La diversitat lingüística espanyada

 

Sabies, benvolgut lector, que al món hi ha, segons els càlculs més ajustats, entre sis mil i set mil llengües, parlades per més de set mil milions de persones, repartides en gairebé dos-cents estats independents? De mitjana, a quantes toquen per estat? Més de trenta, no? Per cert, només un tres per cent d’aquestes llengües es parlen a Europa, perquè on més diversitat hi ha en aquest camp és a Àfrica i Àsia. Hi ha dades relacionades amb la diversitat lingüística que són molt interessants. Per exemple, la que indica que, malgrat tenir —els catalanoparlants entre d’altres— una llengua amb més de cinquanta mil paraules, en les converses col·loquials i habituals no en feim servir més d’un centenar. Qui en vulgui conèixer alguna més, pot visitar la pàgina web que el Consell d’Europa i la Unió Europea han habilitat per celebrar el Dia Europeu de les Llengües, que es commemora, des de 2001, el vint-i-sis de setembre de cada any.

Ja he explicat en més d’una ocasió el meu escepticisme davant de la proliferació de dies internacionals, mundials, europeus o el que sigui al voltant de tot tipus de fets, entre d’altres coses perquè hi ha el perill de dissoldre dins d’un magma informe algunes causes importants per les quals hauríem de treballar tot l’any. De fet, dedicar-hi un dia a recordar-les pot fer que més d’un trobi que ja ha complert amb el seu deure moral, la qual cosa també pot ser contraproduent. Així i tot, aprofitant l’avinentesa del dia en què ens trobam, l’excusa del Dia Europeu de les Llengües ens servirà per a reflexionar-hi, tot centrant-nos en la nostra realitat més propera. Sempre podem dir, per a justificar-ho, que aquesta és una de les tantes excepcions que confirmen la norma.

Els objectius que han empès les institucions europees a fixar aquesta data en el calendari de les commemoracions són tres. El primer, «destacar la importància de l’aprenentatge de llengües i diversificar la varietat de llengües que s’aprenen amb l’objectiu d’incrementar el plurilingüisme i la comunicació intercultural». El segon, «promoure la riquesa de la diversitat lingüística i cultural d’Europa, que hem de preservar i potenciar». I, el tercer, «promoure l’aprenentatge permanent de llengües tant dins com fora de l’escola, ja siga amb el propòsit de fer estudis, intercanvis, per necessitats professionals, mobilitat o plaer». Segurament, aquests són uns objectius lloables, amb els quals és difícil no estar-hi d’acord. El que afirmen és d’una lògica abassegadora.

Ara bé, també és cert que, si analitzam quines són les polítiques concretes que es desenvolupen a les institucions europees, es fàcil comprovar que les coses van per un altre camí. Per exemple, pel que fa al segon objectiu, fa de mal entendre que una llengua com la nostra, el català, no hi sigui oficial. Tot i que el número de parlants no és, en cap moment, un argument vàlid a l’hora de justificar la legalitat o no d’una idioma, pot sobtar que la tretzena llengua del continent —amb més de deu milions de parlants— no ho sigui i, en canvi, l’irlandès, el maltès, l’estonià i nou llengües més amb una menor demografia es considerin oficials a les institucions europees, com recorda una campanya de la Plataforma per la Llengua que cerca aquest reconeixement per al català.

No és, com demostren les xifres, una qüestió de números allò que justifica el reconeixement oficial d’aquestes llengües. Qui decideix quins idiomes promocionen o no a nivell institucional i legal són els estats. En el cas de la llengua catalana, qui impedeix la seva presència a Europa és l’estat espanyol, que només hi ha proposat i impulsat el castellà, deixant de banda les altres llengües del territori estatal. Aquesta realitat xoca amb el fet que Espanya s’hagi afegit formalment a la celebració del Dia Europeu de les Llengües. Passejant per la pàgina web que citam en començar aquest text, hom pot comprovar que hi ha, fins i tot, un coordinador encarregat de gestionar les activitats que es facin en territori espanyol, de nom Gilberto Terente, un assessor vinculat al Ministeri d’Educació i Formació Professional. Al llistat dels contactes de cada organisme, Espanya és dels pocs estats que no té disponible una pàgina web al respecte, només una adreça de correu electrònic per a contactar-hi. Ja ho deien abans: «Spain is different». A la pràctica, fa la sensació que no se la prenen gaire seriosament, la celebració.

Malgrat la mitjana de llengües que, d’acord amb les xifres amb què començàvem aquesta exposició, toquen a cada estat del món, s’ha de dir que la diversitat lingüística a Espanya és molt petita i, per açò mateix, aparentment molt bona de gestionar. Per a fer-nos una idea de les dimensions del fenomen, en un territori menor que el de la Península Ibèrica i amb molta menys població, Papua Nova Guinea, hi conviuen unes 800 llengües. El que passa al nostre estat és una pixaradeta si ens hi comparam. Ara bé, tot i açò és evident que Espanya no valora la diversitat lingüística com un element positiu que cal preservar i potenciar. Oficialment, pregona la imposició legal d’una llengua, la castellana, damunt de les altres, des del moment en què la converteix en l’única oficial de tot l’estat. No hi ha cap raó objectiva de tipus lingüístic que pugui justificar aquest estatus de superioritat jurídica que, també, ho acaba essent en la majoria dels àmbits del nostre dia a dia.

Sí que és ver que el marc legal constitucional obre la porta a una gestió mínimament positiva de les diferents llengües estatals, tot i que no ho posa gens fàcil. Cal recordar que el castellà, a més de ser l’única llengua oficial a tota Espanya, és també l’única que implica un deure de cara als ciutadans (és obligatori conèixer-la, cosa que, a tot al món, només trobam a Bulgària, amb el búlgar). També, s’ha de dir que l’article 3.2 de la Carta Magna («les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts) presenta moltes mancances per la seva inconcreció a l’hora de donar noms i, també, per deixar l’oficialitat només com un fet possible: hi ha territoris amb presència de la llengua catalana en què aquesta no té cap tipus de reconeixement legal —Aragó i Múrcia— o, d’altra banda, al País Valencià s’empra una denominació particular de la llengua a nivell estatutari, amb tots els perills secessionistes que aquest fet comporta. Finalment, és significatiu que l’article 145 de la carta magna digui que en cap cas no es permetrà la federació de comunitats autònomes, cosa que a la pràctica impedeix de dur a terme polítiques lingüístiques coordinades i unificades a favor de la llengua catalana entre els diversos territoris on és present. Cadascun fa la guerra pel seu compte —si la fa—, com pot, amb oscil·lacions importants en funció del color polític que tengui el govern de torn. Evidentment, açò no és gens beneficiós per al català.

De fet, on es veu més clarament la contradicció d’un estat que s’apunta a celebrar el Dia Europeu de les Llengües (amb l’assumpció, presumptament, dels objectius que s’hi associen) el trobam a l’article 3.3 de la Constitució espanyola. Al text legal s’hi afirma que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». A la pràctica, aquest mandat és, literalment, paper mullat. Aquí podria esplaiar-me explicant la incoherència d’aquells defensors a ultrança del marc constitucional per als quals sembla que hi ha articles de la carta magna que són més important que no pas altres, però no tenc ganes de perdre el temps per aquest camí.

L’estat no només no fa res per respectar i protegir la diversitat lingüística estatal, amb la connivència sobretot del Tribunal Constitucional, que en fa la lectura i interpretació al més restringida possible a l’hora de crear-ne jurisprudència, sinó que endega tot de polítiques lingüístiques que hi van en contra, tot imposant el castellà i relegant les altres llengües de l’estat a un estatus de cada vegada més residual. En el cas del català, en tost de revertir la situació de minorització derivada especialment dels quaranta anys de dictadura franquista, les accions de l’Espanya democràtica han abocat la nostra llengua a una situació més que preocupant. Segons afirma Carme Junyent, lingüista especialitzada en llengües amenaçades, «falten entre 25 i 30 anys perquè el català faci un tomb o entri en una fase irreversible». Amb l’actual marc legal, el tomb s’albira impossible.

Aquests incompliments no passen inadvertits a nivell europeu. Els darrers informes del Comitè d’Experts que fan el seguiment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (no entrarem ara a analitzar la idoneïtat del nom del document, que marca una gradació entre les llengües —les bones, les oficials, i la resta— ni dels objectius que persegueix), posen de manifest els incompliments estatals d’allò que es va comprometre a complir. Com destaca Bernat Joan, els àmbits on hi ha les majors mancances (a nivell d’Illes Balears, tot i que les dades es poden fer extensibles a la resta de territoris catalanòfons), són els de l’Administració de justícia i l’Administració perifèrica de l’estat —centralitzades i impermeables al que disposen les legislacions autonòmiques—, tot i que també hi ha molts àmbits de millora en el camp de l’educació —especialment de la Formació Professional— i de la sanitat —on caldria, diu el Comitè d’experts, assegurar el dret dels usuaris de ser atesos en la seva llengua, la qual cosa implicaria que els treballadors d’aquest sector haurien d’acreditar com a requisit per a fer-hi feina el coneixement de la llengua catalana. Aquesta, com sabem, és una patata calenta que no està, de cap de les maneres, resolta. De fet, que sigui un tema polèmic no fa res més que evidenciar la situació d’anormalitat en què es troba la nostra llengua. El sociolingüista pitiús afirma que «l’Estat espanyol, malgrat reclamar-se com a “autonòmic”, no ha desenvolupat una cultura interna de la pluralitat, i no ha assumit mai de manera efectiva la pròpia pluralitat lingüística».

Amb un panorama com aquest, que Espanya s’hagi afegit a la celebració del Dia Europeu de les Llengües no deixa de semblar una broma de mal gust. A la pràctica, ens trobam davant d’un exemple més d’hipocresia política. Només cal veure quin és el marge d’actuació, però sobretot la voluntat, que tenen les institucions autonòmiques a l’hora d’intentar fer-hi alguna cosa. El programa d’activitats i el manifest impulsat pel govern illenc —absolutament mallorquinocèntric, per variar— és un exemple mirífic de la misèria lingüística, amb què queden al descobert totes les vergonyes del marc legal autonòmic en relació a la llengua pròpia i la capacitat real d’incidir-hi.

Cal saber quina és la realitat més enllà de les declaracions buides de contingut o, com hem vist, contradictòries. Des del coneixement de com són les coses, se’n pot prendre consciència i actuar-hi. La commemoració del vint-i-sis de setembre pot ser una excusa més per a posar-s’hi. Ara bé, crec que es comprova clarament que, per canviar les coses respecte de la llengua catalana i, en general, de la gestió de la diversitat lingüística espanyola per a fer-la anar cap a millor, les transformacions han de ser molt profundes, radicals. I, per desgràcia, l’actual marc legal vigent a l’estat i les polítiques que s’hi impulsen no conviden gens a l’optimisme.

Share Button

Deixa un comentari