Quan, després de sortir de Ràdio es Castell, Pràxedes Sintes Gibeli torna a creuar l’esplanada central de la població, pren consciència que una hora i gairebé tres quarts de la seva vida han passat volant. Durant prop de cent cinc minuts ha desconnectat d’una realitat dolorosa que se li ha tornat a fer present en el moment en què s’ha assegut dins del cotxe, disposada a menar-lo cap a Maó. Bàsicament, perquè ha fet acte de presència un principi de mal de cap ressacós que s’ha apoderat del cervell tot recordant-li que, potser, havia fet un poc llarg al bar Tony. Per si un cas, a més de conduir a poc a poc pren la determinació que farà el camí de tornada per Trepucó, per evitar un hipotètic control benemèrit.
En aparcar el cotxe, vint-i-cinc minuts després, al costat de ca seva —ha fet bo i ha trobat un lloc buit relativament a prop d’on viu— la il·luminació nadalenca del carrer i de molts de pisos del veïnat, en tost de transmetre-li bones vibracions fan aflorar-li una sensació agredolça. No pot evitar de relacionar-ho tot amb el consumisme, la hipocresia i l’imperialisme —aquesta és la paraula exacta que li revé— ianqui que amara aquests dies. No vol ser part d’una dinàmica que la ferma a una manera de viure una festa que ella voldria vinculada a les celebracions íntimes, familiars, per molt que —circumstàncies de la vida— ara mateix el panorama que té a casa no convidi a l’optimisme.
El fill, en Lluís, és major d’edat i exerceix aquesta nova etapa vital de la manera més convencional possible: no fa feina i, amb l’al·lota —la tercera o quarta d’enguany—, s’han instal·lat a casa, sense avisar. Donant-ho per fet. La llar ha esdevingut, per tant, una mena d’hotel en què dos hostes viuen a pensió completa: els ha de donar de menjar, rentar la roba, desar-los l’habitació —que segueix essent, a la pràctica, la mateixa lleonera de sempre—, a canvi de no res. Perquè ni les gràcies no li donen. Bé, no: mentida: de tant en tant, rep alguna queixa, sobretot quan cuina algun plat que no és del gust dels dos joves okupes amb qui comparteix la llar.
Pel que fa a la resta de la família, després de la mort del pare —inesperada— fa tot just mig any, li sap greu pensar que se n’alegra, bàsicament perquè sembla que gràcies a ella la mare ha viscut un alliberament. És com si li haguessin tret un enorme llast de sobre que li impedia de moure’s amb un mínim de llibertat. Per a demostrar-ho, a més, ha decidit —ha imposat!— que enguany, més que mai, calia celebrar el dinar de la segona festa de Nadal, la canelonada. En ser pocs, fins i tot en cas que el germà hi vagi amb el novio, no sobrepassaran el màxim legal de persones que poden assistir-hi ni d’enfora. Ara bé, fa uns dies que ella està cercant una excusa convincent per no haver-hi d’anar. Segur que la situació sanitària li permetrà trobar fàcilment una bona coartada. Pensar-hi, però, ara mateix, se li fa dolorós: massa maldecaps, com per haver-n’hi d’afegir un altre.
Quan entra a casa, a na Pràxedes Sintes Gibeli només la rep el silenci. Sense saber ben bé per què —el cos l’hi demana de fer-ho— s’asseu en terra, al rebedor, amb l’abric posat i les claus a la mà, mentre contempla el betlem que hi ha instal·lat. La recreació del naixement és, de cada any, més minimalista: dins d’un test, el del ficus benjamina, hi ha col·locades les figures del naixement: un bou, un ase, Josep, Maria i el fill Jesús. Res més. Ni l’estel no ha tingut esma de posar-hi. Res a veure amb les virgueries que, no fa tant, feia a l’hora de construir-lo. Un parell o tres de dies estava a tenir-ho tot muntat.
Amb la mirada perduda en la representació que fonamenta els dies assenyalats de desembre, un únic pensament se li fixa al cervell: li agradaria fondre’s, desaparèixer. I adéu maldecaps. Fora problemes. Seria l’única manera possible d’eludir totes les obligacions que la fermen al dia a dia, a una realitat que se li fa molt punyent. Ara bé, el fet de pensar que és impossible desentendre’s d’allò que l’envolta, que hi ha algunes persones i coses que depenen d’ella, no fa més que augmentar-li el desassossec. Ara mateix, ni el record agradable —somrís inclòs— de l’experiència viscuda fa una estona a Ràdio es Castell ajuda a atenuar-li l’estat d’ànim: a l’inrevés, per contrast, no fa res més que agreujar-lo.
Mitja hora després, conscient de l’estampa que protagonitza —què pensaria en Lluís si, en tornar a casa, em trobés aquí, així, d’aquesta manera?—, decideix intentar acabar el dia amb un mínim de dignitat. En haver fet un mos —sense gana— i deixar el sopar preparat per al fill i la nora, es fica dins el llit. No ha tingut forces ni per a posar-se el pijama. Dormirà mig vestida. Programa el despertador perquè soni a les sis i calcula que disposarà de gairebé vuit hores per descansar, tot un luxe. Almenys, no començarà la setmana cruixida.
Una hora i mitja més tard, totalment desvetllada, na Pràxedes Sintes Gibeli està farta de donar voltes dins el llit. El mal de cap ha tornat a fer acte de presència, però no té res a veure, creu, amb la síndrome d’abstinència alcohòlica d’abans de sopar. És més intens. Segurament, cal relacionar-lo amb el fet de pensar massa. Ha entat en un bucle: no pot dormir i, esser-ne conscient, li costa encara més conciliar el son. El peix que es mossega la coa és va fent més gros.
Entremig de la vetlla, ha tingut temps d’escoltar com arribava la parelleta —pocs minuts abans que entrés en vigor el toc de queda—, les rialles poc dissimulades de la qual se li han fet feridores. Sense pensar en ningú més que en ells dos, han sopat fent tota mena de renous amb els coberts i rallant en veu alta, com si no hi hagués ningú més a casa. Com si no existís o, pitjor, com si no els importés gens la seva presència: la mare, una nosa.
En haver sopat, després d’envelar una portada que li ha fet pegar un bot dins el llit, s’han tancat a l’habitació, que prest s’ha omplert de gemecs mal dissimulats, sincopats rítmicament amb els grinyols del llit. La simfonia ha arribat, poc minuts després, a un clímax orgàsmic que li ha semblat massa sincronitzat per ser real: ella també el fingeix, ha pensat na Pràxedes Sintes Gibeli, decebuda. Els testos —s’ha dit, pensant amb en Lluís— són semblants a les olles: per desgràcia, és ben bé fill de qui és. Poc després, s’ha imposat el silenci de la nit a tota la casa.
A les tantes de la matinada, farta de provar totes les posicions hagudes i per haver, de tancar els ulls amb la convicció que ara sí, aquesta serà la bona, em relaxaré, no me’n temeré i ja serà demà matí, mentre pensa alhora que haurà dormit poc, un vespre més, que una altra vegada començarà la setmana cruixida i que açò no pot ser, amb què qualsevol maniobra per a tranquil·litzar-se esdevé inútil, s’aixeca i es dirigeix, resolta, a la cuina. D’un potet, en treu una pastilleta, un somnífer i, amb l’ajuda d’un parell de glops d’aigua, se’l pren. Quan es torna a ficar dins el llit, el fet de saber que la química farà el seu camí l’ajuda a relaxar-se i, finalment, s’adorm.
Al matí, quan Pràxedes Sintes Gibeli es desperta d’uns somnis agitats, es troba al llit convertida en un insecte monstruós. Ajaguda sobre una esquena dura com una cuirassa, si aixeca una mica el cap es veu la panxa fosca i inflada, segmentada per unes durícies en forma d’arc, i a sobre hi ha el cobrellit, que gairebé ha lliscat del tot i amb prou feines s’hi aguanta. Les potes, nombroses i deplorablement primes en comparació amb l’embalum de tot el cos, se li belluguen impotents davant del ulls.
«Què m’ha passat?», pensa. No és un somni.
Visits: 0