Allò que cantam

Si no el record malament —ha plogut molt de llavors ençà i la meva memòria fa el que pot—, l’anunci televisiu era protagonitzat per una família que, àvia inclosa, viatjava en cotxe. Cantaven alhora una cançó dolça i alegre que sonava per la ràdio. La imatge desprenia felicitat i comunió col·lectiva. Tot eren somriures i bones cares, que acompanyaven els moviments coordinats dels passatgers del vehicle al compàs de la música. Ara bé, als subtítols, la lletra, traduïda, parlava d’assassinar els parents i de ritus satànics. Pocs segons després, una pregunta ocupava gairebé tota la pantalla: «t’agrada entendre allò que cantes?» La resposta, evidentment, la tenia el producte promocionat, un recopilatori de música pop en espanyol batejat justament amb la lletra que, suposadament, simbolitza la llengua cervantina i que, en català, no existeix: l’enya.

Som el primer que, moltes vegades, canta cançons —ni que sigui mentalment— la lletra de les quals no entén, amb tots els riscos que açò suposa. En un concert, en un bar, a la dutxa o dins el cotxe, quan sona una peça que m’agrada, la cant com si m’hi anés la vida, cosa que, per cert, som incapaç de fer quan sé què diu la lletra i aquesta fa referència a valors que no compartesc o, pitjor, amb els quals estic en contra. Aquesta incomprensió succeeix, sobretot, en escoltar música cantada en anglès. La presència d’aquesta llengua hi és abassegadora. Fins i tot —cosa que no he acabat d’entendre mai—, la fan servir grups d’aquí, alguns convençuts que així «arribarem a més gent», frase amb què demostren una candidesa i innocència entranyables i, des del punt de vista sociolingüístic, una actitud d’autoodi paradigmàtica.

S’ha de dir que, en escoltar temes en la llengua de Shakespeare, malgrat la mala competència idiomàtica que maneig —jo també vaig anar a EGB i, pitjor, no vaig posar-hi remei a posteriori— intent treure’n l’entrellat quan puc, que són poques vegades. Passa, però, que no només m’agraden artistes que canten en anglès, castellà o, sobretot, en la llengua de Ramon Llull, la meva: Rammstein s’expressen en alemany —tot demostrant que es pot esser conegut a escala mundial en la llengua de Goethe o Kafka— i Negu Gorriak o ? L.T., en basc. I m’agrada la música que interpreten i, quan les he pogut entendre, les lletres amb què l’acompanyen. És el que em passa també amb el pop apegalós de la cantant belga Angèle, d’expressió francòfona, amb el thrash crossover dels brasilers Ratos de Porao, cridat —dir-ne cantat seria massa benevolent— en portuguès, amb el disc de rock dur In cauda venenum, de títol llatí, però que els suecs Opeth interpreten en la seva llengua o, fort i no et moguis, perquè m’ho he trobat aquesta setmana, amb algunes de les cançons del darrer disc de Loudness, herois del heavy metall nipó, cantades en japonès. Aquestes dificultats, per cert, no se les troben només els amants de la música pop i rock. Els classicòmans ja saben què és haver d’escolar òpera en Alemany o italià, o música sacra en llatí, amb els problemes de comprensió textual que aquest fet suposa.

Sant Google, patró de la xarxa internàutica, ha ajudat fins a un cert punt a superar aquestes dificultats, sense arribar, però, al miracle de superar la maledicció babilònica: el traductor de l’aplicació fa el que pot. Tot i que no sempre l’encerta —la intel·ligència artificial es demostra incompetent davant dels jocs de paraules, la polisèmia, l’argot i la ironia, entre d’altres—, com a mínim ens pot marcar el sentit global del text. Que ja és molt. També, a Internet, hom pot trobar pàgines web que es dediquen a traduir lletres de cançons, també amb resultats força irregulars, com ho són els subtítols automàtics que genera Youtube. De cada vegada, tot s’ha de dir, ho fan millor. Tenen una utilitat innegable. Ara bé, aquests recursos no sempre són a l’abast: mentre menes el cotxe o camines pel carrer amb els auriculars posats, consultar-los esdevé, com a mínim, un exercici temerari.

Per açò, s’agraeixen programes radiofònics i podcasts com «Belles melodies, terribles històries», de Ràdio Far —la ràdio cultural de Menorca—, en què l’incombustible Pedro Sánchez fa entenedor allò que amaguen les lletres de les cançons. Per ara, hem pogut conèixer què diuen alguns temes dels Rolling Stones, Bruce Springsteen, Metallica o The Police. A vegades, les sorpreses són majúscules, per inesperades. És el cas d’una cançó del grup de metall progressiu nord-americà Tool, «Die Eier von Satan». Darrere d’un títol demoníac i d’una música i una veu que fan por, s’hi amaga una lletra sorprenent. Gràcies a aquesta mena de programes, és més bo de fer franquejar les barreres idiomàtiques. La llàstima és que, per molts que se’n facin, sempre seran insuficients. Hi ha molta, massa, música pel món.

Amb la literatura hi ha la possibilitat —sobretot en el cas de la poesia— de llegir edicions bilingües. Alhora, el lector té accés a la versió original i a la traducció del text, que solen aparèixer acarades. Se’n fan poques, però s’agraeixen: llegir Les fleurs du mal, de Baudelaire, en francès, amb la crossa de la traducció catalana de Pere Rovira o de Jordi Llovet —cap de les quals em convenç literàriament— és un exercici més que satisfactori, com ho és llegir les Fulles d’Herba de Walt Whitman en la versió de Jaume Alorda, per posar-ne un parell d’exemples. Amb la música, açò és més complicat. Hi ha, en alguns casos, intèrprets que han gravat una mateixa cançó en diverses llengües o, fins i tot, discos sencers: és el cas de Franco Battiato, dels ja citats Ratos de Porao i Opeth o, fins i tot, de David Lee Rooth, amb l’inefable disc Sonrisa salvaje, cantat en una mena de castellà macarrònic. Si no vaig errat, aquest és un procés pel qual han passat, també, El último de la fila, amb una versió italiana del seu darrer treball discogràfic, Astronomia Razonable (1993), i un munt de cantants melòdics dels anys seixanta i setanta. Però no és el mateix: la versió original sempre és la millor i escoltar-les simultàniament o en paral·lel és un exercici impossible.

Tornem, però, al plantejament inicial. Què fer si es vol mantenir la integritat? No cantar res que no s’entengui? Els intèrprets a què renunciar serien moltíssims. S’ha d’assumir el risc, idò, i gaudir almenys de la part musical de les cançons, deixant de banda tot allò que puguin dir? És a dir, accedir-hi de manera parcial? Sempre val més açò que res. O no?

Share Button

Un comentari

  • margarita

    3 desembre, 2022

    Val mes , per a mi, gaudir de les cançons encara que la lletra no l’acabis d’entendre. Al menys tens la música , i a partir de la música intentes esbrinar quin és el tema de la cançó.

Els comentaris estan tancats.