Bregues tuitaires

A l’escola, en plena dècada dels vuitanta del segle passat, hi havia algunes discussions que acabaven en bregues. Anaven més enllà de les paraules. Les disputes, llavors, es resolien a base de violència física. Com si d’un western de tercera es tractés, la solució arribava amb la disputa d’un duel al sol, després que, en algun moment del matí, algú hagués proferit una frase que era molt celebrada per la gent, àvida d’aquella mena d’espectacles: «quedam a les cinc a s’Esplanada». Acollits per la geografia adusta del ciment asèptic i rostit de la plaça, les discussions s’argumentaven amb les mans, els peus i el que fes falta. No guanyava la raó, evidentment, sinó la força, perquè gairebé mai solien coincidir ambdues coses en una mateixa persona.

Si explic aquest record d’infantesa no és per nostàlgia sinó perquè és la primera idea que em va venir al cap en intentar explicar-me què passa habitualment a Twitter, un lloc —virtual— on és habitual trobar-s’hi bregues, tot i que es resolen sense arribar a les mans. Sembla que la gent que hi roda ja sap que aquest és el pa que s’hi dona. Cal polemitzar-hi. Aquí, però, a diferència del que passava amb les baralles amb les mans, la gran majoria de qüestions queden irresoltes. Un dels entreteniments d’aquest estiu ha estat el de seguir algunes de les polèmiques que han aparegut en aquesta xarxa social en relació a la literatura catalana. N’hi ha que no deixen de ser les habituals i cícliques, tot i que sempre n’apareix qualcuna d’original. Per exemple, en els darrers dos mesos han generat moltes converses i fils gent com Juana Dolores Romero, Narcís Garolera i, pel que fa a la quota local —illenca—, Joan Pons.

Juana Dolores Romero ha guanyat la darrera edició del premi Amadeu Oller de poesia, dirigit a reconèixer noves i joves veus literàries, amb el llibre Bijuteria (Galerada, 2020). Tothom n’ha parlat, a les xarxes, però per qüestions extraliteràries o, almenys, sense gairebé referir-se gairebé als continguts de la seva opera prima. Amb major o menor habilitat, la poeta ha aprofitat per posar damunt de la taula algunes qüestions polèmiques i, sobretot, ha anat modelant de manera força intel·ligent un personatge públic (potser aquí hi ha ajudat el fet de ser actriu) amb què ha aconseguit el ressò mediàtic suficient per acabar essent fitxada com a col·laboradora en alguns mitjans de comunicació. Dels continguts del llibre, però, no se n’ha parlat gaire. Almenys, de manera aprofundida.

Una altra brega que ha tingut ocupat alguns dels tuitaires nostrats aquest estiu ha nascut arran d’una piulada en què el professor universitari Narcís Garolera recomanava —a misses dites, possiblement— no llegir la darrera novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), de la qual en criticava sobretot el model de llengua, malgrat que alhora aprofitava per denunciar una suposada estratègia editorial que prioritzava i promocionava —amb premis i altres mecanismes— noies joves i guapes per tal d’anar conquerint quotes de mercat. Autores com Llucia Ramis o Eva Baltasar també sortiren esquitxades en la polèmica, una de les derivades de la qual va acabar en el sempitern debat al voltant de les capelletes literàries.

L’ambient caldejat a les xarxes també va tenir la seva polèmica local, en aquest cas protagonitzada per Joan Pons. Tot es va iniciar arran d’un fet execrable: el diari Menorca va censurar-li una de les «Pedraules», títol de la columna amb què col·laborava amb el mitjà des de feia gairebé cinc-centes setmanes. Tant l’editor com el director del rotatiu van intentar inútilment i maldestra justificar la censura del text —que no tenia agafador possible. L’excusa que van esgrimir era la d’un suposat atac personal a Ponç Pons, quan l’article no feia res més que una crítica literària (no gaire ortodoxa des del punt de vista acadèmic, però açò és secundari) de la darrera publicació de l’alaiorenc, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020). Gran part de la polèmica posterior, però, es va desenvolupar a Facebook, una xarxa social en què les coses funcionen d’una manera diferent a Twitter.

Si ens centram en el funcionament d’aquesta darrera, sembla evident que, tot i ésser un lloc entretingut i dinàmic, presenta un format amb algunes limitacions que en dificulten l’efectivitat. Per exemple, no sempre és fàcil seguir els fils, les respostes dels participants, les converses paral·leles que s’hi acaben generant (les etiquetes, de cada vegada, s’empren menys: segurament perquè la gent que hi intervé no és conscient de la globalitat del debat o polèmica de què forma part). Ara bé, aquest aspecte no deixa de ser secundari. El problema més gran que presenta Twitter és que, per qüestions d’espai, l’intercanvi d’idees hi és molt limitat, no deixa de ser superficial.

Ara bé, açò no treu que s’hi apunten idees interessants. De les tres polèmiques que hem citat (i de moltes altres que han succeït enguany: la que, a nivell illenc, va generar el text de Melcior Comas que formava part de l’examen de selectivitat d’enguany, tot el que s’ha dit arran de la commemoració de l’any Josep Carner…), sempre n’han sortit, apuntades, idees més que interessants, pertinents i necessàries. Al costat, també és ver, de molt soroll i de les típiques i tòpiques pixarades fora de test. Ara bé, ni que sigui en forma de titulars o d’aforismes, s’han generat una sèrie de fils que demanen ésser estirats. I aquí és on apareix el problema: conviden a un següent estadi que gairebé no es dona. Marquen, indirectament, una mancança que —no podia ésser d’una altra manera— també ha estat tractada a Twitter: no hi ha espais (en paper, virtuals) on desenvolupar com toca aquests temes. Jordi Florit, per exemple, referint-se a Bijuteria, que sí ha llegit, comentava que, per a poder-ne parlar amb un mínim d’aprofundiment, és a dir, amb espai suficient per argumentar i fonamentar la seva crítica, necessitava, com a mínim, cinc mil cinc-cents caràcters, molt enfora de les dimensions habituals que ofereixen la majoria de xarxes socials.

Vet aquí el problema. Vet aquí una de les mancances del nostre sistema. Una de tantes. Hi manquen espais perquè la crítica literària es pugui desenvolupar amb normalitat, amb què els lectors tenguin a l’abast una eina que els ajudi, que vagi molt més enllà de l’impacte generalment sense transcendència de l’exabrupte, del titular, de la frase enginyosa o malabavenca que ens trobam a Twitter. Així, podran discernir amb criteri, orientar-se dins del bosc frondós, ple de vegetació baixa, que és el mercat editorial en llengua catalana, a la recerca de les clarianes i, sobretot, d’aquelles obres que paguen la pena. Perquè ara mateix hi ha un buit en aquest àmbit (amb algunes —honroses— excepcions) que no han dubtat gens ni mica a colonitzar les promocions comercials (i les ressenyes-massatge entre amics), amb tots els perills que aquesta maniobra comporta. Perquè encara hi molts lectors potencials que creuen que els millors llibres són aquells que tenen una major promoció.

Visits: 2