Tríptic nadalenc (1): fer temps

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, còmodament asseguda a una cadira del bar Toni des Castell, s’acaba la tercera mitjana de Voll-Damm que s’ha pres en mitja hora, mentre fulleja desganada un diari rebregat de fa un parell o tres de dies. Són gairebé les set del capvespre d’un diumenge de desembre, el segon abans de l’inici de les festes, el dia central de les quals, enguany, cau en divendres. Després de mirar, d’una llambregada, el rellotge de la paret veu que encara disposa de cinc minuts abans d’haver de fer un pensament i arribar a l’hora acordada a Ràdio es Castell, on l’entrevistaran en un programa especial dedicat a les festes nadalenques.

Per variar, una vegada més, torna a ser víctima d’una mala jugada d’en Pelegrí, l’escriptor. És a ell, a qui van convidar inicialment, però se n’ha escaquejat amb l’excusa —massa previsible— d’anar tapat de feina en època d’exàmens i d’avaluacions, quan tothom sap que els mestres viuen molt bé, que només van a fer feina unes poques hores cada dia i que, per a compensar-ho, els donen tres mesos de vacances l’any, ben repartides: o és que no tindran més de dues setmanes lliures a partir del vint-i-tres d’aquest mes? Quina barra! Són uns vividors que no en foten ni un brot. Ara bé, de queixes i d’excuses, en tenen totes les que volen. Ja sabia el que es feia enviant-m’hi, a mi, al programa, pensa indignada. En ser un personatge literari, en tenc l’obligació, no en puc fugir, perquè no som jo qui regeix el meu propi destí, la qual cosa no deixa de ser absolutament kafkiana. Així, mentre estigui traient-li les castanyes del foc al meu autor, ell farà la vessa a ca seva.

El motiu de la convidada radiofònica sembla que ha estat, òbviament, la publicació del maleït llibre de contes, una part important dels quals són protagonitzats per Pràxedes Sintes Gibeli. Les narracions nadalenques hi tenen un paper destacat. Per tant, parlar-ne, en aquestes dates, hi escau. Ara bé, a ella els números no li quadren. Ja fa uns mesos, del setembre ençà, que l’obra roda i, la veritat, no se n’ha parlat gaire, per no dir gens. Segurament, només l’han comprada quatre moixos, la meitat dels quals, si hi arriba, el deuen haver llegit (deixant de banda, és clar, la família i els amics, fermats pel compromís d’haver de quedar bé amb l’autor i que, per tant, no compten). Res: Dies assenyalats ha passat sense pena ni glòria i ni li estranya ni li sap cap greu, per molt que hi estigui directament implicada: és el que li pertoca a la mediocritat literària. L’oblit.

Per açò, Pràxedes Sintes Gibeli no acaba d’entendre perquè en Pelegrí no aprofita l’oportunitat que li brinda una emissora de ràdio per anar a promocionar-s’hi. De cara a Nadal i Reis, en podria vendre uns quants més, de llibres. Tots els escriptors ho fan. Autobombo. Ell, en canvi, amb açò és un deixat. De rebot, amb un augment de vendes, ella també en sortiria beneficiada. Fins ara, no ha percebut gens l’impacte de la fama que, suposava, vindria de la mà de l’èxit editorial del llibre. Feia comptes ser famosa, que la gent l’aturés pel carrer per demanar-li autògrafs o per a fer-se’n fotos, però res de res. Només un parell d’amigues n’hi han parlat i bàsicament per a retreure-li que segueixi inspirant la literatura d’un escriptor tan flac com és en Pelegrí. No li convé, de cap de les maneres, li repeteixen una i altra vegada: hauries de fer un pensament.

Per aquest motiu, sobretot, però també perquè la llista de greuges és llarga, li put haver de fer un paperot per salvar-li el cul al seu autor. No hi ha manera de deixar enrere un determinat tipus de personatge que és el que li toca interpretar en els textos que escriu o, com li agrada matisar, que perpetra en Pelegrí. Solen tocar-li sempre uns papers que són, com a mínim, denigrants. Ella voldria ser com els grans noms de la literatura universal: una Antígona, una Emma Bovary…, fins i tot una Colometa, per molt càndida que pugui semblar a primera vista. No s’hi posa per poc: somiar és de franc. Però no: no és gaire bon senyal protagonitzar històries en què el lector sempre espera quina una n’haurà de passar a mesura que avanci el relat, partint de l’evidència que no es lliurarà de la típica animalada en què la víctima —ella— acabarà passant una humiliació. Així és impossible evolucionar cap a papers seriosos! No hi ha transformació literària possible. A més, des del moment en què ella és una creació capriciosa del seu autor, no hi pot fer res. Bé, sí: podria resignar-s’hi, tot i que el seu caràcter no li permet fer-ho. Per açò, recorre a la queixa, l’únic i trist consol que li queda.

Pràxedes Sintes Gibeli tanca enèrgicament el diari i el deixa damunt la taula, al costat del darrer bòtil, buit, de cervesa. El rellotge de la paret indica que té el temps just per pagar i partir escopetejada cap a l’altra banda de la plaça, on hi ha —darrere de l’ajuntament— les dependències radiofòniques. En aixecar-se, percep clarament que la graduació generosa de la doble malta li ha fet efecte. No està borratxa, només un poc alegre. Una lleugera oscil·lació del món que l’envolta queda compensada per una sensació de serenor mental que l’ajuda a matisar la situació en què es troba. Potser no m’anirà malament aquesta visita a la ràdio. Una estona desconnectada dels maldecaps que darrerament em donen matadura pot ser bona i tot.

Darrerament, la vida de Pràxedes Sintes Gibeli navega per una mar d’aigües turbulentes i necessita, de tant en tant, la redossa d’algun port on refer-se dels efectes del temporal.

Mentre creua la immensa esplanada del poble, fent unes lleugeres esses en caminar —de les quals és conscient tot i que són gairebé imperceptibles—, agombolada per la manca de personalitat de l’espai i la fredor del ciment que regna en aquell erm, no pot deixar de pensar en la feina. Després de la petita treva que li ha ofert el cap de setmana, demà hi ha de tornar.

Tal i com està el mercat laboral, no es podia permetre el luxe de triar gaire: necessitava tenir uns ingressos econòmics regulars, per la qual cosa, quan va aparèixer l’oportunitat de fer de representant d’una marca de productes cosmètics, tot i les condicions draconianes que li oferien, no s’ho va pensar dues vegades i s’hi va aferrar com qui s’agafa a una taula de salvació.

Quatre mesos després d’haver començat la nova etapa laboral, es sent esclavitzada per la feina: tot el dia amunt i avall, traginant mostres d’un poble a un altre, barallant-se amb gent que no vol o no pot —per la situació econòmica tan precària que està patint—, estirar més el braç que la màniga. Van a cop segur i, davant de les novetats que els ofereix, es mostren intractables. Dedica un fotimer d’hores cada dia a recórrer l’illa d’una punta a l’altra, perquè és l’única manera d’aconseguir els incentius amb què arrodoneix mínimament un sou base que és una merda —no hi ha una paraula millor per a definir-lo—, una part del qual, a més, l’ha d’invertir en gasolina —no li paguen el quilometratge— i en menús econòmics que ha de fer en bars i restaurants de camioners, envoltada d’un ambient que li fa venir basques. No es pot permetre el luxe de dedicar una part del temps a dinar a casa. Per acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi els viatges que, una vegada cada mes, com a mínim, ha de fer a la seu central de l’empresa, a un poble perdut a mig camí entre Barcelona i Lleida. L’emprenya una cosa de no dir haver de romandre en pensions infames i dormir en llits incòmodes perquè no descansa bé, acaba baldada i el mal d’esquena li dura uns quants dies. No existeix, però, l’opció de deixar-la: o açò o l’atur. No hi ha cap altra alternativa.

És també per açò, reflexiona mentre avança pel carrer Victori, just a tocar de l’enfront de l’ajuntament, que avui no li fa cap gràcia, essent com és un dia lliure, haver de donar la cara pel seu autor anant a la ràdio on, se suposa, han de fer-li una entrevista —te la farà un tal Santi, li ha dit en Pelegrí: és un bon al·lot— en què tractaran, a partir dels continguts del llibre —tal i com també l’hi ha dit l’autor que la té esclavitzada— les tradicions dels dies que són a tocar.

En ser davant de l’edifici on hi ha l’emissora, es troba la reixa, tancada amb un cadenat, que li barra el pas. Tal i com havia acordat amb el locutor, li envia un missatge de WhatsApp. Pocs segons després veu un al·lot jove que surt per una porta que hi ha a mà dreta, travessa una mena de pati conventual on hi ha, entre d’altres dependències municipals, les instal·lacions de Ràdio es Castell, i es dirigeix cap on és ella. Després d’haver obert el cadenat, li dona la benvinguda:

—Hola, què tal? Som en Santi. Benvinguda!

 

 

(continua aquí)

Share Button

Un comentari

  • Peter Ignatius

    19 desembre, 2020

    Amic Ismael, del libre, de l’automombo… Jo n’estic content, i tu també… Consola’t amb F. Nietzsche quan va dir:”Som un autor pòstum”. BON NADAL, my friend.

Els comentaris estan tancats.