Sobretot per a qui ve de fora (així ens ho han fet saber), és sorprenent aquesta manera menorquina de fer: aprofitar, any rere any, el segon dissabte de juliol —una època caracteritzada per la calor xafogosa que sol fer a l’illa— per a tancar-nos durant un dia sencer, en horari intensiu de matí i de capvespre, i celebrar una jornada acadèmica plena de comunicacions, ponències, conferències, taules rodones i totes les activitats complementàries que facin falta. Ara bé, el format deu funcionar, perquè enguany ja és el desè en què la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis celebra la seva tradicional (ja ho podem dir amb aquesta paraula) jornada d’estudi i d’homenatge.
Un balanç, fet a la correguda, de la primera dècada d’existència d’aquesta activitat ens permet de veure que ens trobam davant d’un format totalment consolidat, en què la institució es posa al servei de la societat per a la qual treballa, a base de posar en valor el patrimoni intel·lectual de l’illa. Potser seria exagerat dir que caldria considerar-lo, també, un bé immaterial. Sigui com sigui, amb la feina de divulgació, a partir de tota mena d’actes, no només els estrictament acadèmics, tothom que hi estigui interessat pot conèixer la tasca d’algunes persones que han destacat en el camp de la llengua i la literatura menorquines.
Aquest vessant queda clar en remarcar la importància de la segona part del binomi que encapçala aquestes ratlles. Un homenatge és, per damunt de tot, una mostra de respecte envers qualcú que se’l mereix, en aquest cas per la tasca desenvolupada en el seu camp de feina. A Menorca, hem tingut i tenim unes quantes persones que en són mereixedores, d’homenatge. Són, parafrasejant Josep Pla, tot i que amb una lleu variació que proposa Joan Francesc López Casasnovas, els nostres humanots, una paraula que voldria incloure també, tot i que potser no és la més reeixida, les dones (per molt que, en aquest sentit —tot s’ha de dir—, les jornades van un poc coixes: només se’ls n’ha dedicat una, justament l’any passat, a Aina Moll, quan n’hi ha moltes més que en serien mereixedores). Aquest és, evidentment, un àmbit de millora de cara al futur que, segurament, es durà a terme.
Alguns dels reconeixements, a més, s’han pogut fer en vida dels homenatjats. Açò és important, tot i que no sempre ha estat possible. En alguns casos, per proximitat, ha estat dolorós no haver-hi estat a temps, com en el cas paradigmàtic de n’Àngel Mifsud, que ens va deixar massa prest. En d’altres, tot i que el traspàs no hagi estat tan recent, sempre ha sobrevolat la incertesa de pensar què hauria passat si s’hagués pogut fer l’activitat no només en vida de Pere Melis, Jordi Carbonell, Josep Salord, Jordi Vivet o Aina Moll, per exemple, sinó comptant amb la seva assistència i participació en la jornada.
En aquelles ocasions en què açò ha succeït, en què l’homenatjat ha fet part, d’una manera o altra, de les activitats programades, a més de l’enriquiment que aquest fet ha suposat a nivell acadèmic, s’ha pogut contradir un tòpic malaurat que afirma que, la nostra, és una cultura de tanatori, és a dir, que només reconeix les seves figures quan ja han traspassat. Alguna vegada, d’aquesta manera, hem pogut fer-los justícia. És el que ha passat amb Antoni Moll Camps, amb Pau Faner o amb Juli Moll (que ha faltat, com diuen al País Valencià, recentment).
L’altra cara de la moneda d’aquestes jornades, al costat de la de l’homenatge, és la de l’estudi acadèmic. El rendiment que s’ha extret d’aquestes jornades maratonianes del segon cap de setmana de juliol és enorme. En primer lloc, perquè edició rere edició, han permès de reunir gent de l’illa amb gent de fora, en un intercanvi beneficiós per a tothom, també per al públic assistent, que ha pogut gaudir de tanta matèria grisa compartint la seva saviesa. En segon lloc, perquè cada any n’han sortit iniciatives profitoses que han donat fruit a curt i a mitjà termini. Potser el cas més paradigmàtic és el de Pau Faner: la jornada d’estudi i d’homenatge que se li va dedicar el 2015 va fer possible celebrar-ne un congrés internacional, un parell d’anys més tard, que es va arrodonir amb la publicació d’un volum, Pau Faner, fabulador (Punctum-IME, 2019), que en recollia les aportacions. També han quedat fixats en forma de llibres les dedicades a Antoni Moll Camps i a Josep Salord i Farnés. I n’hi ha qualcun més en camí.
Deu anys fa, idò, d’aquesta contribució a la cartografia detallada del gran mapa del coneixement de la cultura catalana, en aquest cas centrada en la contribució menorquina que, com s’ha anat comprovant, no només hi és sinó que té la seva significació i importància. Ara bé, també ha servit per posar al descobert tota la feina que encara hi ha per fer, tots els buits que cal emplenar. Aquest era i és un dels objectius fonamentals d’aquestes jornades, posar deures, estimular futures investigacions. En aquest sentit, s’han començat a obrir línies d’investigació que, en el futur, ajudaran a aprofundir encara més en l’estudi de la llengua i literatura menorquines, per exemple en els anys de la postguerra, encara ara massa desconeguda.
Enguany, ens trobarem a Maó, a can Victori (seu de l’IME), per conèixer i reconèixer la figura de Frederic Erdozaín, de qui sabrem molt més del que fins ara coneixíem gràcies a les aportacions dels diferents participants en les conferències i comunicacions previstes. A més, i anticipant-nos a la propera publicació de l’obra teatral catalana completa, podrem gaudir d’una lectura dramatitzada de l’adaptació que l’autor va fer de L’amo en Xec de s’Ullastrar.
Si ho dic, tot açò, no és només perquè no me n’he perduda cap, d’edició (i hom sempre té tendència a satisfer el seu ego), sinó perquè, sobretot, crec que calia, també, fer-li un merescut homenatge a les jornades, ni que sigui des de la modèstia d’un text com aquest, perquè tot allò que ens han donat —i ens donaran— no té preu. Per molts d’anys!
Visits: 0
Gràcies Isme per aqustA crònica .