Què llegir després de

En aquesta ocasió començarem pel final, per la pregunta que es desprèn d’una experiència que voldria compartir amb els lectors del blog i que explicaré en els paràgrafs següents. Estic convençut que també us ha passat i que, per aquest motiu, em sabreu donar més d’un consell profitós: què fer quan, després d’un llibre d’aquells que us enlluernen, espectacular, magistral fins i tot, us trobau llegint-ne un altre que —justament perquè ve després d’aquell (és a dir que, segurament, ens unes altres circumstàncies seria passador)— us cau de les mans?

Vet aquí l’origen d’aquesta pregunta: les vacances de Nadal es van iniciar amb una visita a la biblioteca pública de Maó. En vaig treure, en préstec, quatre títols, escollits un poc a l’atzar, revisant les lleixes dedicades a la narrativa catalana. Els motius de la tria van ser diversos: n’havia sentit a parlar, coneixia l’autor però no l’obra en concret… La idea era haver-los llegit abans de la represa lectiva, cosa que va camí d’acomplir-se. L’ordre en què abordar-los va sorgir espontàniament. Em vaig deixar endur per les sensacions.

Vaig començar aquest itinerari lector amb Els vençuts, de Xavier Benguerel (Edicions de 1984, 2014), un autor clàssic de les lletres catalanes de la primera meitat de segle. No sé per quins motius no tenia present l’existència d’aquesta obra, perquè tot allò que té relació amb la literatura concentracionària m’interessa per se. El títol de llibre ja ens pot oferir pistes de per on anirà la narració, ja que ens remet al bàndol que no va guanyar la Guerra del trenta-sis. Tot i fer-ne testimoniatge, l’obra empra la ficció per, en dos relats, explicar el final del conflicte bèl·lic, la fugida des de Barcelona, el pas dels Pirineus i, sobretot, l’estada dels exiliats en diversos camps de concentració, especialment el de Sant Ciprià. En aquest llibre, partim d’una matèria molt potent, uns fets històrics prou coneguts. Benguerel, aparentment, no ha de fer gran cosa perquè, en ficcionar-la, en resulti un relat colpidor, especialment en la primera part de l’obra. Estilísticament, tot i que el text, amb els anys, no hagi acabat d’envellir bé, cal destacar-ne la frase llarga, aquella en què, quan hi entres, no saps on t’acabarà menant. El resultat és una lectura interessant. Un bon començament.

Tot seguit, va ser el torn per a Aina Fullana i Els dies bons (Bromera, 2021). N’havia sentit a parlar, però per un motiu o l’altre, era una obra que havia quedat desatesa a la meva llista de possibles lectures. Ara bé, era allà, a la biblioteca i, en veure’n un exemplar, me’l vaig haver d’endur a casa. I no em va decebre de cap de les maneres. Va ser començar-la i no poder deixar de llegir. L’obra és un tríptic, amb tres parts ben diferenciades —narradors inclosos—, que conten una mateixa història que es va enriquint a mesura que s’hi afegeixen nous punts de vista. És una història dura i versemblant alhora. No hi ha truculències. Així i tot, no sé si l’acab de veure prou ben tancada, ja que el recurs metaliterari amb què es clou està potser massa emprat. En canvi, el ritme narratiu, especialment a la primera part, i el model de llengua, estan molt ben trobats. Hi ha una autora, aquí, l’evolució de la qual caldrà seguir atentament.

La progressió qualitativa, no cercada, de les dues primeres lectures va tenir continuïtat en la tercera, una novel·la que feia temps que tenia pendent i que, també, en veure-la allà, a la biblioteca, no vaig poder evitar de treure en préstec. N’havia llegit els reculls de contes, magnífics; el llegesc cada mes a L’Avenç —revista que començ, sempre, pel final, per la seva col·laboració. I, quan escoltava el programa radiofònic Ciutat Maragda —no sé per quin motiu el tenc un pèl descuidat—, les seves intervencions sempre em semblaven interessants. Maletes perdudes (Empúries, 2009), la novel·la de Jordi Puntí, m’urgia. I les expectatives que hi tenia dipositades s’han acomplert. Amb escreix.

I açò que el punt de partida que planteja la narració em va fer ser escèptic respecte del resultat final: quatre germans a la recerca d’un pare. També s’ha de dir que el final potser no acaba de ser el que millor resol tot allò que planteja la novel·la. No li escau un happy end, per a dir-ho d’alguna manera. Ara bé, la resta, és un text magistral. Molt ben travat pel que fa a la història —a manera de peces d’un trencaclosques que es van encaixant de manera natural—, amb una narració modèlica i un model de llengua que podríem batejar com a barceloní genuí. Les més de quatre-centes pàgines del llibre m’han passat volant. El llistó ha quedat molt amunt.

I arribam a la quarta de les lectures programades per aquestes festes de Nadal. No en direm el títol. No cal. De fet, podria ser qualsevol i, el resultat a què arribaríem, el mateix. Decebedor. Em cau de les mans. Cada pàgina que avança va a pitjor. En duc la meitat i sé que l’acabaré, perquè som tan il·lús de creure que, potser, al final ho acabarà mig salvant. Cosa que no sol succeir. Així i tot, tenc clar que el llibre no és tan dolent, que la persona que l’ha escrit és competent, però el resultat global no qualla. Hi influeix, i molt, en aquesta valoració, haver-lo de llegir després de Maletes perdudes. Perd, i molt, pel camí. En un altre moment, segurament, el veredicte seria un altre.

Abans d’arribar al final, he de dir que tenc demanats, a la biblioteca, en forma de desiderata, dos títols. D’una banda, el darrer llibre de Francesc Serés, La mentida més bonica (Proa, 2022). Tot i que no em va acabar de convèncer el camí iniciat amb La casa de foc (Proa, 2020), i que el tema que tracta ara no m’és gens atractiu, amb aquest autor hi ha uns mínims respecte de la qualitat de què no davalla. Acabarà caient. D’altra banda, hi ha Noruega, de Rafa Lahuerta (Drassana, 2020), de què he llegit meravelles i, fins i tot, alguna polèmica lingüística. Ja fa uns mesos que voldria abordar-la. I, d’acord amb la recomanació (?) que en fa Jordi Florit, podria intentar accedir a alguna obra de Miquel de Palol. És un d’aquells autors que tenc pendents, tot i que no sé si ha arribat encara el moment de posar-m’hi. Em fa un cert respecte l’abordatge, per dir-ho d’alguna manera.

També podria optar, després d’aquest empatx de lletres catalanes, per algun autor estranger. Darrerament, la gent parla bé de Colm Tóibín, sobretot d’El mag (Amsterdam Llibres, 2022), novel·la centrada en la vida íntima de Thomas Mann. L’he reservada, per si de cas, a la biblioteca, però no estarà disponible fins a final de mes, per la qual cosa no acaba de ser la millor de les solucions possibles. Hi ha més títols, però ara mateix no n’hi ha cap que em vengui al cap.

Tornem, idò, al principi una altra vegada. És a dir, a la pregunta que plantejàvem al primer paràgraf d’aquest text: què hauria de llegir —estic parlant de narrativa: amb la poesia, la manera de fer és molt diferent— per reconduir la situació? O, de manera més genèrica, com hauria de procedir després d’haver acabat un d’aquests llibres que t’enlluernen?

Share Button

Deixa un comentari