Sense anar gaire enfora, l’avi meu, en més d’una ocasió, havia deixat anar un «no en parlem més» ben categòric i, alhora, pronunciat a la menorquina —és a dir, amb ela geminada: pal·lem. A Menorca, per tant, parlam o rallam.

Reprenent el fil que debanava fa uns quants paràgrafs, hi ha qui es comporta com si es trobàs en un dinar familiar, o tancant bars a les tantes, a l’hora de fer públiques les seves opinions en tribunes que exigeixen un mínim de formalitat. Cap pega! Tothom és lliure de dir allò que consideri oportú, quan vulgui i on pugui. Ara, també ha de quedar clar que és una manera de procedir que no té res a veure amb fer les coses com cal, és a dir, fonamentant les opinions amb arguments consistents, rigorosos i, sobretot, callant quan toca. Aquesta darrera sembla la part més mala de controlar per a més d’un. És allò tan conegut de la conveniència de ser amo dels silencis propis per no acabar esdevenint esclau de les paraules deixades anar.

Per exemple, jo no som economista ni res que se li assembli. Som filòleg. Així i tot, per diferents motius, m’interessa aquest àmbit del coneixement. En puc rallar? Evidentment. Ara bé, a l’hora de fer-ho, tindré molt en compte el context en què em trobi. En un dinarot amb amics, d’aquells en què hom es dedica a aclarir el món en llargues sobretaules, segurament hi ficaré cullerada. Però, sobretot, aprofitaré per escoltar i aprendre d’aquells que en saben. A la colla n’hi ha qualcun que, d’economia, alguna cosa pot dir amb fonament. I, quan ho fa en un ambient distès, les coses solen quedar molt més clares per als profans com jo.

I, si es donàs el cas —cosa que podria succeir, ja que per aquí he arribat a parlar de moltes coses— i abordàs algun aspecte relacionat amb l’economia des d’aquesta tribuna pública, intentaria fonamentar el meu discurs a partir d’allò que, abans, han dit els especialistes en la matèria, no fos cosa que acabàs amollant-ne alguna de grossa. Ja ho diuen: carta en terra… Si em centràs en la situació illenca, posem per cas, les meves idees vindrien d’obres que he llegit, com per exemple El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), de Carolina Beltran, L’economia menorquina en el segle XX (1914-2001), de Guillem López Casasnovas i Joan Rosselló Villalonga, o el Relat de l’economia Menorquina, també de López Casasnovas, en aquest cas amb Alfons Méndez, entre d’altres. Poca cosa, evidentment, fet que justifica la cautela amb què m’enfrontaria a la matèria.

Després de tot açò que acab d’explicar, potser pren la dimensió que li pertoca el fet que, posem per cas, un catedràtic d’economia jubilat, un jove de pensament tradicionalista llicenciat en història, un metge de família, o un bijuter ociós es dediquin a rallar de llengua sense cap mena de fonament, sense fer servir arguments extrets de fonts rigoroses, inventant-se, fins i tot, teories sense cap base acadèmica —com demostra el fet que, al món universitari, se les considera com allò que són: exemples del que una determinada escola sociolingüística, en parlar d’actituds, anomena autoodi. Cap mena de transcendència, per tant, en el debat teòric.

Sabem que, al darrere d’aquests discursos acientífics, hi ha uns posicionaments ideològics molt determinats que res no tenen a veure amb la filologia. En aquest sentit, també és significatiu el fet que disposin —sorprèn i no sorprèn alhora— d’una plataforma, un diari provincià —en el sentit etimològic del terme—, que els dona tot d’espais privilegiats. Vindria a ser una cosa semblant a oferir les pàgines del rotatiu als defensors de la Terra plana —a l’illa, per cert, en tenim uns quants. No hi ha tanta diferència: a la pràctica, ens trobam davant d’exemples evidents de terraplanisme lingüístic. Ves que no vagi per aquí la cosa!

És molt difícil no pensar que al darrere de tot plegat no hi hagi una actitud còmplice per part del mitjà que acull aquesta mena de col·laboracions, per molt que es maquilli rere una suposada voluntat de ser plural i donar veu a tothom. És ver que és el mateix diari en què Emili Pons i Carreras publica els seus articles, aquests sí amb cara i ulls, com ho són els d’alguns, pocs, col·laboradors del rotatiu, però la desproporció no només és significativa sinó injusta: no es poden posar al mateix plat de la balança els uns i els altres.

Ara bé, en qüestions de llengua, és més bo de fer trobar-hi especialistes en rallar boig —autèntics cunyats de la lingüística que no fan altra cosa que posar en dubte la credibilitat de la publicació que els acull, a més de la seva—, que no pas gent que hi posi seny, des del rigor acadèmic. Tothom pot rallar-ne, és ver, però el resultat, depèn de qui ho faci, pot acabar provocant un espectacle públic vergonyós.

Share Button

Deixa un comentari