«Molt bon repertori. Més de dues hores de concert. El so, però, va ser infame (la sala no dona per més). N’Armando de Castro transmetia molta energia. El seu germà semblava amargat i, quan li tocava cantar, en passava un fum. Bateria correcta. El baixista semblava un iaio de geriàtric animat. Molta nostàlgia entre el públic. En tenc gairebé cinquanta i era dels més joves allà dins. Així i tot, hi havia quatre o cinc al·lots que no arribaven als 18, tot s’ha de dir. Una bona manera de passar una vetllada de dissabte.»
Així, en calent i a la correguda —sense revisar-ne la redacció ni els continguts—, vaig resumir en un grup de WhatsApp com havia viscut el concert que Barón Rojo va oferir a la sala Musikbox del polígon de Sant Lluís dissabte de la setmana passada. Evidentment, caldria matisar aquestes paraules o bé ampliar-les, fins i tot corregir-les, per a poder expressar amb major precisió allò que em va suggerir l’actuació, tot i que som conscient que «carta enterra va a la guerra» i que, de fet, m’atreviria a sostenir gran part del que vaig deixar anar per escrit a la xarxa social que compartim els seguidors del grup menorquí de música metàl·lica Delmon.
Sigui com sigui, servidor era una de les tres-centes persones —tot el paper venut!— que van omplir a vessar el recinte del concert. Podria fer la broma fàcil i dir que no era gaire mal de fer en un local tan petit com és Musikbox. Però no cal. A més de no fer gràcia, seria injusta. Malgrat les deficiències en el so, que no cal atribuir a la sala perquè hi he escoltat concerts molt ben sonoritzats, vaig xalar ben prou. I açò que Barón Rojo no forma part de la nòmina de grups que, en el meu cas, consideraria essencials, d’aquells que, per a entendre’ns, m’enduria a una illa deserta si em deixassin triar, com a mínim, dos-cents vinils. Potser hi entraria si en pogués triar cinc-cents. Açò no vol dir, però, que no tengui clar que, entre 1981 i 1984, aquesta gent van publicar uns discos magnífics —especialment Volumen brutal (1982)—, treballs que tractaven de tu a tu qualsevol referència dels grans grups de heavy metal europeu de l’època. Aquesta era la lliga en què jugaven.
Ha plogut molt, però, de llavors ençà. Després de viure el seu moment de glòria, que va durar uns pocs anys, si ens hi fixam va començar una llarga i lenta decadència en què es van anar congriant tots els elements típics d’aquesta mena de processos: la separació de la banda i la divisió dels components en dues faccions, amb els germans de Castro mantenint activa la formació mare; la inevitable gira de reunió —tot per la pasta!—, en què les tibantors seguien essent evidents; els discos intranscendents en tota mena de discogràfiques, algunes de regional preferent… Ara bé, en el cas concret de Barón Rojo, el procés de degradació ha arribat a situacions esperpèntiques: d’una banda, les declaracions filofeixistes que darrerament ha deixat anar Sherpa, el baixista original de la banda; de l’altra, la participació del més pelut dels germans de Castro en un d’aquells programes de teleporqueria en què la gent intenta trobar parella. És fa difícil pensar que es pugui caure més avall.
I, a pesar de tots aquests condicionants, quan es va saber que Barón Rojo actuarien a Menorca, no vaig badar i vaig poder-ne comprar les entrades abans que s’exhaurissin. Tenia ganes de veure’ls una vegada més. Personalment, vaig descobrir aquest grup una dècada després d’haver passat els seus anys de glòria, quan la meva adolescència anava cap amunt i, la seva trajectòria, costa avall que fa baixada. Per una qüestió d’edat, hauria estat gairebé impossible haver-hi coincidit abans: encara no havia fet la primera comunió quan van publicar els seus discos més importants. El grup, per tant, per una causa diferida, forma part d’un moment crucial de la meva biografia.
Possiblement, aquest va ser el motiu principal per anar-los a veure en l’enèsima gira de comiat. Tot plegat no va ser res més que un exercici de nostàlgia. Tornar a escoltar el repertori clàssic —el que fa anys i panys que duen interpretant, amb comptadíssimes excepcions que només els seguidors més acèrrims deuen conèixer— va servir per a reviure algunes escenes del meu paradís perdut particular, per connectar amb alguns records que romanien, i no ho sabia, estotjats en algun recambró de la memòria. Per exemple, el del dia que, l’any noranta-dos, vaig localitzar a Can Parpal —la botiga maonesa de discos per excel·lència a l’època— un single de la banda amb els temes «Invulnerable» i «Herencia letal», editat el vuitanta-tres, que em va sortir de franc perquè hi vaig saber trobar, a l’etiqueta, un avís en lletra petita que deia que el vinil era promocional i que, per tant, no es podia vendre. En comentar-ho al venedor, la cosa va colar i no me’l va fer pagar. O, també, quan la van sonar a Musikbox, no vaig poder evitar un record vívid d’un assaig, segurament el setembre del noranta-quatre, en un vell galliner santlluïser en què, maldestrament, des de la bateria, intentava acompanyar els meus companys de grup en una versió de «Siempre estás allí» que havíem incorporat al repertori. Bé: detalls sense cap mena d’interès per a qui no els ha viscut. Només serveixen per alimentar l’ego de qui els escriu.
Però, a part de la nostàlgia, m’agradaria pensar que hi va haver alguna cosa més entre els factors que em van empènyer a anar al concert. No era, tot i que més d’un dels assistents ho va remarcar, la idea de comunitat o, per a dir-ho amb el mot exacte, germanor, que es crea entre els assistents a aquesta mena de concerts. Tot i que coneixia una part important de la gent que era allà, aquesta sensació la vaig viure molt més clarament en un concert de grans dimensions, mastodòntiques, com va ser el d’Iron Maiden el passat mes de juliol a Barcelona. Potser la cosa anava per un altre camí. Hi havia en tot plegat un esperit de celebració de l’envelliment col·lectiu amb què, entre d’altres aspectes, el rock es mostra paradoxal respecte de la seva pròpia essència?
La pregunta pot semblar complexa en una primera lectura, tot i que, en el fons, no ho és gaire. Dit ràpidament, la majoria de les músiques populars nascudes després de la Segona Guerra mundial ho van fer de la mà de l’adolescència, una etapa vital tot just acabada de crear, sobretot als Estats Units. Els teenagers esdevingueren, ràpidament, uns consumidors als quals calia oferir productes especialitzats amb els quals fer negoci. La música s’hi va abocar. L’associació entre rock and roll i joventut n’és un exemple. El rock, sense roll, nascut als setanta, i els seus derivats més durs, que desembocaren en el heavy metal, no en van ser cap excepció. Música per a adolescents.
Ara bé, han passat quaranta, cinquanta o seixanta anys i, malgrat que els músics han envellit, seguim escoltant-los perquè, entre d’altres coses, el pas del temps l’hem viscut en paral·lel. En aquest cas, per tant, no es tractaria d’un exercici nostàlgic. És el que em passa, crec, amb Iron Maiden. Segueixen publicant, segons el meu criteri, molts bons discos: Senjutsu (2021), sense anar més enfora, és una meravella. Amb aquest grup britànic, no hi ha mirada cap enrere o, si hi és, no es contradiu amb el fet de considerar-los ben actuals. En canvi, amb Barón Rojo, açò no es dona: anar a veure’ls és, senzillament, intentar fer un viatge en el temps. No hi ha la consciència d’un envelliment paral·lel. El seu ha anat cap a la decadència, per dir-ho d’alguna manera. M’atreviria a dir que el meu no ha seguit el mateix camí.
En la manera de concebre el pas del temps hi ha el moll de la qüestió d’açò que estic comentant. Qui també en parla, d’aquestes coses, és Salva Rubio a l’article «Metal viejo», que vaig llegir aquest passat estiu i que forma part del volum Heavy y Metal (Apache Libros, 2019), una obra que intenta aproximar-se a aquest estil musical des d’una perspectiva acadèmica. A la pràctica, tot s’ha de dir, no passa de ser un intent de treure’n d’on no n’hi ha. El llibre és pot interpretar com un reflex de com funciona actualment la investigació universitària: es tracta de fer articles com a xurros, de publicar-los en revistes indexades per tal d’engreixar el currículum i poder accedir a determinats ajuts. D’aquí que els textos intentin treure punta a qualsevol futilitat. No ens desviem, però, del tema de conversa.
L’article de Salva Rubio —un bon exemple de la tònica general del llibre—, reflexiona al voltant d’aquesta situació que hem descrit com a paradoxal: l’envelliment compartit entre músics i oients del rock dur, un gènere originalment orientat a la joventut. La manera d’afrontar el pas del temps no és la mateixa que en el pop, afirma l’autor. De fet, un estil i l’altre són antagònics en gairebé tots els aspectes extramusicals que duen associats, també en aquest. Per a desenvolupar la seva argumentació, Rubio introdueix la terminologia emprada per crítics com Jody Rosen o Paul Morley, a l’hora de referir-s’hi: rockisme i popisme. No els descriurem ni els analitzarem en profunditat. Amb el que desprenen els dos substantius n’hi ha prou per a continuar. Mentre que els primers reivindiquen l’autenticitat —un concepte que mereix, a Heavy y Metal, un capítol específic—, respecten la tradició i se’n riuen de la volatilitat de les modes, del mainstream i de les estrelles d’emprar i tirar, els segons veuen el rock com una cosa nostàlgica, de vells que viuen convençuts que ja no es fa bona música.
L’anàlisi és extremadament senzilla. Per açò, no em convenç gaire el que afirma Rubio. Cau en massa tòpics. Hi ha contraexemples a lloure per a cadascun dels arguments anteriors, tant pel que fa al rockisme com al popisme. Però potser sí que alguna part de raó té l’home, tot i que s’ha fet tard i vol ploure. Fa una bona estona que escric amb la intenció de trobar algun argument amb què creure que anar al concert de Barón Rojo va ser alguna cosa més que un exercici de nostàlgia i no me’n surt. Segurament, m’hauré d’acabar rendint davant de l’evidència.
——-
PS: recuper, per tancar-ho, un apunt que ha aparegut a la llibreta de les idees i esbossos, perduda entre un munt de cabòries diverses: «El poder de la nostàlgia! És un nínxol enorme de negoci. Jo també vaig anar a EGB, per a entendre’ns… Ens hi empenyen, ens bombardegen. Esser un públic solvent —més que no pas els joves precaris— hi deu tenir a veure. Des de petits, ens vam avesar a pagar per la música: arreplegar la paga i estalviar fins a tenir-ne prou per comprar un disc o un casset, per adquirir les entrades d’un concert, tot açò ho tenim interioritzat a l’ADN. El mercat ho sap i no és qüestió de desaprofitar-ho.
Visits: 2