Un any més, coincidint amb el dia dels Reis, els militars espanyols, encapçalats per Felip VI de Borbó, han celebrat la seva Pasqua Militar. El sis de gener de 1782, en temps de Carles III, Espanya va conquerir Maó (i Menorca), que es trobava aleshores sota sobirania britànica. Es veu que la gesta va ser tan celebrada que, de llavors ençà, la commemoren. Aquest és el motiu que justifica una celebració castrense que, a l’illa, a la maonesa seu del govern militar del carrer d’Isabel II, es tradueix en una sèrie de parlaments d’exaltació patriòtica i, fins i tot, en una desfilada militar. Un paripé, per cert, que no té cap mena d’incidència en la població menorquina, que no en sabria res si no fos per la rutinària crònica que, any rere any, en fa el diari.
Tot i que no es tracta de la festa nacional, no puc evitar de relacionar aquest acte amb Georges Brassens i els versos «la musique que marche au pas / cela ne me regarde pas», de la cançó «La mauvaise réputation» (en la versió que en va fer Loquillo, la que vaig conèixer a l’adolescència, s’afirmava «que la música militar / nunca me supo levantar»). El bot al conegut aforisme —popularitzat per Grouxo Marx, tot i que ja l’havia fet servir molt abans el polític francès Georges Clemençau— que diu que la justícia militar és a la justícia el que la música militar és a la música, en aquest cas, és natural. El darrer pas d’aquestes associacions ens porta a un cas concret que exemplifica les excel·lències musicals castrenses: l’anomenada «Marxa reial» (o també, dels Granaderos), una composició que és, actualment, encara, l’himne oficial d’Espanya. És, el d’aquesta peça, un cas molt singular.
Intentaré explicar-me. Segons diferents fonts consultades, totes elles de fiar, un himne és una composició que conjumina dos tipus de llenguatge, el musical i, sobretot, el literari. Aquest segon n’és la base, ja que ens trobam davant d’una peça de lloança que «exalta accions i ideals de l’individu, d’un poble, d’una comunitat o també d’un partit», segons defineix l’Enciclopèdia Catalana. Allò fonamental, idò, l’essència d’un himne, n’és el text, la lletra, per a dir-ho de manera planera. I, en el cas espanyol, l’anomalia és evident. No en té. Almenys de caràcter oficial.
Al llarg de la història, de lletres, n’ha tingut unes quantes. Potser la més coneguda és la de José Maria Pemán, que la va escriure per encàrrec del dictador Miguel Primo de Rivera. El text es va mantenir després del període de la Segona República —en què l’himne oficial espanyol havia estat el de Riego—, quan el franquisme va tornar a establir l’oficialitat de la «Marxa Reial». Pemán açò sí, per a adaptar la composició a la nova dictadura, va fer algunes modificacions en el text (fent-hi aparèixer braços alçats, jous i fletxes).
Actualment, però, com hem dit, l’himne espanyol no té lletra. Oficial. Açò fa que succeeixin situacions com a mínim curioses. Per exemple, són incomptables els esdeveniments, esportius sobretots, en què els espanyols, alguns amb la mà al pit, no poden fer res més que taral·lejar-ne la melodia, quan sona, mentre que els representants d’altres estats poden acompanyar amb el cant els mots hímnics propis. El resultat, a la pràctica, és el que se’n diu un paperot.
Segurament, aquesta tendència al ridícul internacional explica que, en els darrers decennis, hi hagi hagut una sèrie de maniobres per a capgirar la situació. La primera que s’ha de ressenyar és de 1997, amb una proposta elaborada pels poetes Jon Juaristi, Luis Alberto de Cuenca, Abelardo Linares i Ramiro Forte (seleccionats perquè, suposadament, representaven la diversitat ideològica hispànica), a partir d’una iniciativa de José Maria Aznar, llavors president de l’estat, però l’intent no va reeixir per culpa de la conjuntura política del moment.
Tampoc no ho va fer la versió afavorida pel Comitè Olímpic Espanyol, el 2008. Conscients de la frustració que suposava per als atletes estatals no poder cantar el seu himne en les escadusseres cerimònies olímpiques en què rebien medalles d’or —els tocava fer un paper galdós, seguint-ne la musiqueta amb la boca tancada—, van organitzar un concurs popular (que havia de desembocar en una Iniciativa Legislativa Popular que l’oficialitzés) per posar lletra a l’himne. D’entre les diferents propostes presentades, el jurat va considerar guanyadora la de Paulino Cubero. Una gran controvèrsia al voltant del contingut del text, però, va fer que tot plegat quedés en fum de formatjades.
En una progressió que només es pot qualificar de descendent, l’assumpte de la lletra de l’himne espanyol va degenerar encara més quan, el 2012, el partit que s’autodefineix com a no nacionalista —costa no riure en dir-ho—, Ciudadanos, en va donar a conèixer una versió escrita per —fort i no et moguis— Joaquín Sabina. Efectivament, el compositor especialitzat a escriure cançons com qui fa llistes de la compra (per acumulació). No és d’estranyar que el resultat fos marca de la casa: rimes fàcils (participis en –ado, infinitius en –ar, mots acabats en –ón…) , figures retòriques de primer cicle de primària («en guerra por la paz»), la repetició d’un mot clau gens sospitós de partidisme («ciudadanos») i uns versos finals que, a més d’exemplificar miríficament el nivell literari de la peça, potser tenen un aire familiar per a una part dels menorquins: «Alta montaña / con puerto de mar / clave de sol España / atrévete a soñar».
És ben cert el que, segons Sebastià Alzamora, diuen els valencians: «per avall, no hi ha tetxo». El darrer capítol d’aquest esperpent es va escriure el 2018. La inefable Marta Sánchez —dir-ne artista o cantant seria semblant a acceptar pop com a animal de companyia— va obtenir durant un temps l’atenció dels mitjans, almenys els afins, quan va donar a conèixer la seva versió de l’himne espanyol. El nivell literari del text és (encara) pitjor que el de Sabina, la qual cosa té molt de mèrit. No cal comentar-lo. És evident que uns versos com «Y si algún día no puedo volver, / guárdame un sitio para descansar al fin», plens de referències que només es poden interpretar des de les coordenades establertes per la filosofia metafísica, no semblen exaltar cap tipus d’accions o ideals. Es veu que Sánchez, Marta, hi ha reincidit en alguna ocasió, però tot sembla indicar que el seu text acabarà al contenidor de paper de la història.
Mentrestant, els abnegats esportistes espanyols, i la ciutadania en general, romanen exposats a la vergonya internacional de no poder cantar l’himne.
Visits: 2