Homenatge dantesc

Tot i que a darrera hora —no podia ser d’una altra manera—, Menorca s’ha afegit als actes de commemoració del setè centenari de la mort del florentí Dante Alighieri, traspassat a l’exili, a Ràvena, als cinquanta-sis anys. L’activitat amb què se l’ha recordat ha estat una de les millors possibles: la conferència «La Divina comèdia, un món per descobrir», a càrrec de Joan Francesc Mira, l’encarregat de la darrera traducció catalana d’aquesta obra mestra. Per variar, no hi vaig poder assistir, per culpa de les incompatibilitats horàries de sempre. Una deixada més que esdevé perduda. Una més d’una llista que comença a ser massa llarga.

Del que va explicar Mira, per tant, no en puc parlar directament. No en sé gaire cosa més de l’acte que allò que vaig poder espipellar en un parell de converses amb gent que hi va assistir: que, a l’infern, el savi valencià hi enviaria tots els polítics actuals (poca broma: tots, sense excepcions!) i que la traducció de l’obra que, en el seu moment, va publicar Josep Maria de Sagarra no li feia el pes, per la qual cosa la va criticar. Que ho fes, açò darrer, justament l’autor de la versió següent, no deixa de ser un pèl previsible. A més d’una manca aparent de joc net, ha esdevingut un lloc comú escarnir Sagarra, tot destacant-ne que era un bon versificador i un mal poeta alhora (afirmació que he escoltat, fins i tot, dins d’una aula universitària).

Deixant de banda altres obres de l’autor, com la interessant Vita nuova, en què es consolida l’ús del sonet com a forma estròfica que acabarà fent fortuna i, també, es fa evolucionar el model de la donna angelicata fins a dotar-la d’una espiritualitat que va més enllà de la mort, de la mà de Beatriu, cal remarcar el lloc central que ocupa la Commedia en el cànon literari occidental. La seva influència ha estat i és enorme. Per exemple, pel que fa a Itàlia, el prestigi n’explica el fet que la llengua de l’obra acabés essent la base de l’actual varietat literària i estàndard d’aquella cultura. És un procés semblant al que van experimentar l’alemany i l’anglès, tot i que en aquest cas a partir de traduccions de la Bíblia.

Com hem dit, el prestigi i la fama d’aquesta obra es dona a un nivell universal, sobretot perquè, com apunta Joan Francesc Mira, el llibre inclou «tota la varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer “humanisme”, la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat immens de l’obra de Dante».

La cita, llarga i necessària alhora, de l’intel·lectual que també ha traduït, significativament, l’Odissea homèrica —en aquest cas no crec que s’atreveixi a qüestionar-ne la versió anterior, de Carles Riba— i els Evangelis bíblics, convida a posar damunt de la taula uns mots del filòsof Octavi Fullat, per al qual la tradició judeocristiana, la literatura i filosofia grega, i el dret romà són les tres potes sobre les quals es fonamenta la cultura europea. La Commedia, com diu Mira, en certa manera assimila aquests tres eixos (dos i mig, almenys: la part de Roma no sé fins a quin punt és tan clara en aquesta obra) i els unifica. Per açò, de llavors ençà, per posar un exemple, independentment de la religiositat de cadascú, la idea que tenim de l’infern és deutora de la creació dantesca que basteix la primera de les tres parts en què es divideix el llibre.

Les influències concretes en la literatura catalana són força primerenques. Andreu Febrer en va fer una traducció a la nostra llengua, la primera en vers a Europa, el 1429, poc més d’un segle després d’haver-se publicat l’original de Dante. I, de llavors ençà, en podem seguir les traces en la tradició nostrada. Aquí, pens sobretot en unes paraules de Mercè Rodoreda que apareixen al pròleg de La plaça del Diamant, amb les quals l’autora defensa la tesi que la seva és una novel·la d’amor: «el que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca de Rimini al cant V de l’Infern, a la Divina comèdia

Després d’haver citat la referència a les tres potes sobre les quals descansa la cultura europea a parer d’Octavi Fullat, és més que significatiu afegir encara aquests mots que també apareixen al pròleg rodoredià que acabam de citar: «després de la Biblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer». No és estrany que La plaça del Diamant, d’acord amb la tesi que proposa Maria Campillo, pugui ser interpretada a partir de l’ús que l’autora fa d’una sèrie de creences i mites que «perviuen en la tradició occidental i graviten sobre la consciència personal i col·lectiva», de manera que, per exemple, es puguin «explicar les servituds de la condició humana en les formes de construcció de la identitat de l’individu i del cos social» a partir del mite de la culpa i l’expiació bíblic. Llegir la novel·la des d’aquesta perspectiva ajuda a entendre perquè es situa entre les millors que s’han escrit a Europa durant el segle XX.

Hi ha molts altres exemples que testimonien l’actualitat de la Divina comèdia. Hi ha qualcú, per exemple, que ha comès la gosadia de començar el seu llibre amb uns versos («a la fita equidistant / davant l’obscura cruïlla / cauen com enderrossalls / les pedres de la incertesa / i als vergers de sant joan / t’esgarrinxen les aritges / t’ofegues en respirar / gairebé sense esperances / de trobar-hi algun senyal / que n’indiqui la sortida») que s’inspiren directament i maldestra en els famosos «Nel mezzo del cammin di nostra vita / Mi ritrovai per una selva oscura / Ché la diritta via era smarrita» amb què Dante encetà la seva obra. Un altre vers conegudíssim, «Lasciate ogni speranza o voi ch’entrate», segueix essent tant punyent i profund com poques paraules arriben a ser-ho (fins i tot quan, mig en broma, algun alumne d’institut considera que la frase no faria cap mal paper encapçalant la porta de l’edifici en què ha de passar un fotimer d’hores al dia»).

L’obra, ja ho hem dit, és del segle XIII, però encara ens interpel·la. No tots els continguts han envellit bé —alguna de les patologies i dels càstigs de l’Infern, especialment d’aquells que van «contra natura», avui només serien defensats pels habituals energúmens de la caverna—, però el viatge per món del més enllà, encara avui, ens ajuda a endinsar-nos en la complexitat de la naturalesa humana, permet d’acarar-nos amb un mirall que, potser, ens pot acabar mostrant una imatge de nosaltres mateixos que no ens agradi, però que ens pot ajudar a recuperar, si és que l’havíem perduda, la recta via. Paga la pena llegir Dante en aquests temps incerts que estem vivint.

Per acabar, voldria apuntar un darrer element que ens pot ajudar a fer-nos una idea de la importància cultural del bagatge que ens ha llegat l’autor. El seu nom ha esdevingut adjectiu: dantesc. De poca gent es pot dir açò: kafkià, quixotesc… En aquest cas, segons es pot llegir al DIEC, el mot «recorda la grandiositat, l’aspecte terrorífic, d’alguns escrits de Dant», tot i que la paraula ha pres, a l’hora de popularitzar-se, un significat més restringit, proper a desordenat, caòtic. De fet, aquesta va ser l’accepció, l’apòcrifa, la que em va venir al cap, automàticament, després d’haver fet la primera lectura, per tal de revisar-lo, d’aquest text. És la conseqüència de fer les coses a darrera hora i a la correguda, com sol passar darrerament (en açò som ben menorquí!). Però no podia obviar un autor i una obra que, encara avui, ens il·lumina. Vet aquí, idò, el meu humil, maldestre i, en el sentit que acab de comentar, dantesc reconeixement i homenatge a l’autor florentí.

Share Button

Un comentari

  • margarita ballester

    1 desembre, 2021

    Felicitats per l’article però és una llàstima que no hi fossis a la conferència . Jo tampoc hi vaig poder anar i pensava que el teu article supliria una mica aqustA mancança de no haver-hi estat present.

Els comentaris estan tancats.