Joan Fuster, de Menorca estant

També ha arribat a la nostra illa la commemoració de l’any Joan Fuster. Avui mateix, en la segona entrega d’una jornada maratoniana —és a dir, feta a la manera menorquina: a base de parlaments encadenats, en torns que posen a prova la capacitat humana de mantenir la concentració davant de temes que li són d’interès—, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis seguirem coneixent-lo des d’una mirada illenca. Ahir capvespre ja en vam treure profit, amb una sèrie de ponències. Emili Pons, ens fixà el marc històric en què va actuar l’autor de Sueca. Després, Carles Carreras dedicà una «xerrameca» a situar la seva figura en funció de tres perspectives: el País Valencià, la llengua catalana i la literatura occidental. Joel Bagur se centrà en la conceptualització fusteriana del terme Països Catalans —reptes de present i llançament de guant inclosos. Finalment, tancà un capvespre tan intens com productiu Gustau Muñoz, que va assenyalar què hi ha del nostre autor que el fa plenament actual.

Avui, en torns de matí i capvespre, n’abordarem altres aspectes. Un servidor, per exemple, tractarà —mai més ben dit— de centrar-se en l’assaig fusterià, mentre que Pere Gomila ens en caracteritzarà la poesia, Fina Salord abordarà la xarxa de corresponsals illencs i, també, de manera específica i fent doblet, la relació del suecà amb Albert Camus. Abans, Miquel Àngel Casasnovas i Nel Martí hauran parlat del vessant historiador i polític de l’autor, la influència del qual va arribar a Menorca clarament de la mà d’Andreu Murillo (i també de Joan Hernández Mora, com ens va recordar ahir Joel Bagur). Finalment, Antoni-Joan Pons, se centrarà en un aspecte concret de la producció de Joan Fuster com a historiador de la cultura, l’anomenada «Decàdencia». No m’agrada la futurologia, però estic totalment convençut que arribarem a la taula rodona de debat i conclusions amb què es tancarà la jornada cruixits, però alhora satisfets per tot el que s’hi haurà aportat.

No són aquests, però, els únics actes programats a la nostra illa per commemorar el centenari del naixement i els trenta anys de la mort de l’humanot de Sueca. Després d’haver estat present en algunes activitats de la Fira del Llibre en Català, cal destacar la conferència que, adreçada als alumnes de segon de batxillerat, va dictar Salvador Ortells a Maó i a Ciutadella, en què va connectar amb un auditori que, per norma general, desconeixia el personatge i als quals els va explicar per què era un humanista i un liberal. També s’ha de ressenyar la que fa poc més d’una setmana, va impartir a l’Ateneu maonès el professor Xavier Pla, centrada sobretot, però no només, en els autors que influenciaren l’assagista valencià. A més, per a arrodonir-ho, hi ha programades, al llarg del mes de novembre i desembre, dues conferències més —una a Ciutadella; l’altra, a Maó—, en què Vicent Pitarch i Enric Sòria acabaran d’arrodonir l’aproximació a la figura de Joan Fuster.

És un bon moment, ara que hem arribat fins aquí, per recordar que també a Menorca es va commemorar l’any Ferrater. Les activitats, en aquest cas, van ser molt més modestes, però els resultats en van ser més que satisfactoris. I, de tot plegat, m’agradaria destacar-ne un aspecte, el fet que a Menorca s’està dedicant l’atenció a autors essencials de la nostra literatura. Amb tot el que aquest aspecte suposa respecte del marc mental que hi ha al darrere. Per a dir-ho d’una manera potser més entenedora, Joan Fuster i Gabriel Ferrater són tan nostres com Pau Faner i Pere Gomila, per exemple.

En aquest sentit, a més, és significatiu el fet que, per primera vegada si no vaig errat, darrere de l’Any Fuster hi ha els governs autonòmics que, més o manco, encaixen amb el que són tres dels nostres països. Hi ha realitats que, més enllà de la teoria, es demostren de manera pràctica, exercint-les. Que valencians, illencs i principatins anem a la una a l’hora de celebrar el nostre patrimoni cultural —que és de tots nosaltres alhora— és un bon senyal i, alhora, una mena de demostració tàcita que el concepte de Països Catalans eppur si muove. Per al de Sueca, darrere d’aquest nom hi ha, per damunt de tot, una mateixa llengua i una literatura que s’hi expressa. No seré jo qui el contradiré, perquè crec que té tota la raó del món.

Fuster és un autor viu. Hi ha molts aspectes de la seva obra, del seu pensament, que encara avui són frescos i actuals. Diuen que açò és el que caracteritza un clàssic. Ho és. Per exemple, com va recordar ahir Gustau Muñoz, la manera fusteriana d’escriure és totalment actual, com ho és la seva actitud intel·lectual antidogmàtica. Potser, i açò ho dic jo, com a intel·lectual que va viure un moment molt concret de la història de la humanitat, entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín, el món de Joan Fuster és un «món d’ahir». En canvi, però, si en tenim en compte altres aspectes —Muñoz va citar-ne la manca de sistema analític o el fet de no creure en els grans relats—, el podem considerar una mena de pensador postmodern avant la lettre.

Sigui com sigui, que encara ara sigui interessant parlar de l’obra de Joan Fuster, que debatre’n moltes de les idees sigui més que pertinent, necessari fins i tot, no deixa de ser un molt bon senyal. Implica que ens trobam davant d’un dels noms fonamentals de la nostra cultura. I que, per açò mateix, ens ateny, als menorquins. Tot plegat implica, de fet, una cosa encara més que destacable: que, des del moment en què ens pensam plegats, seguim existint.

Share Button

Deixa un comentari