Hola, venc del futur

Una de les imatges iconogràfiques de la publicitat televisiva ens la va oferir, en començar el segle (tot i que s’ha anat reformulant amb regularitat i no m’estranyaria que encara en fos vigent alguna versió actual), un anunci en què una dona —amb el cabell blau!—, irrompia inesperadament en una bugaderia per a dir-li a la mestressa de casa, mentre s’estava barallant amb la roba bruta, que havia vingut del futur per a dur-li un lleixiu amb el qual s’acabarien les taques difícils, aquelles que no hi havia manera de treure. Aquesta propaganda ha acabat formant part del bagatge cultural d’unes quantes generacions de persones. A mi, encara em fa ballar el cap: què en podem esperar d’un dia de demà en què la prioritat principal de l’espècie humana sigui la neteja de la roba? Justificarà que, fins i tot, es facin viatges en el temps per a solucionar el problema d’arrel?

Deixant les bromes a banda, potser ens trobam en un moment en què —més que mai, quan tot sembla indicar que no disposam d’un pla B per al planeta—, hi ha una preocupació col·lectiva per saber com viurem properament. El futur, ho sap tothom, és molt mal d’endevinar. Ara bé, açò no vol dir que no en puguem intuir coses, bàsicament aquelles que tenen a veure amb les conseqüències que l’actuació humana pot ocasionar a la Terra (i més enllà!). No es tracta de fer de demiürgs. Només cal interpretar correctament un reguitzell de dades que, amb els anys, ens estan mostrant una sèrie d’evidències que, en cas de seguir el camí que apunten, ens condueixen al desastre. La comunitat científica fa temps que ens avisa, però hi ha interessos molt poderosos que n’esmorteeixen el missatges fins que la realitat s’acaba imposant. Tard i quan ja hi ha poc marge de maniobra. Ens hauríem de preocupar respecte d’allò que passarà en les properes dècades. Fixau-vos que no rallam de segles sinó de decennis. El curtterminisme d’aquesta afirmació n’indica, alhora, la gravetat. Açò és ja!

Ens trobam enmig d’una triple crisi planetària. Tres àmbits, totalment imbricats, estan en una situació ara mateix que condiciona el futur del planeta de què formam part. La més mediàtica és la crisi del clima. L’escalfament global és conegut i inevitable. Hem arribat a un punt en què l’acció humana només podrà aconseguir matisar-lo. Potser, però, ni açò. L’enèsim fracàs de la darrera cimera per al clima, celebrada a Glasgow, en què els estats han tornat a posar els interessos econòmics particulars per davant de la salut de la globalitat dels ciutadans de la Terra, fa pensar que ens tocarà patir els efectes més devastadors d’aquest fenomen. Nosaltres, en part; les generacions futures, de ple.

S’hi suma, aquí, una segona crisi, la de la biodiversitat. En aquest cas, diria que la consciència col·lectiva respecte del que suposa aquesta pèrdua és feble. No se li fa gaire cas quan, per exemple, en depèn directament l’agricultura, la ramaderia o la pesca (és a dir, la producció d’allò que menjam). Ens esteim quedant sense abelles, per exemple, les encarregades de la pol·linització dels sembrats. La natura és una xarxa. Si en falla una baula, tota la resta se’n ressent. Els humans, que no sempre ho tenim present, també en som part.  No anam per lliure.

Finalment, la tercera pota d’aquesta tempesta perfecta és la crisi energètica. Se’n parla, però de tal manera que sembla que és la més bona de solucionar. Fa la impressió, de fet, que amb quatre plaques solars, uns quants molins de vent, vehicles elèctrics i nitrogen líquid, ho tindrem tot aclarit. En canvi, si ens hi endinsam un poc, veurem que, en aquest àmbit, el futur que ens espera no és gaire falaguer i que, a més, en notarem els efectes adversos de manera relativament immediata. Ara mateix, al món, s’està acabant el petroli, almenys el barat. I, amb ell, prest ho faran altres matèries primeres no renovables. És una conseqüència lògica de voler créixer il·limitadament en un món en què els recursos no són infinits. I no cal ser una llumenera per entendre que no es pot anar en contra de les lleis bàsiques de la física: el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

Les alternatives energètiques, d’altra banda, les que provenen de fonts renovables, presenten, ara mateix, limitacions respecte del rendiment que ofereixen. Seran les que acabarem fent servir, però amb elles no podrem generar la mateixa quantitat d’energia que fins ara. Açò, sobretot, «impossibilita, físicament i des d’ara mateix, el creixement econòmic sense límits sobre el qual es basa tot el nostre sistema econòmic», com afirma Antonio Turiel, científic titular a l’Institut de Ciències del Mar que ha dedicat molta literatura a divulgar el que ell anomena col·lapse energètic. Les conseqüències d’aquesta realitat, inqüestionable, canviaran el món tal i com el coneixíem.

La crisi dels combustibles implicarà que, a partir d’ara i de cada vegada més, produir energia sigui més car i, fins i tot, menys eficient. Ara mateix ho és elaborar la maquinària que produeix l’energia neta, paradoxalment. Així, una de les conseqüències més significatives d’aquest procés serà la disminució dràstica dels moviments. A nivell logístic, per exemple, no sortirà a compte enviar menjar i altres mercaderies d’un cap a l’altre del món. A les prestatgeries dels comerços no hi trobarem tanta varietat com ara i s’imposarà el producte de proximitat. Potser ens hauríem d’anar preparant per abandonar una sèrie de «comoditats» a què esteim avesats i que, ben mirades, són supèrflues, perquè el xoc no sigui tan dràstic.

Aquesta disminució de la mobilitat també afectarà les persones. Viatjarem menys. No emprarem tant l’avió i, en fer-ho, aquests aparells seran més petits. Ja s’està parlant, en diferents llocs del món, de fomentar el tren, el mitjà de transport més eficient ara mateix, per substituir els vols de curta durada. Espanya, en aquest sentit i d’acord amb l’eslògan franquista al qual roman fidel, is different. La política ferroviària estatal, en què s’ha prioritzat el dispendi inversor de l’alta velocitat, que permet que tothom pugui anar a Madrid i poca cosa més, es pagarà massa cara en el futur. Bàsicament perquè, mentrestant, s’ha deixat de banda la connexió europea per l’eix mediterrani, en una nova mostra d’aquest costum tan castís de disparar-se trets al peu embolcallats en la bandera rojigualda.

El fenomen és global, però les conseqüències de tot plegat tindran concrecions locals que dependran molt de les conjuncions socioeconòmiques de cada indret. A una illa com Menorca, centrada encara en el monocultiu turístic, patirem la desaparició d’un sector, sobretot el que gestionen els tour operadors, el de la polsereta i el tot inclòs que, fins a un cert punt, ja es troba en vies d’extinció. L’equació és molt senzilla: menys viatges voldrà dir menys turistes. Sembla que el més assenyat, davant de les evidències, seria preveure les coses per a sortir-ne de la millor manera possible. Res, però, no sembla indicar que aquesta sigui la via triada. La situació que exposam, per cert, encara fa més inversemblants les maniobres que s’estan fent amb els hotels de Son Bou per mantenir viu un negoci que no té cap mena de futur: sense guiris i amb la pujada del nivell del mar que afectarà de manera directa els dos monstres de ciment que presideixen la platja, no sé quin benefici té anar-hi tirants doblers amb la connivència municipal.

La conseqüència més contundent, però, de la crisi energètica va més enllà de la transició que, en aquest context, és inevitable i, molt a poc a poc i en bones, s’ha iniciat. Potser és l’hora d’obrir el meló abans que no se’ns faci malbé del tot: el del canvi de model econòmic. Ningú no en parla (i s’entén: és un missatge que no agradarà a ningú, sobretot de qui gestiona el poder públic, haver de dir). Ara bé, tal i com estan les coses, el capitalisme serà inviable a curt termini. No podem mantenir la nostra manera de viure actual com si demà no existís. Entre d’altres coses, perquè resulta que el planeta està arribant a uns límits en què la presència de l’espècie humana pot ser fins i tot inviable. Si no hi posam remei, qui vindrà, qualsevol dia d’aquests, des del futur, a oferir-nos el millor lleixiu del món?

Share Button