Ara que els alumnes són a ca seva, després d’haver passat un any excepcional, als centres educatius ens dedicam, entre d’altres coses, a planificar del proper curs. Esteim a l’espera del repartiment de quotes i tot sembla indicar que les ràtios (número d’alumnes per grup) seguiran essent massa altes i que els docents anirem sobrecarregats d’hores lectives. Per enèsima vegada —nihil novum sub sole—, la Conselleria d’Educació haurà tornat a incomplir les seves promeses, la pastanaga penjada d’un fil amb què, durant el curs, ens manté esperançats de cara al futur.
Davant d’açò, als claustres es percep un malestar que és gairebé congènit, tot i que el cansament i la curtor de mires a nivell estratègic del col·lectiu fa que, a la pràctica, no serveixi de gaire queixar-se perquè, malgrat tot, el curs ha acabat bé. Amb tothom exhaust, però bé. D’aquesta manera, la conselleria sap que pot seguir collant els docents perquè la sínia seguirà rodant. A més, en un context de crisi econòmica, manifestar-se per reclamar aquestes millores (no per demanar un augment salarial; només per tenir grups en què es pugui fer feina de manera eficient i un número raonable d’hores de classe) és percebut per la societat de forma negativa, ja que se’ls (se’ns) considera uns privilegiats. Tòpics com els famosos dos o tres mesos de vacances estan més que arrelats a nivell social i fan la seva feina de desprestigi. La Conselleria també ho sap, i ho fa servir a favor seu.
Bé, el cas és que la darrera cosa que voldria fer és defensar l’administració educativa en aquest context, però crec que cal tenir en compte que fa molt mal fer sense disposar de recursos econòmics. Ràtios i hores volen dir doblers. Bàsicament. Aquí hi ha una part important del rovell de l’ou de la qüestió. El pressupost que es destina a l’educació és el que és: migrat i insuficient. Aquí, caldria veure fins a quin punt la responsabilitat és del repartiment que —equip de govern rere equip de govern, amb partits de dretes, centre i esquerra i totes les combinacions ideològiques possibles dins d’aquests paràmetres— es fa en forma de partides a l’hora d’elaborar els successius pressupostos, sobretot els autonòmics. Sembla que no és, l’educació, una de les prioritats dels nostres governants.
Ara bé, també hi ha, en aquest sentit, un factor que cal tenir en compte: la nostra comunitat està infrafinançada, de forma gairebé secular. Generam molta riquesa —que se’n va a les arques estatals—, que no torna (i no es perd pel camí, per cert). Que faci tants d’anys que roda una altra pastanaga, penjada d’un fil, anomenat REB, un pegat que no hi ha manera de sargir, diu molt de la misèria econòmica en què ens trobam. Amb un finançament just i amb un govern que tingués clara la importància de l’educació, en tindríem molt de guanyat. Ara mateix, però, parlar d’aquesta possibilitat és aventurar-se en el camp de la ciència ficció més utòpica.
Pensar que l’arrel del problema és només una qüestió pressupostària, però, és un error. És quedar-se a la superfície de l’anàlisi. Cal gratar encara més per a trobar-la. Des de fa relativament poc, d’acord amb les polítiques neoliberals que es practiquen a la Unió Europea, els sistemes educatius s’han concebut com a maquinàries la finalitat de les quals és satisfer les necessitats del mercat. Els aprenentatges són utilitaris, funcionals. De l’educació pública, en sorgeixen treballadors, no persones amb una formació integral. Les elits, en canvi, ja tenen els seus itineraris, en la formació privada, amb què acabaran accedint als llocs de comandament econòmic i, en conseqüència, social.
A la nostra autonomia, orientada al devastador monocultiu turístic, el mercat és tan cruel que sobretot necessita mà d’obra no qualificada. En aquest cas, quin sentit té invertir en un ensenyament públic de qualitat si després el que calen són treballadors sense estudis, als quals es pot explotar molt millor? Ja va bé, d’aquesta manera, que les Illes Balears siguin la comunitat espanyola amb un menor percentatge de població amb estudis universitaris (només Ceuta i Melilla tenen unes dades pitjors). No calen. De fet, en sobren. Per açò, cada any, una part molt important dels nostres alumnes, en acabar el grau —el màster o el doctorat—, s’han de cercar la vida lluny d’aquí (fora de l’estat, fins i tot).
A ca seva no hi ha futur. Són massa bons per a fer allò que el mercat autòcton demanda. No som capaços de donar-los una sortida que, segurament, és possible (i ho és: hi ha alguna empresa tecnològica que ho exemplifica). Caldria, però, per a fer-ho viable, transformar radicalment l’estructura econòmica illenca. Açò, evidentment, no és ben vist per les patronals, sobretot la de l’hoteleria, que tenen molta força com a lobby, sobretot a Mallorca. Els desmuntaria la paradeta. I, el govern de torn, els fa d’escolanet d’amén: veure la rebuda que van oferir al primer creuer arribat a Palma després de la pandèmia fa empegueir. La imatge estava a l’alçada de les millors escenes del Bienvenido Mr. Marshall de Berlanga.
Ara que ja hem posat damunt de la taula els diferents elements de l’equació, sembla que no és cap animalada pensar que, mentre no canviem el model econòmic de les illes, seguirem amb un sistema educatiu precari. Una cosa va lligada amb l’altra. Per molt de fons Next Generation impulsats des d’Europa i de discursos que parlen de la necessitat de canviar les coses, les passes que s’han pres fins ara indiquen que les paraules van per una banda i, els fets, pel mateix camí de sempre.
I tenim el que tenim. Per exemple, el turisme de gatera. Enguany, sense el decorat dels cavalls, amb què d’una manera o altra quedava matisat, s’ha mostrat en tot el seu esplendor a Menorca. Jo no hi sé veure gaires diferències amb el que es practica a Magaluf, més enllà de la procedència del joves i de l’absència dels salts des dels balcons. El podem criticar, però alhora és un model fomentat, que genera una activitat econòmica al darrera i que, per tant, té els seus beneficiaris. El que hem vist aquests dies as Pla ciutadellenc és un més dels molts gols que ens hem marcat en pròpia porta, per emprar l’encertada imatge —fins i tot per a mi, que no som gens futboler— que proposa Pep Mir en un article que és tan breu com sucós i que, per açò mateix, cal llegir.
També podríem esmentar, ja que hi som, com d’interioritzat tenim els autòctons aquest model de beure massivament alcohol en públic, no només, però sobretot, a les festes d’estiu. Perquè no hi ajuda gens, en tot plegat. I afegir-hi —per molt conegut que sigui, sembla que hi pensam poc— que el comportament dels adults és un model per als més joves, que no solen fer altra cosa que imitar allò que han vist fer als progenitors. En aquest sentit, quantes persones de les que es manifestaren l’altre dia a Ciutadella per queixar-se de les botellades, no han fet coses semblants per Sant Joan o als tardeos (que, com a bolets, han proliferat per les nostres contrades)? Al cap i a la fi, sembla que la clau de volta de tot el que hem anat comentant és l’educació. La bona, però també —i sobretot—, la mala.
Visits: 0